No se encara com vaig decidir apuntar-me. Portava temps, molt de temps, amb el pensament que no superaria el meu respecte o admiració a nedar al mar fins que un dia no fes una travessia. Sovint mirava...Nedalmon, Marnaton, la pàgina de la federació, parlant amb la Tere...però sempre em mancava una empenta, o sortia l'Anna mes conservadora que automaticament pensava que: siiii, claro, pots nedar 1000 metres a la piscina, i ara amb una mica de sort has fet 750 al llac de Matemale, però d'aquí a fer una travessía...hi ha un mon!
Finalment, a principis de juliol, allà estava, acabant el procés d'inscripció de la Travessia d'estiu que organitza el Club Natació Sitges, animada pel bon segment que havia fet a les Angles, el grup d'entrenament que portava dues sessions amb els Masters del Mediterrani on l' Angel i la Susi son pura adrenalina, el repós en bici de les darreres setmanes...i que dia darrera dia que passava agafava amb mes ganes despres de la primera Travessia Dragona (amb sort vaig nedar 400 metres entre medusetes), el no poder fer la Vila i el circuit cabronet en bici d'Andorra que em feia posar seny a la jornada (i per que enganyar-nos, deixar un mal gust de boca).
Així, començava un mes "por y para" nadar. Hores de piscina, sessions al mar, moments d'això es complica, moments de començo a fluir, la meva Tere, el meu equip,els meus, tenir la sort de coincidir amb la Ingrid i la seva gent de Swim for fun i sobretot sobretot sobretot una setmana previa digne de: si vols, pots
I aquesta va ser la primera setmana de vacances, hores al Mediterrani amb la Lidia, entrenament al mar amb la Tere,sortides a Sitges, una vegada sola i una vegada a companyada de l'Ivan, on vaig fer el benvolgut 2300m en un mar que jo creia que era normal per la zona però que mes tard descobriria que era un mar en increible calma, les sortides d'entrenament a la Barceloneta amb la Isa, Carles, Presi i Pau, les sortides amb el Ferran, el fantàstic aquatló social de la Ingrid a la Mar Bella...Quantes hores he estat a l'aigua aquesta setmana??? Sense cap mena de dubte, moltes, masses...però el meu cap, 12hores abans de començar la Travessia, seguia pensant que no havia entrenat prou.
I arriben les hores previes, arriba la nit abans, mentalitzada en un Sí, podré, però m'enfonso al veure la predicció de l'estat de la mar.Vent de 10 nusos. Però que cony es això?? Bueno...(diu el Ferran) es vent, però no massa, ja veuras...mirem el youtube. Automàticament em poso blanca, i quasi a plorar, la gent dels videos amb 10 nusos està fent surf, d'aquí dos dies anem a Zarautz i la predicció es de 4 nusos, aquests dies a Sitges hem estat a 0 nusos...agggrrggrgrgrgr. Automaticament, ell que te resposta i solució per tot, diu un suau:buenooooo, potser la corrent es a favor i arribes molt més ràpid.Ale, a sopar i a dormir que demà cal matinar.
I l'endemà arriba, i nosaltres a Sitges també. Ens trobem amb el Martí, que ho serà tot per mi en aquesta travessía i anirà al meu costat en totes i cadascuna de les braçades amb la finalitat que jo només gaudeixi. Està amb les nenes, maquissimes, i recollim plegats el dorsal. No diu res respecte el mar, només que fa vent, i la corrent ens anirà en contra, però rapidament la resta de nedadors van comentant la jornada. Espriu i Anton, ens trobem el Xavi, que amb el seu temple i la pau interior que sempre em transmet em dona dos petons, tres consells i em desitja un: molta sort cuca...
I anem a escalfar, ben pringats de vaselina, crema solar repel.lent de les meduses (que nedant jo no però la Maria veu unes quantes i l'Anton surt amb una picada). Nedem fins la boia principal i al girar a l'esquerra per encarar direcció esglesia hi ha unes onades espectaculars, i una corrent que ens fa retrocedir mes que avançar.buuuuuaggghhhh!!!! Tornem a platja, queden 20 minuts per la sortida i el meu estat es de canguelu màxim. Consells dels nois, petons, abraçades i el pensament de: joder, ara l'he de fer, porto un 500 pintat al braç que qualsevol es queda ara prenent el sol a la platja....i en res, a la sortida
I sortim...poc a poc, fins la boia, en Martí i jo, es fàcil, nedo bé, comode, la gent no molesta, no es una sortida de triatló, tinc el meu espai.Ràpidament girem i comença l'odissea. Els metres passen lentament, les onades son enormes, la corrent ens tira enrera, i sembla que el malaït primer espigo sigui impossible de passar. Intento relaxar-me, tot i que mai he estat excessivament nerviosa, només he de canviar el xip i penso: Anna, això es farà llarg...però no tens pressa.
I nedem, nedem i nedem...alguns segons en braça per situar-nos, la resta en crol, i ens anem trobant a la resta de nedadors, alguns passant-ho realment malament, com jo, com tots...però tirant endavant com sigui. A partir dels 800 metres o 1000 nedo molt mes comode, més fluida, el meu cos s'està acostumant a aquest moviment de les onades i tot i tenir la sensació que vaig molt lenta, les paraules del Martí i sobretot la seva presencia reconforten. No para de dir que nedo molt be, que la meva tècnica nedant es preciosa, que tinc fons i soc ràpida (jajaja, quina manera d'enredar a una pobre noia indefensa enmig del mar), però no me n'adono i ja es veu l'arc d'arribada, amb l'esglesia i el campanar (jejeje, mira el Campanar, deia en Llobet) presidint al fons.
Calculo uns 350 metres, que es fan eterns, tinc la sensació de reviure la Mitja de Granollers quan et queden 3 kms i veus tota la gentada a la recta que tu penses que ja estas entrant però es fa etern, aquella mescla d'alegria i darrer esforç que fa tirar de les poques forces que et queden.
I girem la darrera boia vermella, del mateix vermell que la primera boia on giravem a l'esquerra al començar, i aquí, si que si, 50 nous metres fuint com mai ho he fet per arribar a la sorra i creuar l'arc...toquem de peus, ens abracem el Martí i jo, veig la colla esperant i cridant, els meus pares que m'abracen (ja pensaven que hauria plegat i tot, encara que estaven mes que avisats que la cosa avui anava per llarg, jejeje)
I alegria continguda, mareig al caminar, samarretes de finishers, molta aigua i sobretot veure els meus. Mal de pantxa, boca salada, poca gana...però molta felicitat.
Avui he assolit una de les fites que mes ilusió em feien, fer una travessia, i com després m'ha comentat el propi Martí, he d'estar orgullosissima del que he fet perque la distància i sobretot les circunstancies no eren fàcils per un debut, amb el vent que feia, les onades i aquella corrent en contra.
Gràcies de nou al Martí, a la gran Tere Fullana, a en Ferran, als meus, i als Dragonets...que sempre estan amb mi ja sigui ben aprop o en la distància, en especial a dues d'elles que no he deixat de pensar braçada a braçada: La Isa amb la seva força i el seu coco i especialment la Bea (quines ganes de tenir ja en Victor entre nosaltres)
(Esto no se para, esto no se para)
I ara...quina es la propera???
