Todo a...las 3:59:59

Mai m'ha agradat apostar, o més ben dit, jo pensava que mai m'havia agradat apostar...fins fa uns dies.

Soc persona de preferir tenir les coses ben segures (ironia ara el que diré si penso que això esta segur, però bé, el màxim de segures possibles dins l'inseguretat) abans de decidir fer/dir una cosa i més si en aquest cas la "cosa en concret" es una Marató, la distància estimada i ansiada de Filípides, els 42.195 metres, la Marató de Barcelona, la meva primera Marató.

Em va costar molt decidir debutar en triatló, em va costar molt anar incrementant les distàncies, fer una travessia nadant o fer a la Mitja de Granollers fa ara un any...així que, quan estava començant a obrir la web per inscriure'm a la Marató de Bcn sabia que l'anava a fer (espero que la faci, està clar, si més no la inscripció la vaig acabar). L'impuls mes important (en el cas d'una persona com jo això te un pes especial) estava fet. Ara només quedava que les setmanes anessin passant i acumulant kms i kms (soc molt constant amb els entrenaments i això en part es el que menys em preocupava).

La pregunta a mesura que passava les setmanes es va fer present:

- I en quant de temps la vols fer?...mMmmmm...no se jo, vull acabar-la. 

- Però si estas entrenant bé...mMmmm ja ja, però ufff, es massa, jo només vull acabar, a més, no m'agrada correr

- A quin ritme aniras?...Ni idea, ni idea

Finalment, un dia potser massa valenta, deixant-me endur per algun entrenament o potser pel resultat d'alguna mitja millor de l'esperat, dic: Sortiré a per les 4h.

A partir d'aquest moment les reaccions son de tot tipus, anant dels que pensen que soc massa conservadora, altres que diuen que soc agossarada i el que he de fer es acabar, que per això es la primera, altres que surti a gaudir de l'experiencia i no pensi en temps...
I jo... paper en mà, amb els meus càlculs mentals i el factor corrector made in Cortadas que determina (no se jo la fiabilitat) entre els 10k, les mitges i les maratons (allò del 2,2,no??jijiji)...encara que...uppps, com es la frase...ah, si! En una Marató pot passar de tot, es una distància massa llarga per fer quatre numeros en un tovalló.

A partir d'aquells moments, entro en mode bastusià (el que es coneix com aquella bipolaritat tan tipica en mi: que un dia dic que puc, l'altre que no puc, l'altre que si i als deu minuts que no...que si mira Joako que ritmo llevo, que si mira Victor que així ni 6kms, que si pajaron divendres passat anant mes lenta que les tortugues, que si em fa mal tot...uufffff)

I arriba diumenge passat,a 8 setmanes de la Marató, 10kms de TGN, ideal per fer marca, i jo tapada a més no poder al port del Serrallo mirant com passen el Victor i el Joako per fer un sub40 que per culpa del vent es queden a les portes. Jo no puc correr tot i estar inscrita. Tinc les cames com pedres, semblo robocop, dues setmanes massa exigents m'estan fent pagar les conseqüències, i aquesta vegada si, faig cas. Descanso.

I surt el tema estrella: I quin temps anem a fer?

Joako explica la seva idea (3:15-3:30), Victor també (apropar-se a les 3:30), jo segueixo dient les meves 4h i ràpid ja ens desviem a la xispilla que dona joc a tot això (perque això es un joc,no?)...Comença el que te juegas...(realment es reinicia, ja que l'inici fa setmanes que es porta a terme via facebook o dinars informals)..i en res, tovalló en mà, i amb el Joako de testimoni fem la nostra aposta.

I com aquestes coses van com van, 30 hores després, fent un frankfurt sopant de manera informal, aquesta vegada amb el Victor i Edgard...torna a sortir la maleïda pregunta: I quin temps voleu fer?...I torno a dir les meves 4h...i l'Edgard torna a pensar que es agossarat, però la darrera vegada que va pensar això es va endur una grata sorpresa de mi (Garmin) i sense ni pensar-ho diu: m'aposto...

Ràpid li recordo que es deu dues o tres rapades ( una per sub3h, una per guanyar a no se qui i altre per guanyar a no se quina altra...) però ell més ràpid agafa un tovallo, diu molt digne que no es raparà, i comença a escriure....

I aquestes coses son les que acaben passant, mentres riem i ens prenem la 3ª birra, jo ja tinc feina, i tinc un objectiu clar (independentment d'acabar, que aquest es el principal)...03:59:59

8 setmanes per la Marató!!!! (marxo a entrenar!jijiji)

(Esto no se para, esto no se para)

P+P+P (Sant Miquel Xperience 13 kms)

M'estic acostumant a patir, per sort o per desgracia, així...i avui no anava a ser diferent.

Enrera queden aquells dies on (per exemple la Garmin) entrava amb un somriure a meta i gaudia de cadascun dels metres a l'aigua o kms en bici, corrents...saludava a amics i companys, familiars i només 10 metres més enllà de la catifa del xip ja em posava a xerrar amb qualsevol persona i de qualsevol cosa que m'hagués passat en cursa. Ara, i avui es confirma aquesta sensació, tot es molt diferent: ja no em poso nerviosa ( o tan nerviosa) al començar, però si que tinc un patiment constant, una sensació d'estar donant un puntet més i una necessitat vital de que el meu company de cursa (el meu estimat Garmin) em confirmi que les coses s'estan fent bé.

Sant Miquel Xperience, o el que es el mateix, cursa de 13 km d'asfalt amb bastant desnivell sortint de Sant Feliu de Codines per arribar a Sant Miquel del Fai, donar mitja volta (literal) i tornar a Sant Feliu...o dit de manera diferent: la cursa del poble de la Judith.

Feia temps que estavem les noies inscrites per fer aquesta cursa (practicament totes) i ni la Mitja de Sitges ni pensar que el proper cap de setmana fariem els 10km de tgn ens havien fet dubtar. Moltes ganes, la Judith il.lusionada organitzant un dinar com amfitriona i finalment alguns dels nois apuntant-se a la jornada ( el punt negatiu la lesió de la Isa però compesat com a claca amb el Pau i la Pazos a més a més de les baixes de la Sheila i el Victor)

Arribem a les 10.30h, molt de fred, comencen a caure quatre gotes, recollim dorsal, trotem 5 minuts i comentari general que ens espera una nova Behobia. P+P+P (pluja+pujada+patir=fem-ho èpic)

11:00h: sortida...i surto davant de tot i ràpid, massa...se que el perfil puja molt i baixa i puja i baixa i pla??...pla crec que no massa...

Primers kms bastant bé, asfalt pur i dur amb unes vistes precioses, som mes gent de la que m'esparava, fa una miqueta de vent però es pot correr molt bé. Noies? no masses al meu voltant, això pinta que es bo.

Ràpidament les meves cames estan una mica cansades de tant pujar i baixar ( potser la setmana que porto carregant més la bici d'ahir tenen alguna coseta a veure) però segueixo tirant. En un tres i no res ja em creuo els primers de la cursa, i després Joako, Frijo i un Carles cridant: vinga Anna que ja estas!!!!.

Efectivament, en un lloc inesperat (sense cap tipus de gràcia ni d'encant) passem per la catifa de meitat de cursa, girem 180º i ens donen l'avituallament (si, he de reconeixer que m'esperava arribar a Sant Miquel del Fai, però en aquells moments ja estava prou tocada i no ens enganyem, em sembla un lloc preciós per donar mitja volta i tornar)

Durant l'anada, molts pensaments, especialment aquells que fan pensar en els pocs moments que baixes ràpid que després et tocarà pujar i una petita anada de cap en el km 6 on creus que et queda pujar abans de girar una pujada que realment l'acabes de baixar (se que només en Carles m'entendrà això, perque a ell també li ha passat)...

Durant la tornada, es fa dur, em trobo la Helena, la Bea, la Katia i la Judith que ja estan a punt d'arribar al gir per tornar, les animo...i jo, mig morta, intento no baixar el ritme, seguir alegre, però al km 11 després d'una baixada molt forta on potser m'he deixat anar massa rebo una clatellada brutal...només vull acabar, m'adelanten 3 noies més que no soc capaç ni de seguir el ritme, i per sort ja practicament es veu la linia de meta i només em queda creuar-la (gràcies pels ànims nois/es)

Resultat: 9º posició senior femenina 1:05:48 (ritme 5:04) pas pels 6,5km en 0:32:18

Fred, pluja, cansament...gotet de caldo, roba seca (que no calenta), petonets dels meus i esperar la resta de colla, dutxeta al poliesportiu de luxe i dinar (paella per 21) en bonissima companyia juntament amb la colla de Sant Feliu amics de la Judith

Acabar felicitant als organitzadors de la cursa per aquesta primera edició digne d'un excel.lent. Ells, els col.laboradors, voluntaris i especialment els encarregats del "caldo" posterior s'ho han currat moltissim. Mil gràcies

La propera...10km Tgn, per intentar fer MMP

(Esto no se para, esto no se para)

Cuestion de actitud

Aquesta entrada no te més fons, ni menys, que el de reflexionar...jo, i qui sap si algú mes. I no hi ha millor moment que a principis de l'any que comença, un gran any, amb molts reptes i molt importants.

Soc canviant, soc insegura, soc indecisa...soc així, i crec que per molt que intenti modificar aquesta actitut a hores d'ara es bastant dificil que ho acabi aconseguint, així que, ja va sent hora d'adaptar-me a viure amb aquest "problema"

Dies desperto pensant que em puc menjar el mon, altres penso que no seré ni capaç de nadar 300 metres, dies que valoro que els meus entrenaments, la constancia, l'esforç, la lluita...donaran els seus fruits i altres que penso que "qui cullons m'he cregut per intentar fer això??". I que puc fer?

Primer de tot, i principal, demanar disculpes a totes aquelles persones que comparteixen amb mi tot aquest "sube-baja" d'emocions, ja que, soc conscient, no ha de ser fàcil...i segon, posar en ordre aquestes reflexions per, d'aquí uns mesos, passats els dos reptes en majuscules, poder fer una contracronica i riure una bona estona.

No es un tema d'aptitut, es un tema d'actitut. No vull acabar, vull saber que acabaré. Els dos reptes? Marató Bcn i HalfIM de Salou (extreme man), un al mes de març i l'altre al mes de maig. A l'abril? Qui sap!

Moltes vegades he pensat (i crec que també ho he escrit) que em desborda no tenir les coses sota control (tot i que soc desendraçada soc organizada) i aquest Horror Vacui em porta al bloqueig. Por al desconegut? Pànic al buit? Si. Ho se, i ho assumeixo...ara només queda conviure amb ell, i davant qualsevol dubte, mirar el meu peu dret on ho recordaré fins el dia que els cuquets se'm mengin.

A dia d'avui em sento forta corrents, molt, i estic gaudint (si Vic, ho poso i ho dic i ho accepto, estic gaudint corrents, semblava que el dia no anava a arribar mai i sembla que ja s'apropa), m'he de reconciliar amb l'aigua i he de conviure amb la bici. No hi ha més. Aquesta ha de ser la meva màxima aspiració durant els propers 4 mesos, i així és el que intentaré començant avui mateix, amb el petit premi (o no...) de poder viure la meva primera Marató com a recompensa a tants kms acumulats a les meves cames. Una persona va dir un dia un frase que se'm va quedar gravada ( i no fa massa li vaig repetir trotant al Joako): la Marató es el premi a tants dies de sacrifici, esforç...disfrutala.

Demà cursa a Sant Feliu de Codines, la Sant Miquel Experience, 13 km envoltada d'amics i la recompensa d'una bona paella. Després, els 10km de Tgn, la Mitja de Granollers, la Mitja de Bcn acompanyant en Pau que fa de llebre per gaudir de l'ambient (ja que l'any passat ja la vaig patir prou), Maratest i Marató. A més, sortidetes com les d'avui en bici que son mitja vida i m'omplen d'alegria, rodatges alegres amb el solet de cara, i perque no, a partir d'ara, recuperar els meus banyets matutins (en piscina i al mar)

Ufff, sento aquest descontrol d'idees (ja hi tornem a ser...) però ara mateix això es el que sentia i ho tenia que deixar escrit. Espero que aquesta entrada quedi en el semianonimat.

(Esto no se para, esto no se para)

Gràcies per saber-me portar

lo que bien acaba...bien empieza (Cursa dels nassos)

I amb una mica de pena em despedeixo del 2012, no per l'any en general sino per les darreres setmanes.Podria pensar en els motius que m'han portat a que esportivament (ja no parlo a nivell personal) s'hagi produït aquest canvi, però realment no tinc ganes...s'ha produït i prou, i això fa que encara recordi amb més nostalgia aquells dies d'agost ara que l'any s'acaba. El premi que m'emporto: la mmp en 10k a la cursa dels nassos i un munt de reflexions pel 2013 (per això existeix el dia 1 de gener (avui)...per fer proposits per l'any que comença)

...

Setmana previa complicada:refredat monumental d'aquells que feia temps que no tenia (antibiotic, xarop, febre, dormir dormir i dormir, anul.lar la cursa per parelles de Canovelles) més el que comporta la setmana de nadal (menjar massa bé i massa sovint) i que certes persones estiguin de vacances...porten a entrenar més aviat poc. Així, només sortint a correr dos dies (sembla surrealista però aquests dies son Nadal i Sant Esteve) i una dematí de rodillo i natació em planto a la cursa dels nassos

Reflexió 1:Si, si, si...si vull fer la Marató i el Half i bla bla bla...aquestes coses han de canviar i he de ser mes disciplinada en els entrenaments però...

Reflexió 2: Perque vull tants plans d'entrenament si no faig cas a ningú?

I ens plantem a tres dies abans de la cursa dels nassos, surto a correr i es un drama. El dia abans he descansat però soc incapaç de correr "normal". Vaig sense Garmin, això es veritat, però això es nota i punt, fina fina no estic massa. Em fa mal tot, m'ofego, em canso, vaig lenta (vamos lenta vaig tot i no tenir cap referencia real). Decideixo parar, seure en un banc i prendre el sol. Avui no correré més. I aquest avui es converteix en no correr més fins la cursa dels nassos (ole mi descanso!)

