diumenge, 26 de febrer del 2012

1/2 BcN (o com recorrer la teva ciutat en menys de 2h)

Recordo quan vaig decidir fer la 1/2 de Barcelona.Potser no recordo la data exacte (les inscripcions no s'havien obert ni tan sols), però si el lloc: estava fent un passeig per Sant Cugat amb la Neus i el Miquel i vaig dir sense mes motiu: l'any vinent faré la Mitja de Bcn. La reacció va ser l'esperada: vale, vale, anna...(suposo que després del tema Tri sabien que ho faria, però jo en aquells moments vaig pensar que pel seu cap passava el mateix que pel meu: joeeeer, que palo, correr tanto rato, no se ni porque lo digo)

Una vegada acabada la temporadeta breu de debut deTri, va anar agafant forma la idea de fer la Mitja de Bcn, això si, decidint debutar a la Mitja de Granollers 3 setmanes abans per veure que era això de correr 21km i para que engañarnos, si feiem figa, que no fos a "casa".

L'experiència va ser bona, molt bona, amb un petit "però", 0:00:25 per baixar de les 2 hores. Així ja tenia un objectiu a Bcn, baixar el crono aquests segons, però un objectiu molt molt més important: gaudir de la cursa i gaudir de la meva ciutat.

La setmana previa hi ha un canvi de xip després de la Duatló del Prat per equips.Començo a tenyir els meus pensaments de "rosa saleta",com diu la Bea, i em plantejo fer la Mitja de manera diferent després del clinic d'en Leiva, per sensacions, sense Garmin, ni Iphone ni res de res...perdó, estic mentint, amb la Lidia (jajaja, petit detall que em deixava i clau).

Nervis les hores previes pocs, soc conscient que no tinc cap pressió, mai tinc cap pressió, i que les que tinc son només les que jo mateixa m'autoimposo, així que em desperto amb ganes de passar-ho (reconec que dormint poc per una festeta la nit previa).

A les 8.15h foto de rigor, parlem, riem, estem amb la Isa que avui serà la suporter de luxe, més fotos, arriba la Neus i el Miquel (esperit Banyoles return), la Lidia em requisa el Garmin que m'havia posat sense dir res i li dona al Siscu (ara penso que sort d'aquest acte) i al calaix!! ooohhhh, no hem escalfat, meeeee!!!uppppp, no porto gels, s'han quedat a la bossa!!!jejeje, una cosa es correr per sensacions i un altre es sortir a correr empanadissima.

Comença la Mitja, sortim de molt endarrera, ritme comode que va marcant la Lidia, jo sense saber benbe quin es, les llebres de 2:00 per davant, tot i que ells han sortit de abans, però tinc la sensació que van ràpid, sento comentaris de gent que pensa el mateix, decideixo preguntar: afirmatiu, "a esa liebre se le va la olla y va a 5:00 min/km". Enfilem el Paral.lel, deixem les llebres darrera, suposo que perque s'han tranquilitzat una mica i porten ara el ritme correcte. Es la primera vegada (a més a més de la cursa de bombers) que supero el Paral.lel de manera tant comode, suposo que en part perque es just a l'inici de la cursa i perque se el que m'espera.
En res Entença i Gran Via, primer avituallament, ritme comode, seguim igual, m'informen que anem bé. Km 8 i passem per Arc de Triomf, subidón al veure els suporters. Km 10, segon avituallament, decideixo pendre mig gel de la Lidia i fer un glopet petit d'aigua, m'agafa un "flato" bastant fort abans de començar a pujar carrer Marina (la Lidia em dona el tap de l'ampolla d'aigua, em diu que l'apreti amb la mà del costat on tinc flato i que tinc uns 2 kms per recuperar baixant una mica el ritme, que anem molt be). Miro a la dreta, i veig en Marcel Zamora que ja va de tornada, que crack!
Carrer Marina passa com passa, i ja tenim damunt el tram Pallars, Alaba, Bolivia. Es fa pesadot tot i les bromes pensant en les borratxeres de farà uns anys per la zona, passant davant de l' ovella negre i carrers propers (es el que passava amb 18 anys, que no anavem al Luz de Gas a fer gintonics).
Agafem Diagonal Mar, sol de justicia, aquí ja si que m'enfonso, les llebres de nou ens adelanten, jo no ho veig gens clar. La Lidia no fa res mes que recordar-me que elles han sortit davant nostre, que anem bé, però que no afluixi, sobretot sobretot, i que por "sus pelos" que lo logramos.
Seguim amb les conyes en el rectangle rar de Bac de Roda, Llull, Pujades, Lope de Vega i Espronceda (darrer avituallament fet i bajón del km 16 inclòs). Es queda ella l'ampolleta d'aigua, por lo que pueda pasar. Calor, més calor, molta més calor.
Començo a sentir que vaig justeta, veig la Montse del Gavà, ens animem. Port Olimpic i Avinguda Litoral es interminable.
Quan queda??? Anna, 2 kms màxim... i ja està! uff!!! (realment penso en que aquesta es l'espineta que tinc clavada de la duatló del cap de setmana anterior), intento apretar, sento un comentari de darrera: no se que culito de los dos tocar!, però no identifico la veu, les poques forces que em queden son per estar a punt de dir un: me cago en tu madre, però just en aquells moments decideixo mirar i es en Martí, seguit d' en Roger. Canvio la frase: Martí d'aquí un km et deixo tocar el cul que vulguis però ara per favor no parleu i tireu de mi.

