diumenge, 23 d’octubre del 2011

Pas a pas, Km a km

L' objectiu està clar, però està lluny. Aquesta és la sensació que m'emporto després d'haver participat aquest dematí en els 10.000 de la marató del mediterrani. Això, i que la Bea està molt forta!

Diumenge passat a la cursa a peu de la Garmin vaig adonar-me que vaig patir un munt. No podia entendre el motiu, encara que suposo que està clar i justificat, la manca d'entrenament passa factura. Sortir a correr tres o quatre cops en dos mesos potser no es el mes recomenable, i molt menys passar-se les series pel forro per preferir anar a nedar. És el que comporta el pànic i les obsessions, i tornem a les mateixes de sempre: potenciem el punt fort o millorem el punt debil?? està clar que jo vaig fer el segon, i no canviaria en cap moment de decissió...però ara, amb els primers freds fent-se notar, s'ha de mirar endavant

Gairebé per casualitat quan les inscripcions ja estaven tancades ens vam apuntar a la cursa la Bea i jo, el plan pintava genial, cursa de 10 km amb el carrito i en Willy, ritme mínimament tranquilet per saber a quin punt estic ara que comença la temporada i per treure'm el mal gust de boca del running de la Garmin.


Les dues Dragones i el petit Dragonet
Ens trobem a les 8:00 per arribar en poc més de 10 minuts al canal olimpic, aparquem bastant lluny, així que toquen uns 2 km d'escalfament. En Pau te el seu propi repte: fer de llebre a l'Ana i baixar d'una hora i mitja a la mitja Marató.

Ens preparem 10 minuts abans de la sortida al final de tot, no volem liar-la massa ja que els primers 700 metres es un caminet molt estret i si ens col.loquem davant hi haurà greus problemes amb el carrito...i just en aquell moment: en Willy plora com un desesperat, te son o calor o cap de les dues coses o les dues...el xupete també ha desaparegut del carro. La Bea intenta consolar-ho i decenes de persones ens miren amb cara de: mala madre y mala amiga, llevar al niño a sufrir! jajaja! Nosaltres ens justifiquem dient que al Willy li encanta el Willy Run...però per les cares sembla que no es convencen. I per fi comencem a correr, i el nen deixa de plorar i comença a riure (no pot negar els pares que te)
Correm intentant separar la gent, demanar pas, demanar perdó...i portem un ritme mitjanament decent. Faig un escaqueo per intentar fer parada tècnica al km 3, però l'intent es fustrat, massa gent mirant! aggggrrrr!!! No enganxo a la Bea després fins l'avituallament del 5. Tornem a correr 2 kms plegades però la necessitat de parada apreta! A partir d'aquest moment vaig a pocs segons d'ella però es impossible enganxar-la. L'estic veient tota l'estona, ens separen uns 50 metres, però ella no afluixa! Es una campeona!!!!
Durant tot el recorregut milers de comentaris, ànims i crits que reconforten un munt a dues Dragones amb un carret!! Es una sensació diferent!

Finalment arribem a meta, temps dolent però bon sabor de boca, amb la sensació que em queda molta molta molta feina per arribar al punt en el que estava fa una mica mes de 6 mesos, i encara molta mes per aconseguir el repte de running del 2012, el proper 26 de febrer a la mitja de Barcelona. Queden 4 mesos i 2 dies!!!. Entre aquestes dues dates em separen moltes hores d'entrenament, molts kms acumulats, moltes series, molt de fred a les mans i les orelles i especialment moltes curses de 10k.

Felicitats a l'Ana i les seves magnifiques pacemakers!!!


Ara l'objectiu està en el cap i en el fons, si un repte fos fàcil d'aconseguir llavors no seria un repte!!, seria, seria, seria...no se, però un repte segur que no. Adjunto la definició:

Pau, Willy, Bea i jo post cursa!!!

El término reto hace referencia a un desafío o una actividad (física o intelectual) que una persona debe realizar sobreponiéndose a diferente tipo de dificultades. Un reto puede llegar a ser complicado y peligroso en algunos casos, pero obtener éxito siempre es algo que genera satisfacción y alegría ya que no sólo implica poder cumplir con una tarea específica sino además con aquello que supone alguna complicación. Los retos pueden ser autoimpuestos como un desafío que la persona hace consigo misma, como también impuestos desde afuera. Dependiendo del individuo, cualquiera de los dos casos puede representar bastante presión y exigencia.


(Esto no se para, esto no se para)


dissabte, 22 d’octubre del 2011

I ara que?

Boxes Garmin
Amb la resaca encara de la prova que finalitza la Tri-temporada, la mítica Garmin (tampoc ens enganyarem, sospito que la resaca es més del sopar/copes/sortida a Bikini dels Dragons de dijous que encara l'estic arrossegant) toca fer balanç de la temporada i el que es més important, proposar-se nous reptes després d'aquest curt però intens any.

Just ara fa un any vaig decidir fer un reset a tot el que estava vivint i començar de zero. A les poques setmanes, durant un sopar amb els companys de gimnas, va sorgir el tema de debutar en Triatló, ja que molts d'ells ja estaven enganxats, jo rapidament vaig acceptar però al dia següent...Ostiaaa, la meva natació es nul.la!!!

A partir d'aquell moment cadascun dels entrenaments, sortides en bici, runnings i sobretot sessions de natació tenien una finalitat, i era el dia del debut.
No cal dir que a l'aigua he patit molt, pero molt es moooolt, pero tot es veu recompensat en el moment en que comences a gaudir de cada braçada. Mai podré deixar d'estar agraïda a la Tere per descobrir-me el que es fluïr, no nomes a la piscina, si no molt especialment en aigües obertes.

No negaré que jo he posat colces per aconseguir-ho, constancia i esforç, sacrifici i moltes matinades, fes fred o calor, dins de l'aigua, anant a la Barceloneta a les 7:00 a.m, robant-nos la roba....i perque negar-ho, uns ovaris com la copa d'un pi, però com sempre dic: TOT SUMA...i en aquest cas el balanç es positiu, el mes positiu de la temporada...i es pot resumir en l' im-pressionant segment de natació de la Garmin com a fruit de tot això.

He d'agraïr per damunt de tot la paciencia durant aquest any de la meva familia,els amics, els Dragons (que son el meu club, la meva gent i no els canvio per res del mon...som una familia i despres d'aquest primer any de vida farem molta pupita) i molt especialment a en Pau, la Bea i la Julia (i el Rafa). Ells han estat els meus pilars en els moments bons i molt especialment en els moments no tan bons, mai oblidaré la Tri de Banyoles, aquells macarrons, aquella cara de canguelo i els crits d'anims i de suport. Vindran d'altres, amb posicions molt mes dignes, però mai cap serà tan especial com aquell 30 de juliol (l'any vinent repetim!!!)

Ara ja totes aquestes Tri-anecdotes queden ben guardades en un calaix i cal mirar endavant. I ara que?? que de que?? pues Nada!!.
I això es el repte que tenia pendent, la travesia pel canal olimpic el dia 19 de novembre, però tot em fa pensar que l'operació m'impedirà nedar, per evitar infeccions als ulls. No obstant, tot i que em faria una ilusio immensa estar lluitant-la, estaré allà per veure com una persona molt important per mi lluita desde les primeres braçades per un podi com es mereix (ets un crack, i ho saps, aquell dia aniras a muerte i es veurà recompensat tot l'esforç i les series que has tingut que fer durant aquestes setmanes previes- Gràcies per la companyia la tarda del divendres de la Garmin anant a aquell mar ben picadet, ja saps que va ser determinant per mi i especialment reconfortant el crep de despres. Ens esperen moltes creuades de la linia de meta)

