Home, sweet home (cursa nocturna de l'H)

I finalment (per fi!!!!) ahir acabavem amb l'intensiu de tres caps de setmana dels 10.000 asfalt, i com no podia ser d'una altre manera (per sort), a casa: La cursa Nocturna de l' Hospitalet.

La cursa s'havia previst com un dels objectius de l'any per aconseguir MMP de 10k, i tot i que en les darreres setmanes veia clar que aixo no ho aconseguiria, pensar en ser la millor marca del 2012 seguia estant present.

1. Correr de nit? brbrbbr, no es que em faci massa il.lusió, jo soc de les que a les 21.00 estic sopant i no corrents. M'agrada matinar i desperto activada, seeeempre!.Tot i això, però,en principi no m'ho plantejo com un problema (res que no solucioni una bona migdiada de tres hores després d'un plat d'espaguettis de la sra. Bastús) i si més no, aquesta vegada no passaré massa calor ni amb deshidrataré en excés.
2. Correr un dissabte? Bé, cap de setmana (o pont en aquest cas) plantejat de manera diferent. Dissabte molt relaxadet d'esmorzar i passeig per la platja (el dia no acompanyava per la idea inicial de nedar) i fer visita per coneixer el petit Marcel (hi ha vida després d'entrenar, jejeje, i aquesta vegada mai millor dit, que a les amigues se les ha de mimar sempre)
3. Correr a 1 minut de casa? Uffff, soc molt bleda per aquestes coses i saber que la familia estaria animant a tuti pleni com l'any anterior, donar dues voltes pel barri i coneixe'm a la perfecció el circuit es un subidón...o no????
4. Correr amb amics i familia? El millor, en tot moment recolçada per la Isa, la Judith, en Xaxa, en Sergi amb la seva llebre de luxe, l' Ana Pozo (ooole anita que grande verte de nuevo de corto!!! Corriste con la chaqueta?? Sergi te hizo entrar en calor???jajaja), la Marta i la Patri, noves dragones i sobretot sobretot sobretot correr amb el Miquel, sense voler-ho, acompanyar-lo durant els 10k, els seus primers 10k, i que fes un tiempazo sense patir en cap moment.

I després d'aquests condicionants, un afegit: Va ploure. Perdó, rectifico: va ploure bastant, i el que es pitjor, el paviment relliscava que donava gust.

Va ploure gotetes abans de començar, va ploure bastant mentres corriem i va diluviar a l'acabar. Per A o per B sempre em quedo sense la fideuà!!!! agrggrgrgrgrgrggrr

La cursa, a part d'això, no te massa secret. Ens col.loquem al calaix de manera precipitada perque hi ha un col.lapse per entrar i al final es un descontrol. Entre una cosa i l'altre no puc encendre el Garmin, així que, per sort o per desgracia, només aniré veient per moments el ritme instantani (no el ritme mitg, ni el temps total).

Sortim rapidet pero no massa, no parem de relliscar, a les rotondes derrapant i tot, i la primera volta no passa massa ràpid, més ben dit, passa lenta (potser això també està condicionat en que conec massa be el circuit, i això de fer dues voltes, te un factor psicologic que no m'agrada massa, i saber que ens espera una segona volta identica, ufff...i jo que pensava que era una sort i ara veig que es mes un inconvenient). Bé, la primera volta creuo l'arc en 26:10 (real deu ser 25:10 perque un minutet ha passat entre que han donat la sortida i hem sortit). A la Isa ja l'he perdut i vaig només amb el Miquel, els ritmes son aproximadament de 5:00-5:10, però no es de fiar. Just passat l'arc ens estan animat els papes i la Neus, cruadeta ràpida a la dreta per agafar l'aigua i comencem segona volta.

Les sensacions d'aquesta segona volta segueixen sent igual de dolentes, iguals pero mes mullades. Miro Garmin i senyala puntes de 5:15-5:20-5:25...tornem a 5:10 (aleeeerta, això no es massa fiable, no se el temps total) així que decideixo no mirar més i només vaig mirant en Miquel  (sembla que ell al km7 segueix be) així que si ell està be, jo estic bé....i el ritme cunyada com ell diria més tard funciona a la perfecció.