Li, jo i Martí (entrada a meta)
 Ells van parlant, sabem que la Isa, en Carles, Xaxa i Katia van darrera, una conversa "normal" perque jo deixi de pensar massa. Pregunto quan queda, estem a metres, 700-600-500. Segon flato del dematí, aquí surt tot el meu caracter: No puc! tinc flato! sento una especie de "te jodes y sigues", jo em vaig queixant però ningú em fa cas, pregunto exactament on està l'arc d'entrada, veig a la Neus i en Miquel...ningú contesta, Lidia i Martí em tenen agafada un de cada mà, darrera en Roger.Apreten, sprint final...(no se si estem On time o no), però realment no m'importa, creuo la meta massa morta.
Agafo aire, respiro, sento un: noia, estas be?, afirmo com puc, miro la Lidia, miro el Martí, ningú diu res. Torno a mirar. La Lidia riu i diu: Anna sí!.L'abraço, em cauen unes llagrimes. Son segons que per mi tenen sabor a gloria.
Ens retrobem tots, més fotos, riures, felicitacions i la Lidia preguntant:
- Bastús quina es la propera?
- Me cagu en tot, Albujar!!!! i ara m'ho has de preguntar???jajaja
(Ara mateix la matava, i durant els darrers kms l'he arribat a odiar, però sap que l'estimo una passada i que sense ella avui, ufff...no puc dir que hagi gaudit més que a Granollers, tampoc puc dir el contrari. He patit més, això ho tinc clar, i també se que sola no hagues millorat la marca anterior. Gràcies Li)

Si puc escriure quatre linies crítiques de l'experiencia, he de dir que he fet dues Mitges Maratons amb uns temps bastant dignes sense haver entrenat, les coses com son, entre lesions, molesties i que encara no he pillat el puntet de "gaudir del correr". Em proposo a la propera no arribar tant justa de kms i sobretot sobretot de tirades llarges.
El repte 2013?? no ho se, potser comença per M, ara tinc ganes de nedar i rodar, pensant en les Triatlons que cada dia estan mes properes.

(Esto no se para, esto no se para)

Temps total: 01:59:48
Parcials:
Km 5: 27:19
Km 10: 55:20
Km 15: 1:24:15
Km 20: 1:53:25

diumenge, 19 de febrer del 2012

La cabeza lo tira todo

La cabeza lo tira todo, o el que es el mateix, el patiment de la Duatló del Prat per equips.

Aquesta frase va ser una de les primeres que va dir (i que no es va cansar de repetir)  en Jaume Leiva en el Clinic que va organitzar el Club dissabte per la tarda. Jo, mentres l'escoltava atenta, no parava de tenir "flash backs" del que havia experimentat hores abans a la Duatló.

Portava unes setmanes molt nerviosa al respecte, organitzant, montant equip, entrenant, preparant...i el cap de setmana anterior va ser el detonant (entrenament dissabte i diumenge bastant digne, veient a les noies molt fortes, i jo mes debil de cap que de cap altre banda, poc centrada i poc efectiva (esportivament parlant)

La setmana s'apropava i jo seguia igual, mes nerviosa, mes preocupacions i el que es pitjor, el xip que patiria. No podia treure'm aquesta sensació del cap. La Lidia, la Paula i la Katia estan fantastiques pero, perque tantes pors?? nervis per la gent que venia a animar-nos? per ser la primera duatlo en equip? per a qui m'anava a trobar allà??

El dia arriba, finalment
Dissabte al dematí ben aviat ens reunim totes les noies i anem en cotxe direcció al Prat per deixar les coses a boxes. No sabem on estan, ens equivoquem anant als boxes de la triatló (al costat de la Platja). Agggggrrrr!!!!Comencem bé.Una vegada trobem la zona, aparquem, recollim dorsals i ens decidim a entrar les bicis. Problema de nou, però aquesta vegada dels grans: hem de portar exactament la mateixa equipació!! (impossible a 20 minuts de que boxes tanqui, fins i tot impossible ni que tinguessis 3 hores de marge) i els nervis s'incrementen i s'incrementen.