amb els papis i el willy en braços crec que va sent hora de penjar trisuit
Ara ja, despres de deixar en "stand by" el repte del swim, hem de pensar en correr, moltes curses de 10k, millorar el meu ritme en cursa, fer una mica mes de Trail, caminets per Collserola, carreteres de les Aigües, sortir mes sovint per acumular kms, fer series i moooolt especialment preparar-me per la mitja marató de Barcelona.
La febre per les curses la comencem just demà amb els 10 km de la marató del Mediterrani, així que aquest cop no s'ha deixat al cos descansar massa i amb el regust de la victoria en el segment de swim d'una triatló on precissament vaig fer una cursa a peu bastant mediocre, ara ens reenganxem per tenir uns intensos mesos de running.
Demà compartiré kms i riures amb la Bea i el Willy al carrito, soc conscient que no aconseguiré cap marca personal, però serà un punt de partida per assolir-ho.

Torno a repetir que estic inmensament agraïda i feliç d'haver conegut a gent tan fantastica com la que he conegut en aquests mesos. Mil gràcies

Quan aquesta temporada intensa de running passi ens tornarem a enganxar a les duatlons i la meva estimada bici i d'aquí de nou a les Tri's (masses reptes pendents al cap en aquest 2012 i moltes ganes de lluitar-los).


( Esto no se para, esto no se para).

dilluns, 17 d’octubre del 2011

I Love Bcn (garmin triathlon)

La setmana prometia ser intensa, i deu ni do si ha estat.Començava amb un excés de treball per una entrega d'un projecte que m'impedia entrenar, mossegant-me les ungles pels nervis que ja estaven sorgint fins dimarts a la tarda. Per fi entrego, a la tarda pitant a intentar fer una mica d'spinning i correr 10 minuts just acabar!! uffff, tanta aigua i havia oblidat que era això de fer una T2.
Arriba dimecres, entrenament Dragó a la Barceloneta, ambient en familia i mar plana i tranquila, dia amb un sol propi d'agost...i m'apropo després a fer un banyet a la Mar Bella..això fa olor, això fa olor...a Garmin!!! Centenars de persones mirant el recorregut del swim, pedalejant i fent una mica de running només es pregunten per on es pujarà de la sorra a boxes. I nosaltres? Nosaltres també ens ho preguntem. Per la tarda quedada femenina de Dragones, i el tema segueix sent triatló (en aquest cas però amb un altre angle! jajaja)

Ara la setmana ja està enxufada cap a l'objectiu final de temporada, la tri de les tris de la meva ciutat. Dijous tarda recollir la bici, on torno a comprovar que despres de pagar més de 60 euros no m'han fet absolutament res.
I arriba divendres.Si un dia ha de canviar la meva relació amb l'aigua i per tant amb totes les tris "habidas y por haber" es aquest divendres. Quedem amb sortir de la feina i anem a la Barceloneta, allà ens espera a les 4:00 la gran Tere amb el Tino i dotze persones mes i...una mar picada de pebrots, vent, onades de 5 metres i centenars de surfistes. Tenim un problema: no podem fer un swim llarg, així que ens espera una horeta d'entrades i sortides a l'aigua entre aquella mala mar, empentes, perseguir-nos uns als altres seguint un objectiu, uffff, quin mar (moment impagable la revolcada / croqueta a la voreta del Victor i el posterior comentari de: us espanteu per 4 onadetes de res!jajaja) .Al sortir de l' aigua la Tere em diu: estas valenta Anna, ja ho tens, estigui com estigui diumenge, a muerte.Ens canviem i a la fira, recollim dorsals, donem volteta ràpida i ens autorecompensem l'esforç fet unes hores abans amb un crep bonissim i millor companyia (tot segueix fent olor a Garmin, crec que per molt que m'esforci això ja no marxa fins d'aqui unes quantes hores!!!)

Dissabte rodar una horeta en la bici (ufff,segueixo estant ràpida en bici tot i el meu sobreentrenament d'aigua, ja veig que aquest cop petaré en el running, en fi...), tornem a mig matí a la fira, donem una volta molt més calmada, mirem amb la Julia tranquilament boxes,les entrades, sortides, la mar que segueix picadissima....a la tarda migdiada bona i un cine per relaxar ment i cos.
Arriba diumenge, obro FB, hi ha triatletes que estan allà i estan penjant fotos: mar picadissima, canvi circuit swim retallant a l'olimpica uns 300 metres...això no pinta bé, però no ho penso. La Julia em recull i anem ja "al lio". Aparquem llunyissim pero anant en bici i els motxilots apreciem l'ambient que es respira i això es una càrrega d'energia brutal, això i veure constantment a gent coneguda, estem tots, tots! Es una festa! Col.loquem les coses a boxes i correns a intentar veure en Victor, impossibleeee, Agrrr!!! Ens trobem a en Pau, Bea, Guille, Carles, Isa...ja comença a competir en Radu, Xaxa, Mikel, Carlos, Jaume, Juanique...uff, tanta gent, tanta, que es no parar. En Pau dona el seu toc de trainer de Dragones: noies, que tal si descanseu una mica i et menges una barrita de muesli??? agggrrrrr, no m'entra res, però ja sap que li faré cas, i nyam nyam, procedo.
T1 després de natació mogudeta
En un pimp pamp ja ens estem posant el neopré, i baixem a escalfar una mica a l'aigua, que segueix tan picada o mes que abans. Els papis estan arribant i buscant aparcament, en Javi també, ve correns (sembla que no només estic nerviosa jo, si no que els supporters també), petonet a la Bea que no falti i ens situem...com vaig quedar amb en Xavi, primera linia i molt oberta per pillar la boya desde fora....piiiiii!! Al turrón!!!!!! sortida super sprint!!!! onades, hosties, cops, passades per damunt....i dos imputs al cap: la Tere que em diu: la unica manera que tens de sortir d'aquesta es nedant be i tenint el teu propi espai i en Xavi que em diu: disfruta i fora pors. I així primera boya, gir una mica caotic de gent, segona boya en un moment i diagonal perfecta a la costa...això si que es fluir!jajajaa

Surto de l'aigua, no fa massa que la Julia ha sortit! ooooole, veig que criden, joder es l'Anna, quina natació s'ha fotut, en Mikel em veu passar la transició llarguissim de mes de dos minuts o fins i tot tres, em trec neo rapid i començo a gaudir. Bona bici, ràpida, carrers de Barcelona, pujada d'ego pel bon segment anterior i pel circuit que em recorda tantissimes coses bones, veig els meus pares cridant just girar una corba!!!. En res estic deixant la bici, i ara si que si, comença el patiment. Em sento cansada només començar, bessons carregadissims, estic pagant les poques hores destinades al running en les darreres setmanes, pero ara no vull pensar, he de seguir, encara que no pugui apretar, sento veus que criden el meu nom, pero no reacciono.Finalment veig la recta final! ufff, meee de cursa a peu, quines ganes!!! i la Julia esperant-me!!! Ha fet un tiempazo!!! Segona posició!! ole la Julia!

Fora estan tots, familia, amics, companys, que els he d'agraïr que vinguessin, i aquells que van venir i no van fer soroll però es van emocionar veient-me (gràcies Jordi per haver estat allà).

No se com acabar ara aquesta cronica, la tri-temporada acaba, però ara ens espera molt de running i assolir el repte de la travessa al canal Olimpic.



Moltes gràcies a en Xavi i la Tere per ajudar-me a gaudir d'aquest dia i de cadascun dels entrenaments. Triatló=adaptació i adaptació=superació (que gran que ets!!! Ara descansa que el teu cos ho necessita i somriu, campió)

moment finish line abraçant a la Julia

Gràcies a la gent fantastica que he conegut en aquests darrers mesos!Ara un petit descans i a buscar nous reptes i objectius! sense reptes no hi ha festa!


(Esto no se para, esto no se para)