Reflexió 3: Mmmmm, decideixo no correr però no decideixo no pensar en correr, ni molt menys no decideixo parlar de correr. A partir d'ara desconnectar implicarà desconnectar 100%

I arriba la tarda. Dinar aviat i més nerviosa del que era d'esperar em recull en Victor. Fa setmanes hem decidit que em faria de llebre, just despres de la Jean Bouin, per millorar aquella marca ara que portava una mica el bon moment de cara i acabar l'any amb un regustet de satisfacció als llavis. El temps? uns 48 (ell pensa en uns 47 que jo en cap moment veig clar, però ara més que mai no veig ni el sub50). Demano "abortar plan"

Reflexió 4: Objectius realistes sempreeeee però jo he de canviar aquesta tendencia natural al pesimisme

Arribem al punt de trobada amb els dragons tard. Realment arribem aviat però per motius logistics hem de passar pel guardarrobes i aquest està massa lluny. Si estava nerviosa ara estic molt nerviosa, perque volia fer un petó a la Bea (veure a la resta realment també, però que cony, avui es ella la que torna a estar On fire després de tornar a ser mami i es la seva cursa).Em conformo en fer-li al seu cunyat i cunyada (tot queda en familia)

Reflexió 5: Soc persona de rituals i no els canviaré així com així...dutxa, radiosalil, ibuprofeno, ventolin...petonet a la Bea i foto d'equip. Prometo seguir complint-ho!

Entrem el Vic i jo al calaix. Un calaix per darrera del que em toca però així podem anar plegats. Em demana indicacions....(però no hem quedat que abordatamos plan???). Les dono de totes formes però sempre pendent a la cara que posi (quan comenci a estar blanqueta que afluixi).

I sortim...Moltissima gent, carrers estrets i tothom t'empeny. Jo tinc la sensació que estic anant molt lenta, i aquesta sensació no la perdo en tota la cursa. No porto referencies, vaig apretant, el Victor diu que afluixi que vaig bé, jo segueixo pensant que vaig lenta....i estic patint, les cames em responen però el cap avui va una mica desconcertat (vaig lenta??. Ell segueix dient que no). Passem pel km 5 en 24 i poc (realment seria de 23:48 però jo en aquells moments no ho sabia - es a dir a 4:45- )

Seguim...arriba la pujada del passeig de la circumvalació, marina...i la meva sensació no canvia. Al km 6 em diu que ara ja tinc la mmp a la butxaca, però jo per variar no m'ho crec, i segueixo patint. No gaudeixo de l'ambient, només corro, i vull arribar a la diagonal (ignorant de mi penso que a l'arribar ja està tot). Mai mai mai se m'ha fet tan llarg un carrer (bé, això no es cert, aquest mateix carrer a la Mitja de Bcn es va fer igual de llarg i tot apunta que a la Marató, del km 28 al 30, aquest carrer es farà encara moooooolt més llarg)....i per fi girem a Selva de Mar (just en aquells moments ens passa la llebre de 45...que cullons fa aquí aquesta llebre? miro al Vic amb cara d'odi però ràpid em diu que aquesta llebre va tard si o si) i amb la vista fixada en la recta que separa on estic de l'arc amb el crono (si, si, perque tornem a la moda de posar tres arcs abans per confondre al personal) decideixo esprintar, no per res...sino per acabar aquest patiment, i just sentir el piiiiiip del xip mirar al meu alterego (realment mirar el Garmin del meu alter ego) i veure un 48:35 (realment un 48:33 segons classificacions oficials)

Reflexió 6: Confiar en la llebre. Desconfiar de les sensacions. Sovint pensem que anem pitjor del que realment anem, i per això sempre portem un agent extern que ens confirma una realitat objectiva. Si decidim anar acompanyats i que ell serà la part objectiva del tandem, el nostre criteri subjectiu ha de quedar emplaçat a un segon plà. No pensis, només corre. Hi ha qui pensa avui per tu.

...

Després d'això, poca cosa més. S'acaba un any on he gaudit molt, i potser desde fa un parell o tres de curses estic gaudint patint, estic arribant buida i la sensació quan han passat uns minuts es molt més gratificant que quan arribes amb la sensació que no ho has donat tot.

2013 ens espera amb mooolts objectius en ment...i si, patiré, no pretenc enganyar a ningú. Per començar bé l'any primer banyet com marca la tradició al CNBarceloneta amb l'aigua a 14ºC i fora plovent i a 5ºC

(Esto no se para, esto no se para)

Reflexió 7: Res d'això te sentit sense compartir-ho amb les persones que ho he compartit

Temps: 48:33

Posició femenina general: 278