Anna, Katia, Lidia i Paula

Finalment ens ho montem com podem i aconseguim deixar les bicis i escalfar. Porto un munt de roba i un paravents asfixiant, el trisuit no el puc portar però la termica la conservo, un altre problema més a la llista per una persona com jo que sempre te moooolta calor, moltissima, i que va fer la Mitja de Granollers a -2ºC amb samarreta de keniata i pantalonets curts.

Sense tenir present res mes, anem a veure la nostre gent (han vingut tots i ufff, segueixo dient el mateix cada dia, però son els millors). Pau, Bea, Isa, Carles, Julia, Rafa, Roger, Joako, Sergi, els nens...ufff, son fantàstics.

I ens col.loquem a la sortida, som l'equip 8, ens preparem, sortim les 4 bastant rapidetes, i aquí comença el patiment. No vull dir massa cosa al respecte perque prefereixo oblidar-ho. Nervis, angoixa, molta calor, moltissima, em costa respirar, mes nervis i mes negativitat en el circuit, no puc treure'm roba per no desqualificar-nos.Tot i això, aconsegueixo fer forçada per elles el meu 5.000 mes ràpid mai fent, començant a 4:10, però l'agonia es horrible. En bici crec que les coses milloraran, pero no, això no ho salva ni deu, dues voltes tirant de pebrots mes que de cap, perque el cap no se on el tinc ara mateix. Si una veu en off arriba a dir: Anna pots parar ara mateix, paro. Però podia passar de tot, que una d'elles punxes a la bici o rellisques i es fes mal, a més, la Paula ja al primer running tenia molesties al genoll.

El cap no tirava i el cos sense ell no tirava. Sempre que sentia que algú em deia això pensava que...no se, no ho entenia, però ara puc dir que si el cap no tira, patiment assegurat. I també que els nervis les setmanes previes traeixen molt i juguen males passades. Per sort tot va acabar be i puc dir que tinc unes companyes fantàstiques i uns amics excepcionals, però la meva estona de patiment no me la treu ningú.


Dues frases unes hores més tard em van donar un xut d'energia: un amic em va dir alguna cosa així com "això et farà més forta", i la Julia (i suposo que també en nom de la Bea) després dels ultims cafes fets em va dir: quan es competeix es competeix, i la resta l'has de bloquejar en aquells moments.

Ahir va ser un punt d'inflexió, ara només cal plantejar-s'ho tot de manera diferent, encara que se que, tard o d'hora, en aquest sport, tornaré a patir, i això es senyal de que estem vius.

(Esto no se para, esto no se para)

diumenge, 12 de febrer del 2012

Treball d'equip (previ Duatló el Prat per equips)

Nervis.
No hi ha paraula que defineixi millor el meu estat, i vull pensar que també l'estat de les meves companyes. Estem nervioses (encara no "lo siguiente", encara que es qüestió de dies). En el meu cas es la sensació d'un debut.Però es que no es benbé un debut el que farem el dissabte vinent???? I tant que si, es un debut de les 4. La Lídia, la Paula, la Katia i jo debutarem com equip de Dragonas, sent realment les quatre unes novates en aquest mon de la duatló i sense saber com reaccionarem.


Lidia, Paula, jo i Katia

Sabem correr, sabem rodar, i sabem correr...i el més important, tenim moltes ganes i molta ilusió en fer-ho bé i sobretot en gaudir aquell dematí. Llavors? quin es el problema?? Realment no es més que un tema, en el meu cas, de no defraudar a tots aquells que vindran a veure´ns i especialment no defraudar a les nenes (no només les que participem sino tambe les que no estan actives per un o per altre motiu).

I així aquest cap de setmana ha estat un 100% rodar. Dissabte aviat vam anar les quatre fins el circuit i vam veure els nostres ritmes, la capacitat de fer relleus dignes, el maleït pont, el vent. Hi ha alguna cosa pitjor per un ciclista que el vent? Perdó, rectifico.Hi ha alguna cosa pitjor que per UNA ciclista de 50 kg que el vent lateral?

Després d'aquest entrenament ens vam adonar que les 3 voltes serien dures, i més venint d'un running fortet, que dificilment mantindriem la mitjana de 30 km/h amb aquell vent i que fos com fos teniem que aguantar les 4 juntes, cada relleu que farem serà una entrada d'oxigen per la resta.
La sensació de desesperació va ser generalitzada a l'acabar, però gràcies als videos gravats i sense comentari previ ens va provocar un somriure tonto i un: al loro, que no estamos tan mal! (som massa crítics a vegades, tots els triatletes, les dones mes, i si s'ajunten 4 pot ser desesperant, però com diu la Tere, una imatge val més que mil sensacions).

Tot seguit, el video:


Avui diumenge tenia previst anar fins a Gavà per veure els nois de la Mitja Gavà-Castelldefels-Gavà i amb aquesta excusa, fer una tirada una mica digne. He sortit ben aviat però només estar per la zona del Prat el fred ja es feia important, i el vent, de nou, bastant dur. La cala del pedal esquerre no m'entrava, i després de mirar i mirar he comprovat que el motiu era que l'antilliscant de la cala de la sabatilla s'havia sortit. Trencadeta a lo bruto de l'antilliscant i seguir amb la ruta. Intentar creuar a la zona de Gavà no era facil i he decidit mitja volta i circuit de la propera duatló de nou.
Més vent,bastant mes, i una grupeta de 6 nois fent el circuit. Més vent no, vent insoportable...i sensació d'impotencia. Replegar i cap a casa, enlloc millor.

Ara es qüestió de pensar, queden 5 dies habils i cal potenciar el running , fer ritmes per sota de 5minuts/km, transicions,mes runnings...dijous piscineta amb la Tere i divendres una mica de rodar amb la flaca! streeeees!!!!!!

Així esperem dissabte amb nervis i ganes, ara mateix no se més de que...i creuant els dits per aconseguir que el vent ens doni un descans durant un parell d'horetes.

Ahhh, he de dir que m'he sentit com "nena amb sabates noves" aquest cap de setmana estrenant cosetes de la flaca, se també que em costarà adaptar-me una mica pero que poc a poc, i bona pedalada!jajaja. El Miquel i l' Angel de Biking Point em tracten com una princesa i es genial!


(Esto no se para, esto no se para)




diumenge, 5 de febrer del 2012

21,097 (un nou repte assolit: la Mitja de Granollers)

Ha anat com havia d'anar, potser fins i tot millor.Estic contenta, no ens enganyarem.

Debut de la Mitja marató assolit,tot i que els condicionants de les darreres setmanes i en especial de les darreres hores feien pensar el pitjor.Faré un petit resum: fa un mes no podia ni correr 1 km per la lesió dels solis, tot el "plà d'entrenament per la Mitja" fet pel club se'n va anar a la me,només podent fer una tirada de 18 km amb el Martí i l' Isa, una de 21 en una cinta de gimnas (es freaky de pebrots, pero s'estava calentet), i un parell de 14 km.Això sumat als -7ºC que feia a Granollers en aquests darrers dies amb l'onada de fred que ha arribat...feien pensar que el debut seria un drama.

Però no ha estat un drama, ben al contrari. Arribem a les 10:15 a Granollers, fred, molt de fred, però ambient increible. Som una colla de Dragons ben disposats a deixar-nos la pell i que uns graus negatius no ens facin enrera, i sobretot, son una bona colla de claca que ens han vingut a animar (sempre dic el mateix, però per mi la Bea, la Júlia i el Pau son uns pilars que no em poden faltar en aquestes fites importants, a més a més de la familia)

Carles, Presi, Bastús i Lid

Riure, fotos, petons...com sempre (per un moment penso que vaig a fer un 10.000, però crec que aquesta vegada no,jejeje).
En res arriba l' Annabel, ella serà la meva companya durant 14km, i se que sense ella aquesta Mitja no seria possible (moltes gràcies, cuca, l'any vinent repetim).

Comencem a escalfar, ens despedim de la resta, i en res ja agafem posicions.
Sortida, i primers kms...ritme alegre pero sense forçar, anem parlant, entrant en calor...km 3 i el primer subidon: Isa, Pau i Bea. Seguim, ritme alegre, km 7, estem animades, la gaudim, fa pujada però no importa, l'ambient es increible, sembla que tot Granollers i les Franqueses ha sortit al carrer.Arribem al km 10, estem contentes, entrem a la Garriga, l'ambient encara es millor, veiem com baixen els corredors mes ràpids (cullons quina volta mes llarga dins del poble....cal???jejeje, l' Annabel ho te clar: crec que mai hauria passat per aquí si no fos per la Mitja). Ens mirem...que tal si nos tomamos algo??? i així ho fem, ella un gel de cafeïna, jo pastilleta d'isostar, dos llepades i la llenço (no em ve massa de gust).
A partir de l' 11-12 km comencem a baixar, sembla que estic be, pero ja començo a sentir-me cansada. