25 km d'escales i escales:Selva Marítima (Costa Brava Xtrem Running)

Mes de 48 hores han passat i ara començo a escriure l'entrada al blog.Tenia un proposit clar: després de la Selva Marítima...descanso! i descansar es desconnectar ( i bé que ho he fet,cap de setmana on la màxima activitat física  ha estat una barbacoa amb els amics i un sprint a full pels passadissos del super del corte ingles just abans de que tanquessin a les 10 de la nit per intentar sopar dignament). Ara, ja descansada, puc valorar la gran etapa de la CBXR.Selva Marítima:25km de pur trail

Anavem confiades, no ens enganyarem, i també (en el meu cas) una mica esgotades (darrerament m'he trobat debil i tot i que ja estic posat mitjans per solventar-ho, encara necessitaré que passin unes setmanes per començar-ho a notar. M'he de posar fuertezzzzzita, vamos, i això implica alimentar-me com toca pels entrenaments que estic fent,per les proves que participo, pel ritme de la feina i pels canvis que darrerament van lligats a la meva vida (els canvis a vegades poden ser bons, o molt bons, que quedi clar!! ejejej)).

Esgotades si, però contentes. I aquí comença l'aventura de la Isa, la Judith i jo mateixa, i trobant molt a faltar a la Nuria, la quarta component de les dragonas que es va animar a l'aventura d'aquesta trail dos mesos abans, demanant la corresponent festa a la feina, permís al metge conforme estem ben bones (algú encara ho dubta????) i posant el punt i final a les setmanes de curses, trails i stages varis que ens han unit molt mes.

Mmmmmmmm...puntualització: no m'agrada gens correr! (ho he dit molts cops no???). No m'agrada gens!!!! i en 6 setmanes he fet 5 curses, 2 d'elles molt dures de 25 kms cadascuna i ara m'acabo d'inscriure a la Behobia i la Marató de Donosti!!! aggggggrrrrr...soc una persona sense paraula, però seguire dient el mateix: encara busco "el puntet" a correr.

....

Previ cursa (que guapeeees de dragonetas!)

Divendres: quedem ben aviat, cap de les tres hem dormit massa be. La Isa i la Judith han anat al concert del Boss a l'estadi olimpic, i jo...be, jo no he dormit masses hores ni massa del tiron, així que m'aixeco una mica estressada, fer la bossa ràpid pensant en no deixar-me res (ni motxila ni bidonets ni mobil ni billet de 20 € jejejej i en cotxe direcció sant Cugat. Allà m'esperen les noies, fem cafetet ràpid i direcció Blanes.

De camí riem, parlem, cantem...i aquelles coses que fan que passi mes ràpida qualsevol estona en cotxe. Arribem a Blanes. Recollim dorsals. Fem la foto de rigor i ràpid a dinar. No son ni les 12.00h i ja estem amb el plat de pasta a la boloñesa, intentant fer una digestió ràpida ( jo encara no veig clar això de correr a les dues del migdia, pero entre tant corredor prefereixo no pensar). A les 12:45h ja hem dinat, i ens anem al cotxe a deixar les coses i fer els darrers preparatius: vaselina, crema solar, bidonets plens...i a passar el check-inn de control per accedir a la sortida per comprovar el material.

L'ambient es acollonant a la sortida, i les tres estem pletoriques, potser infravalorant el que ens espera. Veiem el Victor (felicitats per la segona posició de la general en les 3 etapes de la Cbxr) i en Xavi. Petonets, abraçades entre nosaltres (que dur que es no tenir la nostra gent a la sortida, estem massa ben acostumades normalment, i avui els trobem a faltar moooltissim mes).3,2,1...Go!!!!

Ufff...descriure aquesta cursa es complicat. Comencem amb una forta pujada en asfalt que ens impedeix practicament correr per entrar al Jardi Botanic, on s'acumula molta gent animant, pujadeta de nou, i segon Jardí Botanic. A partir d'aquí, escales...(quantes escales vam pujar??? 1000 esglaons??? per favor, si algu sap la dada que me la digui!), alguna petita baixa, correm per la sorra (com cansa) i mes escales...uffff, dur dur (sort que plou i ens refresquem). La Judith no calla, i la Isa tira de les dues, som realment un equip!!!

On fire (km 13 aprox)

L'ambient de la gent (especialment del turisme frances) es increible...anima i molt. Entrem al km 10 a Lloret després d'un petit i estret camí bordejant el mar...subidón! musica, gent animant, avituallament de luxe on no manca de res i els voluntaris son una passada.Mengem, bebem molt, ens tirem aigua al cap. Les tres estem be, això es bo, però no ha fet més que començar, sabem que el pitjor son els darrers kms, així que sense pensar-ho molt comencem a correr pel passeig de Lloret. Aquí el ritme es fa alegre, si mes no fins que tornin les pujades, i passen dos kms relativament facils. Comencem a pujar, i el que es pitjor, baixar de manera molt tècnica per uns corriols complicats que ens porten directament a petites cales i platges. No anem segures baixant, però no hi ha més remei. La premisa es clara: el que es perdi pujant o baixant o recuperem en pla (vamos, lo tipico! jajaja)

