Per tots és coneguda la meva fobia,panic,ansietat que em produeix nedar.Bé,rectifico,que em produix a dia d'avui nedar en aigues obertes. I tambe tots coneixeu el motiu, i es que fa 9 mesos no nedava, era incapac de posar el cap a l'aigua ni de fer tres braçades seguides... I la pregunta següent és... i perque algu aixi fa triatlo¿ I la resposta és senzilla: i perque no¿¿
 |
| Entrenament swim piscina |
Tot està en el teu cap i les ganes que li poses quan et proposes fer alguna cosa, i en el meu cas, conjuntament amb esdeveniments personals que van passar uns mesos abans, em van portar a pensar: anna vols fer tri, no saps nadar, però seràs capaç d'això i de molt més si li poses totes les teves ganes e invertint pero molt d'esforç,temps,diners,moments on ho engegaries tot a la merda i seguiries pensant nomes en duatlons,mil coses...
Nedar a la piscina ja no m'importa,rectifico,nedar a la piscina em produeix plaer,m'agrada,una pau interior,ho necessito,em relaxa pero a l'hora m'activa.He apres a no barallar-me amb l'aigua i si beneficiar-me d'ella.Gràcies a la Tere he trobat el punt de fluir i de gaudir de cadascun dels metres que faig,cadascuna de les braçades...però ara be...el problema no acaba aqui,i es q s'ha de nedar, si, però en aigues obertes.
Comença el show, després d'algunes Tris, sortides al mar en grup, tot l'estiu de vacances per entrenar en aigües obertes m'adono que aquesta sensació tan desagradable no s'ha solventat. Hores d'intentar adaptar-me al mar per nedar còmode (o si mes no, no tan incomode) no arriben. Al cap tinc una frase, que en Xavi no para de repetir i que en el fons a ell no li paraven de repetir: triatló és adaptació, i adaptació és superacio...pues nada, a eso vamos.
Inicis de setembre, quedo amb la Tere al mediterrani, la meva tècnica s' ha mantingut molt correcte tot el mes de l'agost, fins i tot a millorat, així que estem davant d' un tema de coco. Decidim que anirem al mar, es a dir, convinarem sessions de tècnica a la piscina amb sortides en aigües obertes els divendres a les 7.00 a.m., queden un parell de proves abans de finalitzar la temporada i he de superar això, no pot ser que es perdi tan de temps en un segment tan important, i el més important, que surti tan tocada per agafar la bici.I arriba el primer divendres...
 |
| Barceloneta 7.00 p.m, previ entrenament |
Divendres 9 de setembre,7:00 am, barceloneta, mar en calma, aigua calenta,les dues practicament soles, sortint el sol just entrem a l'aigua, transparent, alguna medusa...Previ a l'entrada de l'aigua escalfem, correm per la sorra, fem sprints, salts, moviments de braços, espatlles...la finalitat d'això molt mes que escalfar es aconseguir elevar les pulsacions al màxim (amb els sprints) per així una vegada dins com ja entraré amb el cor accelerat no patiré aquesta pujada de pulsacions que experimento en les primeres braçades. Ho fem, i anar a la boya es converteix en un suplici, cor a mil, cansanci, respiració gens controlada, parades innecessaries, bloqueig.Provem diverses opcions per evitar-ho: tancar els ulls, cantar una cançó que m'agrada interiorment, mil coses per no pensar on estic, enmig de la nada fent braçades mentres un espectacular sol esta sortint per la linia de l'horitzó entre peixitus (si, es para darme de ostias, ho se, moment idilic,jajaja, pero jo tensa).
Bé,s'ha de seguir, i qui coneix a la Tere sap que sempre busca aquell punt d'incomoditat en els entrenaments per així aconseguir que quan entrem a l'aigua el dia de la prova no ens superi cap fet no esperat i tinguem capacitat de reacció.Els entrenaments còmodes no li agraden!.jajaj
Finalment i gairebé sense buscar-ho trobo la manera de relaxar-me. He de comptar braçades, i així cada 4 o 6 fer una frontal. Amb la tonteria d'anar comptant no penso en on estic (el paraiso/infierno del mar) i vaig tirant metres.Surto amb la sensació que estem trobant el camí, però no del tot contenta
Divendres 16 setembre, 7:00 a.m, tornem a la barceloneta, aquest cop pensant ja més en les proves que vindran em planto amb el traje de neopreno, total...a veure que passa!.Escalfem,aquest cop fem tres series de correr per la platja, entrar a l'aigua, nedar uns 100 metres i tornar a sortir correns (repetim l'efecte d'entrar amb les pulsacions altes).La sensació amb el neo es mooooolt més còmode, segueixo portant una posició del cos molt estable, centrada i correcte, i a més a més amb el benefici de la millora de flotabilitat i cames més descansades. Anem paral.leles a la linia de platja, de nou avui dia espectacular, mar net, amb una mica d'onades d'aquelles que fan com si tot fos una bassa i dormir fos tan facil.Primers metres revolucionats, masses braçades,respiració incomode...cal relaxar-se i gaudir, el moment es inmillorable.
Allargo braçades,respiració es calma mooolt,tot va bé, m'agrada.He descobert que per mi es imprescindible cada 4 braçades laterals fer una frontal, ja que desorientar-me i desviar-me seria un gran error. Incorporo aquesta màxima a la meva rutina: ara estic amb una musiqueta al cap que diu:1,2,3,4...1 i 2, 1,2,3,4...1 i 2!!!.
 |
| zona Barceloneta on fem sessions de Swim |
L'entrenament acaba amb unes quantes series d'entrar a l'aigua, lluitar, sortir...entrenant entrades i sortides, baralles, enganxades, sprints finals,cor a mil, però aquest cop TOT SUMA! Veig la llum al final del tunel!!!!!(o enmig del mar), ara mateix desitjo tornar-hi!.Si, poc a poc, serà un possible, és l'evolució natural de les coses, no ho dubto, i la propera sortida al mar serà millor que l'anterior, fins arribar al punt de gaudir-ho!
(Esto no se para,esto no se para)
Per cert, la cançó que repetia al cap entre braçades era Último Mar, de MAGA (A la hora del sol-2010)
Mar sin nombre y sin orillas
Mar inmenso, infinito y viejo
Como el espacio a los tiempos
Daba máquina a sus olas
Padre ciego de la vida y la suerte
Mar inmenso y sin orillas
Mar inmenso, infinito y viejo
Y durmiendo en cunas y tumbas
Yo estaba y la soledad
Como un pájaro errante
Repitiendo su quejido
Desperté, y sobre la espuma, volé