Els tres darrers kms passen volant, i en res, recta final a meta on sentim els crits de la mama i entrem de la mà, el dos ben contents, marcant el crono 54:05 (reals 53:15). Conclusió: temps bo tot i el que em pensava en cursa, i el diluvio universal.

miquel i anna.oooole!

El Miquel només creuar la meta m'abraça emocionat, molt emocionat, per haver anat junts en aquest moment tant important per ell (jo recordo ara la meva primera cursa també, els nassos 2010, on malauradament vaig anar sola i vaig patir com mai per no saber com afrontar una cosa "tan llarga" per mi en aquells moments) i només retrobar-nos amb la familia i tapar-nos perque la que està caient es ben grossa, ja em pregunta quina serà la propera. Si, Miquel, aquesta és l'actitut!!!! a per la propera!!!

Després de la cursa...dutxeta calenta, plat de pasta (que no fideuà) i dormir fins l'hora que calgui, que per un diumenge, no calia matinar.

Ara toca penjar les Asics i agafar les Mizuno, que la que ens espera a Cap de Creus i a CBXR serà mooooolt gros (no serà per massa temps, ja que fa just una horeta m'han proposat fer la marató de Donosti el proper 25 de novembre.Tic tac tic tac. Estem On Fire)

(Esto no se para, esto no se para)

we run BcN (cursa bombers 2012)

El cap de setmana arribava per fi sense masses novetats aparents, després d'una setmana intensa a nivell professional, d'entrenaments, però sobretot personal.

La rutina s'havia seguit a la perfecció, les hores a la feina passaven "no tan lentes" gràcies a imputs externs, i tot i que la càrrega de treball es lleugera (pocs projectes a fer) la d' entrenaments es intensa i això compensa. Entrenaments, despatx, entrenaments, sopars...això s'agraeix!

Divendres finalment arriba i a les 18.00h estem ben puntuals a Sant Cugat a la plaça Rotary per fer una mica de Trail Running i preparar així la Cap de Creus i la Selva Marítima. Seran 12,5 km per una trialera propera al camí de Can Borrell que compartiré amb la Isa, en Martí i en Xaxa. Com la gran rellotget suïs diu: una hora i mitja! jejejeje.

Comencem, i poc a poc, ja noto que la meva respiració no es la de sempre, molt de pol.len i al.lergia primaveral que desde fa 5 dies em fa dependre del ventolín. Comento l' estat a la resta, perque segueixin ells mes ràpids, i una mica mes i em foten una colleja, així que baixem el ritme i seguim plegats (per una estona penso que diumenge no podré correr i molt menys entre plataners).

Seguim més suaus i ben aviat agafem un caminet estret i humit, convinant pujades caminant  amb baixades i plans correns.Les vistes son espectaculars (per no dir acollonants).Vaig mirant el garmin. Eeeeerror!!!! avui la Isa només feia que recordar-me que com a la muntanya el torni a mirar me'l llença (realment ha dit una cosa pitjor, jejeje). Una vegada sortim de la trialera agafem pista i el ritme es fa mes normal, anant a uns 5:15 pel caminet. Les vistes segueixen sent precioses. Finalment arribem al punt inicial en 1:29h, clavant-la al màxim, i prometent-nos mutuament que abans de Cap de Creus farem tota la trialera corrents i en 1:20h...i les promeses de la Llopis (aquest cop en modo Jorneta) poca broma perque s'acaben complint. Avui diumenge, explicant la historia a la Lidia, ella ha deixat anar un consell que crec que el tindré dins durant unes quantes setmanes: "Aprofita les pujades per descansar".

Dissabte al dematí toca estar ben aviat a les 8.30h a la Barceloneta per fer una mica de natació en aigües obertes. Fa un fred que pela i la soneta es la que es, però m'animo perque enguany encara no he entrat. Allà estem en Mikel i l' Anton (comando Zarautz), l' Edu Quesada i en Guille (m'encanta veure en Guille tan animat i recuperat, s'ha convertit en un peixitu). Estic poc temps dins de l'aigua, ells es queden molt mes, i a mi no em dona temps a entrar en calor. Es una llàstima, pero l'estoneta que estic em sento molt mes comode que la darrera vegada (bé, els darrers entrenaments de la Garmin 2011), així que estic contenta, i per no passar fred ( i el que es pitjor, agafar un refredat tonto), decideixo sortir i esperar-los canviadeta esmorzant al xiringuto on fem uns riures i uns marujeos (momentos Agrrrr a lo cuore-dragonià inclosos). Ja tinc ganes que arribi dijous i fer entrenaments amb la Tere i en Tino durant 10 setmanes.Dissabte tarda ni surto de casa, ens espera el Barça-Madrid, on millor ni comentar (se'ns treuen les ganes d'anar fins a veure Love of Lesbian)

preparada, llesta...

Diumenge arriba. Se que no estic be, m'estic prenent pastilles per l'al.lergia i ventolín en mà, però bombers m'agrada i si no la faig m'empanadiré. El temps que faré no serà espectacular, però intentaré que sigui digne, i de pas em provaré per la nocturna d' Hospitalet.

Em vesteixo i em poso els compressors nous de color rosa, que son un regalet, i em fan pensar per uns moments que avui We run Bcn, però que el cap per moments està a Los Arenales (Elche), on es fa el Half. També penso en el Joako i el Frijolito que avui aniran a fer la triatlo de Blanes.

Així, ens trobem puntuals a les 9:30h,fem la foto de rigor de dragonets i ràpid cadascu al seu calaix.

Ens col.loquem en el sub 50 la Isa, en Martí, el Carles, en Jordi i una mica mes endavant estan el Roger, en Mikel, l' Espriu i en Jag. En Xaxa s'ha situat darrera i la Sheila, Lidia i Toni no sabem on estan! jejeje

El despliege es espectacular, aquesta gent de Nike son molt bons, i l'organització es realment d'agraïr. Zero cues al guardarroba, lavabos,musiqueta ambient... tot perfecte!

Sortida!!!! Enfilem els dos primers kms, començant el paral.lel, a un ritme molt bo, però massa per mi, a 4.40-4.50 jo se que no podré. Ells comencen a tirar i es llavors quan penso, una vegada acabat el Paral.lel, que faré la meva cursa. Si vaig ofegada de respiració i m'ataca el moquillo, no l'acabaré, i això si que no. El soli dret es va comportant, el noto, es molest, però no fa mal, així que per ell no serà.

Agafem Floridablanca i Gran Via i tot correcte...i arribem a Marina. S'està fent una cursa ràpida, ja portem 7km, i l'animació ajuda.No fa gens de calor (al contrari que l'any passat vaig arribar deshidratada). L'aigua del km 4 ha anat bé i se que d'aqui res al 8 hi haurà més, així que això no em preocupa. Marco un ritme constant des del km 2,5 i estic tranquila. Fa tres o quatre curses, desde la Mitja de Bcn, que no porto musica correns, i m'agrada mes, ho sento mes, ho visc mes...no se quan se'm treurà aquesta mania pero ara vull gaudir d'ella (gràcies Jaume, seguim buscant l' aguila imperial!!!)

Una vegada passem  Arc de Triomf i Ronda Sant Pere, arriba un dels moments més emotius: giro per enganxar Via Laietana i veig la massa de gent pel carrer. Milers de persones, un aplaudiment esporadic al veure-ho i un somriure tonto de complicitat amb la resta de corredors que, com jo, també pensen que per aquests 5 segons val la pena fer cada any la cursa de Bombers. A partir d'aquest moment ens deixem endur, ens esperen els darrers 1,5km entre musica i el caliu de la gent que ha sortit aquest dematí als carrers.

Creuo la meta contenta, sabent que la setmana vinent, a casa, ho donarem tot. Força Dragons!!!!

(Esto no se para, esto no se para)

La pujadeta encara es creua (cursa El Corte)

Aquest cap de setmana s'ha previst en familia. En familia dragona,clar.

Divendres començavem a les 7.30 amb el clinic de compex (gràcies Diego, va estar realment molt be) i posterior soparet, copes al Musgo i uns dancings al Bikini. Els temes de conversa els de sempre: que si quins dies es aquella tri, que si com dormim a l'stage, que si qui agafa el cotxe per anar a la trail de cap de creus...i d'altres temes que no son els de sempre, pero que suposo que m'hauré d'acostumar: de quantes setmanes esta la Julia, quants cms es dilata al parir...(jejeje, aquestes coses son les que toquen entre les dragones). Així, es van diferenciar encara mes les converses entre els dos sexes, i jo, perque enganyar-nos, molt mes comode parlant de si em canvio la potencia de la bici o com col.loco la matricula de la federació amb els nois que...be, que els temes de les mamis-dragonettes.Entre gintonics, riures i parlar....les 4.00 del dematí, no ens podem queixar.

Dissabte irracionalment tots ben aviadet desperts, i en el meu cas, a la piscineta del Medi a fer uns bons metres,i sobretot, riure amb els meus viratges, que, no es per dir-ho, em surten super be (siiiii, i son divertidissims, a no ser que em desorienti i vagi a parar damunt del noi del carril del costat...llavors es humillant!jejeje).Ahhhh, i em compro un banyadoret molt vacilon!

I finalment arriba diumenge. La típica i mítica cursa del Corte Ingles. Sense cap expectativa mes que passar-ho be i estar en familia ens trobem a les 9.10 a la porta de l'Fnac amb alguns dragonets. En aquest cas anem en Pau i jo amb dos amics d'ell (l'Albert i en Gio), la Lidia i en Toni van amb el Xaxa, en Joako i els nens, i a plaça Espanya estaran les mamis Julia, Bea (amb el Willy) i Ana (amb l' Emma)

Aquest any serà una cursa rara, acostumada a fer-la sempre amb gent de la feina, jefes inclosos, degut als moments que vivim, on ni es planteja quedar plegats.

Ens comencem a col.locar els 4 com podem, per megafonia diuen que son 65.000 corredors (ejem ejem, crec que 10.000 corredors i la resta caminants), això si, si comptem gossos, iaios i carritos debem arribar als 80.000 essers vius.

Passen 20 minuts que han donat la sortida i seguim parats. Mai he fet la cursa desde la sortida, sempre desde casp amb passeig de gracia ens posem darrera dels primers, pero aquest any ens plantegem fer les coses "be".

La resta de la cursa no te massa intrigulis, es un no parar d'esquivar gent, pujar vorera, saltar gossos, regatejar nens, riure parlant entre nosaltres e intentar no perdre'ns. Jo ho tinc facil, vaig amb tres nois alts, en Pau sembla que vagi a fer la Maraton de sables, amb motxileta de les guapes, i nomes li falten 5 bidonets com si s'anes a inmolar.

Arribem a plaça Espanya i els bombers, com cada any, amb les mangueres (ja se que es tonto, pero m'agrada aquest moment, em recorda quan la feia de peque amb la mama i estaven baixant carrer Lleida, allà si que s'agraïa aquestes mullades).

Comencem a pujar Montjuïc, en principi be, tot i ser conscient que darrerament nomes he fet tirades llargues i completament planes, així que vaig fluixa en velocitat i el que en aquests moments es pitjor, en correr amb desnivell. Arribem a l'estadi ja avituallats, massa gent per entrar, i com tots ja l'hem vist, retallem allà. El problema: zero descans i seguir pujar (vulguis que no el tap de l'estadi permet beure aigua tranquilament). Tornem a enfilar i noto que costa. En Jefecito fa el comentari que ja m'esperava i que jo portava dos minuts pensant: Bastús, la pujada a l'estadi encara se't creua!!!! I tant si se'm creua!!!

Sort que arriba la baixada i ben aviat agafem velocitat a les cames...empentes, osties (no ens enganyem, a mi m'han fotut un parell), crits del tipus: si voleu correr aneu a la Titan desert (vale, guapo, me lo pagas tu????), iaies dient coses com: aquell jovent correr massa i caurem, gossos que una mica mes i enviem al carrer Pelai d'una patadeta involuntaria...en fi, cursa popular en plena essencia, m'encanta.

Arribem finalment a la meta, caminant en el moment que teoricament caldria fer l'sprint final, amb la neus i el papa esperant veure'ns, i en especial, veure el miquel que es el seu debut en un 10k (11 gairebe), i amb l'objectiu complert: no ens hem perdut els quatre components!!! i això si que te merit!!!! Hem tardat mes d'una horeta,1:04 per ser concret, però el temps no importa, perque hem fet de tot, menys correr.

Allà esperem a que arribin la resta de la troupe, sobretot els petits finishers campions...i anem a fer unes braves i una birra que ens l'hem guanyat!

Primera de les curses fetes d'aquestes properes 6 setmanes que em fan pensar que he de fer mooooolts mes kms, i sobretot kms amb desnivell, per estar preparada per la trail cap de creus i la Selva Marítima-costa brava xtrem running, i sobretot sobretot sobretot...preparar-me per patir física i psicologicament la calor, que per mi es....ufff, de les pitjors coses que em pot passar, acostumada a fer-ho a les 6 del dematí.

La pujadeta es creua, però això ha de canviar!!!

(Esto no se para, esto no se para)

Aprenent a patir

La darrera sessió amb la Tere va acabar dient-me una cosa així com: Anna, no saps patir, no pots acabar de fer un test de 1.000 metres i estar així de tranquila!!!!A partir d'ara toca patir, la tecnica ja està gairebé assolida....i ens hem de donar canya.

Aquesta reflexió seva ja m'havia passat a mi pel cap varies vegades, i mes després de la Duatló per equips del Prat i la Mitja de Barcelona: he de forçar i patir els entrenaments i així el dia de la competició aquest puntet de sobresforç no serà agonic com a les darreres dues ocasions.

Així que, sense mes preambuls, i seguint les indicacions del Xavi (que diu alguna cosa així com que ja va sent hora d'apretar), he realitzat uns entrenaments els 5 dies de vacancetes de setmana santa amb mes qualitat (a falta de demà dilluns) aprofitant que el temps acompanya i no anem sota la pressió del rellotge per anar a treballar.

No detallaré cadascuna de les sessions que vaig fer, nomes una mica per damunt:

• dijous bon entrenament de cursa a peu, amb series incloses, amb l'objectiu de les tres curses de 10k que queden els propers 3 caps de setmana
• divendres sortida amb el Joako i el Frijolito a rodar en pla pel Prat uns 45-50 kms mes una transició de running (massa breu els 2 kms que vaig correr pero suficient per enrecordar-me del que es pateix una vegada es deixa la bici)
• dissabte gran sessió de swim al medi seguint els exercicis marcats i 1000 metres continuos per anar adaptant-me a tirades minimament decents
• diumenge sortideta en bici mes llarga amb el Joako, Frijolito i en Martí per la NII fins Canet. 60km a molt bon ritme (mitges de 30km/h i) i molt bona companyia. Un no parar de veure ciclistes preparant el Half i ambient tri al màxim
• demà dilluns...ja es veurà (la planificació diu que més bici, pero tinc unes ganes de nedar enormes...així que no se si podrà la rao o el cor, suposo que el cuco em perdonarà!jejeje)

Res, aquesta entrada no te molt de sentit, ho se, però es una petita reflexió que avui tornant li feia al Martí i ell m'ha dit que feia dies que ja li havia fet a la Isa (això es una familia): que la Bastús te aptituts i actituts però li cal assolir en cadascun dels entrenaments aquell puntet de patiment, perque a la triatló, com a la vida, cal patir una miqueta per gaudir després més de la recompensa.

 Mil gràcies noies, sou unes màquines!

(Esto no se para, esto no se para)