Així anem fent, avituallament del km 15, a la platja, i tornem a pujar, baixar, escales, caminets tècnics. Faig un mal gest i el genoll no em respon (meeee, a partir d'ara correr no es fàcil). Estem al km 18, les nenes diuen que a l'avituallament del 20 em quedi, però decideixo que no, el que em fa mal es correr, i per desgracia, del 20 al final no es pot correr (quedem 4 pujades molt dures que cal dossificar). Avituallament del 20 i bebem molt, mengem una mica i amunt. Un pic, dos pics, tres pics, quatre pics. Estem cansades, molt, tothom ho està. La Judith te un principi de pajara i la necessitat de sucre. Tirem de gels, gominolas, pastilles i mooolta aigua (sobretot pel cap). Es fa dur (després la Isa confirmaria que en els darrers 5km es van invertir 90 minuts) i quan ja estem tocant el límit...musiqueta, i gent parlant. La isa diu una cosa aixi com: musiiiiica!!! i subidon general, de cop i volta un parell de fotografs que ens diuen un: noies ja queda res!!. Baixem escales, comencem a correr per dins el recinte enmurallat de Tossa fins la torre del castell i a partir d'aquí, tot es baixada...i l'arc d'entrada (precios el moment). Petit sprint de la mà i creuem la meta juntes.Ufffff, emocionant. Medalleta de finishers, foto de rigor, una mica de cocacola i final de l'aventura (a buscar el trenecito, l'autobus de Tossa a Blanes, i el cotxe de Blanes a casa).



finishers



Estic destrossada, estem destrossades, però contentes. Personalment considero que va ser una cursa mes dura que Cap de Creus però molt més maca (segur que hi ha qui pensa el contrari, clar, per gustos ...colors. Cap de Creus va ser mes salvatge, CBXR una mescla del que es costa brava, mar i muntanya, sorra i pedra). Avui estic be, muscularment estic recuperada, crec. Cada petit repte assolit em fa mes forta...fisicament i sobretot psicologicament.

L'any vinent, Isa Judith i Nuria, tornarem, i farem les tres etapes. Paraula! marquem aquesta cita al calendari, però això si, llavors, diumenge, estaran els nostres supporters dragonets per veure'ns creuar l'arc. Ara em retiro unes setmanes a descansar, fer de fan i tornar amb les piles a tope per les triatlons.

I si, ho confeso: estic enamorada de la Costa Brava

Esto no se para, esto no se para

Stage BcN Dragons a Puigcerdà (11-13 maig)

I l'stage finalment va arribar. Èxit absolut, no puc dir massa cosa mes. Nosaltres contents i els socis encara mes contents. Que mes es pot demanar? Ens agradaria ser mes crítics, millorar per properes edicions,assolir aquell plus de qualitat i no hi ha millor manera que fer balanç objectiu d'aquests tres dies conjuntament amb els meus companys i jo mateixa en veu baixa (o no tan baixa escrivint-ho ara en aquesta entrada). Així que, 3,2,1...Stage

Ens remontem per uns moments a dimarts a les 20:00h al frankfurt "hora punta", cal tancar les activitats, marcar un timing perque el temps no se'ns tiri damunt, organitzar una mica les rutes en bici, i el que es mes important, saber-les per intentar no perdre'ns, crear grups de bici i de running, ordenar els clinics i xerrades tècniques,habitacions,cotxes, ufffff...masses coses i nervis (si mes no jo estic nerviosa, no ho acabo de veure del tot clar). Cal buscar el Garmin per portar els tracks, roba tèrmica perque teoricament farà fred,repartir les capses amb les begudes...millor no pensar, el que s'ha fet fins ara està fet, i la resta, ja s'improvitzarà (en aquest moment encara no sabiem que el Victor de Cyclistlab ens vindria a fer el clinic de biomecanica, brbrbrrbbrbrbr, no soporto la improvització, soc massa racional, metodica i planificada!!!!!)

tic tac tic tac....

• Divendres:

Roger a les 16.15h m'ha de passar a buscar aprop de casa. Son les 16.45h i no ha arribat! brbrbbrbr, nervis!!!!. Creuar Bcn en hora punta es el que te. Per sort arriba, carreguem el cotxe amb les bicis i altres bosses i anem en direccio a casa l' Albert on ell i la Nuria ens esperen, repartim algunes capses de Damm i Veri, i ens posem en marxa. Rapidament ens perdem, nosaltres agafem els tunels...però ja ens veure a Puigcerdà. A les 19.30 arribem, el Campus Puigcerdà es una passada i els companys van arribant...habitacions, clinic magistral de Cyclistlab, soparet entre primers riures i briefing by Jefecito explicant les activitats del cap de setmana...uffffffff, cargadito cargadito....i a dormir aviat

• Dissabte:

Intentaré ser breu. Esmorzaret de qualitat, ràpid a la piscina on l'Oscar de Usk Tim ens fa unes classes de tècnica, correccions i ens grava per analitzar la braçada. Ens canviem ràpid i a per les bicis (quin goig que fem tots de dragonets, lluint els colors, i amb els suporters despedint-nos i desitjant que el grupet de dragons-ardillas no es piquin en exces ja que al km 20 esperem la resta). I una horeta després, allà ens retrobem, en el punt de trobada, i comencem a pujar (cullons que dur començar així), i seguim pujant, i finalment baixem, i tornem a pujar, i tornem a baixar...i així, amb dos o tres portets per la zona de les Angles-llac de Matemale, acaba la sortida en bici (podria explicar mil coses mes que em van passar pel cap durant aquelles mes de dues hores de ruta i menys de 40km, però m'ho quedo per mi...estava envoltada d'un paisatge, de gent fantàstica i només calia fer dues coses: pedalar i dosificar-se, que el tram era llarg). Acaba el circuit i tinc clara una cosa: faré Sprint! jejeje (1er objectiu de l'stage assolit). Dinem paaaaasta i mandonguilles que tenen gust a gloria, migdiadeta de rigor i Gatorade running (poc mes de 8km en el meu cas però suficients per recordar perque odio les transicions bike-running). Que guaaaapos que estem amb les equipacions! Mil gràcies. Dutxeta (la 4º del dia mínim), sopar i relax time amb apalanque als sofas chill-out i Compex per la vena, comentem breument el dia i en res tots ben adormits

• Diumenge:

I finalment la fatiga passa factura. Despertem ja cansats, esmorzem be i fem un clinic sobre l'entrenament silencios a carrec de l' Oscar d' Usk Tim.Ens canviem rapidament i a la piscina a provar el Nadathlon (com cansa l'inventet), revisem la tècnica de cadascun i juguem amb els Dragonets que estan a la piscina també.

Posteriorment entrenament de multitransicions i sortideta a rodar en bici, em comenten a posteriori que es un show, però jo estic massa cansada per fer-ho i prefereixo descansar i després fer una volta amb la Isa i la Judith per Puigcerdà. Esperem el grup que vingui en bici (Pau ha punxat i s'ha quedat tirant a Prats mentres que plovia moltissim) i poc a poc van arribant tots. Dinem acabant de comentar la jornada, sorteig de regals (grande Mikel i Espriu on Fire acompanyats de l'Emma i l'Arnau com azafatos)....fem maletes i petonets i abraçades, que a Bcn falta gent

I com totes les coses bones, l' Stage s'acaba, deixant un molt bon gust de boca, pensant en edicions properes i un unic pensament al cap: ORGULL DE DRAGONA

(Esto no se para, esto no se para)

No vull acabar l'entrada sense expressar el meu sincer agraïment als fantàstics companys que han fet possible aquests tres dies:

Pau, Mikel, Nacho, Espriu, Albert, Carles i Presi (solo faltas tu)

Gràcies a tots per compartir aquests tres dies amb nosaltres: entrenaments, xerrades, riures i complicitats. Gràcies, sou molt grans.

Gracies als col.laboradors, a Usk Tim, Cyclistlab, Compex, Gu, Gatorade, Damm, Veri, Rockstar...

Un petit record per la Bea i la Júlia: l'any vinent, us espero, però vestides de curt!!! jejeje ( us anyoro un munt) i felicitats per les meves Dragonas: Isa, Judith, Núria, Sheila, Anna, Imma; Katia i Ana Pozo (dragonizate ya!!!!) i per totes les mamis dragonas que van estar cuidant dels petits de la casa.



Dragons Swim



Dragons Bike



Dragons Run



...de dragona a deessa...( Trail Cap de Creus)

..."es un paraje mitologico que es hecho para a dioses mas que para a hombres y debe prevalecer tal como está"...Amb aquesta cita de Salvador Dalí que encapçalava la pàgina web de l'organització de la Trail de Cap de Creus ens apuntavem a la cursa, pensant per uns moments deixar de ser dragona i ser per unes hores una deessa, per tornar després a ser dragona, que al cap i a la fi, es el que m'agrada.

Va ser una desició fàcil, molt fàcil, deixant-nos endur per la zona on es realizava la trail, i potser ara fredament pensant va ser una decisió massa precipitada (especialment per mi que soc tant racional per aquestes coses). I així, sense practicament reflexionar dos minuts, estavem tots inscrits: el presi, la Nuria i l'Albert als 42km i en Xaxa, Roger, Isa i jo als 24km. Fins i tot vaig animar a una bona colla del Gavà (la Montse i l'Egidia, que son unes maquines!)

Errooooor!!! 24km de muntanya no son 24km d'asfalt, Cap de Creus no es Can Borrell, i entrenar un dia anant fins a Sant Medir no es ser la reostia...però tot i això, després de l'experiència i el resultat puc dir: estic mooooolt satisfeta, estic moooooolt forta i estic al millor club que mai podré estar!!!

....

I el cap de setmana pintava molt i molt be. Reserva de l'hotel feta unes setmanes abans, vistes al mar, tots junts, cadascun amb el seu particular objectiu, amigues de "clubs amigos" i amigo de club "amigo" que s'animava en el darrer moment i ens feia recol.locar totes les habitacions...es lo que tienen estas cosas, se ha de vivir con incertidumbre, porque el dia menos pensado...zascas! ja la tenim liada!!!

Dissabte ben aviadet direcció Cadaqués. La idea?? sortir abans de les 8.00 per poder nedar al mar una estoneta: maletes, roba de la cursa, els neoprenos i les tovalloles i la Pinarello inclosa (lo que da de si un C2). Pimp pamp pump...a les 11.00 ja estavem a la zona.

Ens posem el traje de guerra, ens llencem al mar i poc a poc unes cosetes extranyes que noto que em molesten (per no dir piquen). Miro el company i segueix nedant així que l'opció ràpida es: Anna no siguis paranoica, son algues, això no es Sa Tuna i nedar enganxada a les roques es "lo que tiene". Deu braçades mes i ens parem en sec, ens mirem i pregunta:

- t'està picant alguna cosa???

- M'està picant tot!

- Son meduses?

- Potser son meduses, es una opció

- I si tornem??...

Acte seguit sprint de 100 metres per arribar a la sorra on durant aquesta petita distància cada vegada em pica mes tot i a l'arribar, tota la zona plena de petites cosetes transparents.

Encara negant l'evidencia optem per preguntar a un grup de nois que fan submarinisme: son meduses tot allò que flota???. Resposta: si, son medusetes, esta tot ple!...MMMMmmmm, pues vale, experiència mes a la saca, nomes ens queda ara esperar que dintre de dues hores no anem a urgencies perque ens injectin alguna cosa.

Canvi de plans, tornem a Roses, anem a l'hotel que ja està esperant l'habitació a puntet i aqui, un parell que s'han quedat amb les ganes de nedar, es posen el neopre i neden uns 900 metres per la badia de roses, mar en calma, practicament piscineta i ni un "ser extrany". Vamos...buenas sensaciones!jejeje

A la tarda la familia dragona ja anava arribant, ens reunim i a buscar dorsals. L'organització fa ambient, els entrega, i fa un briefing (que ens saltem perque estem fent el nostre marujeo en un xiringo davant del port) i decidim a quina pizzeria ataquem per poder anar a dormir aviadet i descansar, que la que ens espera es bona.

Dragonets on fire

A les 6.30h despertador, molta soneta perque no he dormit be per nervis, dutxa ràpida, bany de vaselina, radiosalil i mil rituals mes...i recollir les bosses per deixar-ho ja tot al cotxe.Motxila si motxila no??? tic tac tic tac...segueixo dubtant. Baixem a esmorzar. Ufff, quin luxe, hi ha de tot!!!...L'ambient es increible, poc a poc hem baixat tots i els primers nervis es van notant.

Espavilem i anem caminant a la sortida, a deu minuts de l'hotel, comentant la jugada...i ens fem les fotos de rigor. Estem acojonados, pero així tots junts fem molt bona pinta. La Núria fa una darrera repasada al track! uffff...mes nervis. Petonets, abraçades...i ens desitgem sort.



baixadeta entre anims



I comença el show! La premisa es clara: començo i acabo amb la Isa. Primer km d'asfalt fins l'entrada al primer corriol anem amb el Xaxa i en Roger, que rapidament apreten una mica mes evitant el tap inicial.

Pujadeta inicial al Pic de L'Aliga i baixadeta putes putes, mooolt tècnica. Només començar ja ens trobem un noi ferit tapat amb unes mantes termiques esperant l'helicopter del Racc. Cal vigilar, i més nosaltres sense experiència, però anant poc a poc a les baixades encara ho salvem dignament! jejeje.La Isa i jo no ens parem de repetir: joooder que putes, mai mes. El proper cop que tal si ens mirem el track abans d'apuntar-nos???



I així, cagant-nos en tots el sants, pujant i baixant, arribem al primer avituallament. Gotet d'aigua i seguir amunt. Amunt amunt fins el coll de sant Genís, baixadetes mes suaus i no tant tecniques i avituallament de la Carretera de Roses, on ens espera en Carles i la Isa Alias per donar moooolts ànims (com s'agraeix això). Gotet d'aigua de nou, una miqueta de poma, petonets i seguir baixant...per tornar a pujar. Mirem el rellotge i portem mes de dues hores i uns 12km, es una sensació ben extranya (la Isa i jo ens recordem perque no ens hem apuntat a la cursa de 12km i jo mentres penso que mai he corregut ni he fet cap prova de mes de dues hores). Aquesta pujada es fa bastant dura, practicament ni ens parlem, anem una darrera l'altre i nomes de tant en tant recordem la sort que tenim per no fer un dia amb sol, ja que no hi ha gens d'ombra a la zona. Les vistes son acollonants, pero fa dos kms que nomes miro pedretes. Pas a pas. Penso en consells de dies anteriors: aprofita les pujades per descansar, on es pugui fer un pas feu dos...i així poc a poc arribem a l' Esplanada de Can Causa, on està el tercer avituallament, i aquesta vegada amb un gel i dos gots d'aigua.



Segon avituallament en bona companyia. Ens queda la meitat



Com si fos un miracle, aquest gels ens reanima a les dues...i de l'esplanada al Mas d'en Figa correm i trotem bastant, seguint una parella que marca el ritme que finalment acabem adelantant entre d'altres nois. Estem més fortes del que ens pensem en aquests moments, i tot i no haver fet gens d'entrenament específic de Trail, aquest debut ens està demostrant que la resta d'entrenament també suma, i molt...i que som dues persones amb molt de fondo, molt de coco i els ---- molt ben posats ( i penso que ara mateix mataria per fer una travessa nedant!jajaja, quien me ha visto i quien me ve)



Pujadeta de nou i km 18, una ventada increible que conjuntament amb suor i la fatiga ens fa pensar que demà tocarà fer llit i repos (avui s'ha comprovat que les dues hem anat a treballar! jejeje)...quart avituallament a la Falda del Puig Alt una mica d'aquarius i dos gots d'aigua i ja només pensar en baixar.

Ens desviem una mica del circuit però ràpidament veiem un noi que va per la via correcte (això si, sortim esgarrapadissimes d'entre els matojillos!jejej) i els darrers 6 kms tot i la fatiga passen de manera ràpida. Els reflexos no son els que eren, però ho veiem bastant factible, així que només cal seguir.



seguim baixant en modo "kilianas Jornetas"



De cop i volta, asfalt! agafo una pedra a l'atzar del miler de pedretes que he vist pel camí i l'apreto fort amb la mà (queden 500 metres i es un regal pendent). Miro a la Isa i li dic: ja ho tenim. Ella mira i suspira: si estas forta apreta tu!.Però que dius!!!!! Hem començat juntes i l'acabem juntes. Mirem al guardia urbà que talla el transit al carrer principal i ens enten perfectament els ullets: o talles el transit o si parem no arranquem. Queden 200 metres, veiem la senyera del port de Roses al fons i sabem que allà està l'arc d'entrada. Una mica d'emoció o benbe no se de que adelantem un grup de tres nois que ens animen i ens criden, i mes gent animant....i recta final, i el carles gravant i acompanyant-nos. M'agafo de la mà de la Isa, ellà està plorant, a mi em queda ben poc, pero jo per aquestes coses soc mes reservada...ja no queda res, mes anims, més gent...i entrem a la meta. Ho hem fet!!!! Estic morta, necessito una cadira, necessito aigua, no se que necessito...però estic molt feliç, molt.

Abraço a la gent que estimo, que han estat al meu costat en el dia d'avui, i penso en els que no han estat, la resta de Dragonets com en Pau que acaba de fer 100km per una bona causa i la Bea, que l'anyoro una passada i tenim pendent una trail de muntanya rememorant el seu darrer entrenament abans d'estar esperant el petit. L'any vinent mami dragona la farem, i la farem juntes!!!!!



la cara ho diu tot. Cansades però contentes



Gran cap de setmana, familia

Només em queda dedicar aquesta entrada a la Isa Llopis, te un coco i una força que sense ella aquesta Trail no seria possible, i en extensió a la resta de companys del club i en especial especial als tres supporters de luxe: Isa, Carles i Ferran. 

(Esto no se para, esto no se para)

Home, sweet home (cursa nocturna de l'H)

I finalment (per fi!!!!) ahir acabavem amb l'intensiu de tres caps de setmana dels 10.000 asfalt, i com no podia ser d'una altre manera (per sort), a casa: La cursa Nocturna de l' Hospitalet.

La cursa s'havia previst com un dels objectius de l'any per aconseguir MMP de 10k, i tot i que en les darreres setmanes veia clar que aixo no ho aconseguiria, pensar en ser la millor marca del 2012 seguia estant present.

1. Correr de nit? brbrbbr, no es que em faci massa il.lusió, jo soc de les que a les 21.00 estic sopant i no corrents. M'agrada matinar i desperto activada, seeeempre!.Tot i això, però,en principi no m'ho plantejo com un problema (res que no solucioni una bona migdiada de tres hores després d'un plat d'espaguettis de la sra. Bastús) i si més no, aquesta vegada no passaré massa calor ni amb deshidrataré en excés.
2. Correr un dissabte? Bé, cap de setmana (o pont en aquest cas) plantejat de manera diferent. Dissabte molt relaxadet d'esmorzar i passeig per la platja (el dia no acompanyava per la idea inicial de nedar) i fer visita per coneixer el petit Marcel (hi ha vida després d'entrenar, jejeje, i aquesta vegada mai millor dit, que a les amigues se les ha de mimar sempre)
3. Correr a 1 minut de casa? Uffff, soc molt bleda per aquestes coses i saber que la familia estaria animant a tuti pleni com l'any anterior, donar dues voltes pel barri i coneixe'm a la perfecció el circuit es un subidón...o no????
4. Correr amb amics i familia? El millor, en tot moment recolçada per la Isa, la Judith, en Xaxa, en Sergi amb la seva llebre de luxe, l' Ana Pozo (ooole anita que grande verte de nuevo de corto!!! Corriste con la chaqueta?? Sergi te hizo entrar en calor???jajaja), la Marta i la Patri, noves dragones i sobretot sobretot sobretot correr amb el Miquel, sense voler-ho, acompanyar-lo durant els 10k, els seus primers 10k, i que fes un tiempazo sense patir en cap moment.

I després d'aquests condicionants, un afegit: Va ploure. Perdó, rectifico: va ploure bastant, i el que es pitjor, el paviment relliscava que donava gust.

Va ploure gotetes abans de començar, va ploure bastant mentres corriem i va diluviar a l'acabar. Per A o per B sempre em quedo sense la fideuà!!!! agrggrgrgrgrgrggrr

La cursa, a part d'això, no te massa secret. Ens col.loquem al calaix de manera precipitada perque hi ha un col.lapse per entrar i al final es un descontrol. Entre una cosa i l'altre no puc encendre el Garmin, així que, per sort o per desgracia, només aniré veient per moments el ritme instantani (no el ritme mitg, ni el temps total).

Sortim rapidet pero no massa, no parem de relliscar, a les rotondes derrapant i tot, i la primera volta no passa massa ràpid, més ben dit, passa lenta (potser això també està condicionat en que conec massa be el circuit, i això de fer dues voltes, te un factor psicologic que no m'agrada massa, i saber que ens espera una segona volta identica, ufff...i jo que pensava que era una sort i ara veig que es mes un inconvenient). Bé, la primera volta creuo l'arc en 26:10 (real deu ser 25:10 perque un minutet ha passat entre que han donat la sortida i hem sortit). A la Isa ja l'he perdut i vaig només amb el Miquel, els ritmes son aproximadament de 5:00-5:10, però no es de fiar. Just passat l'arc ens estan animat els papes i la Neus, cruadeta ràpida a la dreta per agafar l'aigua i comencem segona volta.

Les sensacions d'aquesta segona volta segueixen sent igual de dolentes, iguals pero mes mullades. Miro Garmin i senyala puntes de 5:15-5:20-5:25...tornem a 5:10 (aleeeerta, això no es massa fiable, no se el temps total) així que decideixo no mirar més i només vaig mirant en Miquel  (sembla que ell al km7 segueix be) així que si ell està be, jo estic bé....i el ritme cunyada com ell diria més tard funciona a la perfecció.

Els tres darrers kms passen volant, i en res, recta final a meta on sentim els crits de la mama i entrem de la mà, el dos ben contents, marcant el crono 54:05 (reals 53:15). Conclusió: temps bo tot i el que em pensava en cursa, i el diluvio universal.

miquel i anna.oooole!

El Miquel només creuar la meta m'abraça emocionat, molt emocionat, per haver anat junts en aquest moment tant important per ell (jo recordo ara la meva primera cursa també, els nassos 2010, on malauradament vaig anar sola i vaig patir com mai per no saber com afrontar una cosa "tan llarga" per mi en aquells moments) i només retrobar-nos amb la familia i tapar-nos perque la que està caient es ben grossa, ja em pregunta quina serà la propera. Si, Miquel, aquesta és l'actitut!!!! a per la propera!!!

Després de la cursa...dutxeta calenta, plat de pasta (que no fideuà) i dormir fins l'hora que calgui, que per un diumenge, no calia matinar.

Ara toca penjar les Asics i agafar les Mizuno, que la que ens espera a Cap de Creus i a CBXR serà mooooolt gros (no serà per massa temps, ja que fa just una horeta m'han proposat fer la marató de Donosti el proper 25 de novembre.Tic tac tic tac. Estem On Fire)

(Esto no se para, esto no se para)

we run BcN (cursa bombers 2012)

El cap de setmana arribava per fi sense masses novetats aparents, després d'una setmana intensa a nivell professional, d'entrenaments, però sobretot personal.

La rutina s'havia seguit a la perfecció, les hores a la feina passaven "no tan lentes" gràcies a imputs externs, i tot i que la càrrega de treball es lleugera (pocs projectes a fer) la d' entrenaments es intensa i això compensa. Entrenaments, despatx, entrenaments, sopars...això s'agraeix!

Divendres finalment arriba i a les 18.00h estem ben puntuals a Sant Cugat a la plaça Rotary per fer una mica de Trail Running i preparar així la Cap de Creus i la Selva Marítima. Seran 12,5 km per una trialera propera al camí de Can Borrell que compartiré amb la Isa, en Martí i en Xaxa. Com la gran rellotget suïs diu: una hora i mitja! jejejeje.

Comencem, i poc a poc, ja noto que la meva respiració no es la de sempre, molt de pol.len i al.lergia primaveral que desde fa 5 dies em fa dependre del ventolín. Comento l' estat a la resta, perque segueixin ells mes ràpids, i una mica mes i em foten una colleja, així que baixem el ritme i seguim plegats (per una estona penso que diumenge no podré correr i molt menys entre plataners).

Seguim més suaus i ben aviat agafem un caminet estret i humit, convinant pujades caminant  amb baixades i plans correns.Les vistes son espectaculars (per no dir acollonants).Vaig mirant el garmin. Eeeeerror!!!! avui la Isa només feia que recordar-me que com a la muntanya el torni a mirar me'l llença (realment ha dit una cosa pitjor, jejeje). Una vegada sortim de la trialera agafem pista i el ritme es fa mes normal, anant a uns 5:15 pel caminet. Les vistes segueixen sent precioses. Finalment arribem al punt inicial en 1:29h, clavant-la al màxim, i prometent-nos mutuament que abans de Cap de Creus farem tota la trialera corrents i en 1:20h...i les promeses de la Llopis (aquest cop en modo Jorneta) poca broma perque s'acaben complint. Avui diumenge, explicant la historia a la Lidia, ella ha deixat anar un consell que crec que el tindré dins durant unes quantes setmanes: "Aprofita les pujades per descansar".

Dissabte al dematí toca estar ben aviat a les 8.30h a la Barceloneta per fer una mica de natació en aigües obertes. Fa un fred que pela i la soneta es la que es, però m'animo perque enguany encara no he entrat. Allà estem en Mikel i l' Anton (comando Zarautz), l' Edu Quesada i en Guille (m'encanta veure en Guille tan animat i recuperat, s'ha convertit en un peixitu). Estic poc temps dins de l'aigua, ells es queden molt mes, i a mi no em dona temps a entrar en calor. Es una llàstima, pero l'estoneta que estic em sento molt mes comode que la darrera vegada (bé, els darrers entrenaments de la Garmin 2011), així que estic contenta, i per no passar fred ( i el que es pitjor, agafar un refredat tonto), decideixo sortir i esperar-los canviadeta esmorzant al xiringuto on fem uns riures i uns marujeos (momentos Agrrrr a lo cuore-dragonià inclosos). Ja tinc ganes que arribi dijous i fer entrenaments amb la Tere i en Tino durant 10 setmanes.Dissabte tarda ni surto de casa, ens espera el Barça-Madrid, on millor ni comentar (se'ns treuen les ganes d'anar fins a veure Love of Lesbian)

preparada, llesta...

Diumenge arriba. Se que no estic be, m'estic prenent pastilles per l'al.lergia i ventolín en mà, però bombers m'agrada i si no la faig m'empanadiré. El temps que faré no serà espectacular, però intentaré que sigui digne, i de pas em provaré per la nocturna d' Hospitalet.

Em vesteixo i em poso els compressors nous de color rosa, que son un regalet, i em fan pensar per uns moments que avui We run Bcn, però que el cap per moments està a Los Arenales (Elche), on es fa el Half. També penso en el Joako i el Frijolito que avui aniran a fer la triatlo de Blanes.

Així, ens trobem puntuals a les 9:30h,fem la foto de rigor de dragonets i ràpid cadascu al seu calaix.

Ens col.loquem en el sub 50 la Isa, en Martí, el Carles, en Jordi i una mica mes endavant estan el Roger, en Mikel, l' Espriu i en Jag. En Xaxa s'ha situat darrera i la Sheila, Lidia i Toni no sabem on estan! jejeje

El despliege es espectacular, aquesta gent de Nike son molt bons, i l'organització es realment d'agraïr. Zero cues al guardarroba, lavabos,musiqueta ambient... tot perfecte!

Sortida!!!! Enfilem els dos primers kms, començant el paral.lel, a un ritme molt bo, però massa per mi, a 4.40-4.50 jo se que no podré. Ells comencen a tirar i es llavors quan penso, una vegada acabat el Paral.lel, que faré la meva cursa. Si vaig ofegada de respiració i m'ataca el moquillo, no l'acabaré, i això si que no. El soli dret es va comportant, el noto, es molest, però no fa mal, així que per ell no serà.

Agafem Floridablanca i Gran Via i tot correcte...i arribem a Marina. S'està fent una cursa ràpida, ja portem 7km, i l'animació ajuda.No fa gens de calor (al contrari que l'any passat vaig arribar deshidratada). L'aigua del km 4 ha anat bé i se que d'aqui res al 8 hi haurà més, així que això no em preocupa. Marco un ritme constant des del km 2,5 i estic tranquila. Fa tres o quatre curses, desde la Mitja de Bcn, que no porto musica correns, i m'agrada mes, ho sento mes, ho visc mes...no se quan se'm treurà aquesta mania pero ara vull gaudir d'ella (gràcies Jaume, seguim buscant l' aguila imperial!!!)

Una vegada passem  Arc de Triomf i Ronda Sant Pere, arriba un dels moments més emotius: giro per enganxar Via Laietana i veig la massa de gent pel carrer. Milers de persones, un aplaudiment esporadic al veure-ho i un somriure tonto de complicitat amb la resta de corredors que, com jo, també pensen que per aquests 5 segons val la pena fer cada any la cursa de Bombers. A partir d'aquest moment ens deixem endur, ens esperen els darrers 1,5km entre musica i el caliu de la gent que ha sortit aquest dematí als carrers.

Creuo la meta contenta, sabent que la setmana vinent, a casa, ho donarem tot. Força Dragons!!!!

(Esto no se para, esto no se para)

La pujadeta encara es creua (cursa El Corte)

Aquest cap de setmana s'ha previst en familia. En familia dragona,clar.

Divendres començavem a les 7.30 amb el clinic de compex (gràcies Diego, va estar realment molt be) i posterior soparet, copes al Musgo i uns dancings al Bikini. Els temes de conversa els de sempre: que si quins dies es aquella tri, que si com dormim a l'stage, que si qui agafa el cotxe per anar a la trail de cap de creus...i d'altres temes que no son els de sempre, pero que suposo que m'hauré d'acostumar: de quantes setmanes esta la Julia, quants cms es dilata al parir...(jejeje, aquestes coses son les que toquen entre les dragones). Així, es van diferenciar encara mes les converses entre els dos sexes, i jo, perque enganyar-nos, molt mes comode parlant de si em canvio la potencia de la bici o com col.loco la matricula de la federació amb els nois que...be, que els temes de les mamis-dragonettes.Entre gintonics, riures i parlar....les 4.00 del dematí, no ens podem queixar.

Dissabte irracionalment tots ben aviadet desperts, i en el meu cas, a la piscineta del Medi a fer uns bons metres,i sobretot, riure amb els meus viratges, que, no es per dir-ho, em surten super be (siiiii, i son divertidissims, a no ser que em desorienti i vagi a parar damunt del noi del carril del costat...llavors es humillant!jejeje).Ahhhh, i em compro un banyadoret molt vacilon!

I finalment arriba diumenge. La típica i mítica cursa del Corte Ingles. Sense cap expectativa mes que passar-ho be i estar en familia ens trobem a les 9.10 a la porta de l'Fnac amb alguns dragonets. En aquest cas anem en Pau i jo amb dos amics d'ell (l'Albert i en Gio), la Lidia i en Toni van amb el Xaxa, en Joako i els nens, i a plaça Espanya estaran les mamis Julia, Bea (amb el Willy) i Ana (amb l' Emma)

Aquest any serà una cursa rara, acostumada a fer-la sempre amb gent de la feina, jefes inclosos, degut als moments que vivim, on ni es planteja quedar plegats.

Ens comencem a col.locar els 4 com podem, per megafonia diuen que son 65.000 corredors (ejem ejem, crec que 10.000 corredors i la resta caminants), això si, si comptem gossos, iaios i carritos debem arribar als 80.000 essers vius.

Passen 20 minuts que han donat la sortida i seguim parats. Mai he fet la cursa desde la sortida, sempre desde casp amb passeig de gracia ens posem darrera dels primers, pero aquest any ens plantegem fer les coses "be".

La resta de la cursa no te massa intrigulis, es un no parar d'esquivar gent, pujar vorera, saltar gossos, regatejar nens, riure parlant entre nosaltres e intentar no perdre'ns. Jo ho tinc facil, vaig amb tres nois alts, en Pau sembla que vagi a fer la Maraton de sables, amb motxileta de les guapes, i nomes li falten 5 bidonets com si s'anes a inmolar.

Arribem a plaça Espanya i els bombers, com cada any, amb les mangueres (ja se que es tonto, pero m'agrada aquest moment, em recorda quan la feia de peque amb la mama i estaven baixant carrer Lleida, allà si que s'agraïa aquestes mullades).

Comencem a pujar Montjuïc, en principi be, tot i ser conscient que darrerament nomes he fet tirades llargues i completament planes, així que vaig fluixa en velocitat i el que en aquests moments es pitjor, en correr amb desnivell. Arribem a l'estadi ja avituallats, massa gent per entrar, i com tots ja l'hem vist, retallem allà. El problema: zero descans i seguir pujar (vulguis que no el tap de l'estadi permet beure aigua tranquilament). Tornem a enfilar i noto que costa. En Jefecito fa el comentari que ja m'esperava i que jo portava dos minuts pensant: Bastús, la pujada a l'estadi encara se't creua!!!! I tant si se'm creua!!!

Sort que arriba la baixada i ben aviat agafem velocitat a les cames...empentes, osties (no ens enganyem, a mi m'han fotut un parell), crits del tipus: si voleu correr aneu a la Titan desert (vale, guapo, me lo pagas tu????), iaies dient coses com: aquell jovent correr massa i caurem, gossos que una mica mes i enviem al carrer Pelai d'una patadeta involuntaria...en fi, cursa popular en plena essencia, m'encanta.

Arribem finalment a la meta, caminant en el moment que teoricament caldria fer l'sprint final, amb la neus i el papa esperant veure'ns, i en especial, veure el miquel que es el seu debut en un 10k (11 gairebe), i amb l'objectiu complert: no ens hem perdut els quatre components!!! i això si que te merit!!!! Hem tardat mes d'una horeta,1:04 per ser concret, però el temps no importa, perque hem fet de tot, menys correr.

Allà esperem a que arribin la resta de la troupe, sobretot els petits finishers campions...i anem a fer unes braves i una birra que ens l'hem guanyat!

Primera de les curses fetes d'aquestes properes 6 setmanes que em fan pensar que he de fer mooooolts mes kms, i sobretot kms amb desnivell, per estar preparada per la trail cap de creus i la Selva Marítima-costa brava xtrem running, i sobretot sobretot sobretot...preparar-me per patir física i psicologicament la calor, que per mi es....ufff, de les pitjors coses que em pot passar, acostumada a fer-ho a les 6 del dematí.

La pujadeta es creua, però això ha de canviar!!!

(Esto no se para, esto no se para)

Aprenent a patir

La darrera sessió amb la Tere va acabar dient-me una cosa així com: Anna, no saps patir, no pots acabar de fer un test de 1.000 metres i estar així de tranquila!!!!A partir d'ara toca patir, la tecnica ja està gairebé assolida....i ens hem de donar canya.

Aquesta reflexió seva ja m'havia passat a mi pel cap varies vegades, i mes després de la Duatló per equips del Prat i la Mitja de Barcelona: he de forçar i patir els entrenaments i així el dia de la competició aquest puntet de sobresforç no serà agonic com a les darreres dues ocasions.

Així que, sense mes preambuls, i seguint les indicacions del Xavi (que diu alguna cosa així com que ja va sent hora d'apretar), he realitzat uns entrenaments els 5 dies de vacancetes de setmana santa amb mes qualitat (a falta de demà dilluns) aprofitant que el temps acompanya i no anem sota la pressió del rellotge per anar a treballar.

No detallaré cadascuna de les sessions que vaig fer, nomes una mica per damunt:

• dijous bon entrenament de cursa a peu, amb series incloses, amb l'objectiu de les tres curses de 10k que queden els propers 3 caps de setmana
• divendres sortida amb el Joako i el Frijolito a rodar en pla pel Prat uns 45-50 kms mes una transició de running (massa breu els 2 kms que vaig correr pero suficient per enrecordar-me del que es pateix una vegada es deixa la bici)
• dissabte gran sessió de swim al medi seguint els exercicis marcats i 1000 metres continuos per anar adaptant-me a tirades minimament decents
• diumenge sortideta en bici mes llarga amb el Joako, Frijolito i en Martí per la NII fins Canet. 60km a molt bon ritme (mitges de 30km/h i) i molt bona companyia. Un no parar de veure ciclistes preparant el Half i ambient tri al màxim
• demà dilluns...ja es veurà (la planificació diu que més bici, pero tinc unes ganes de nedar enormes...així que no se si podrà la rao o el cor, suposo que el cuco em perdonarà!jejeje)

Res, aquesta entrada no te molt de sentit, ho se, però es una petita reflexió que avui tornant li feia al Martí i ell m'ha dit que feia dies que ja li havia fet a la Isa (això es una familia): que la Bastús te aptituts i actituts però li cal assolir en cadascun dels entrenaments aquell puntet de patiment, perque a la triatló, com a la vida, cal patir una miqueta per gaudir després més de la recompensa.

 Mil gràcies noies, sou unes màquines!

(Esto no se para, esto no se para)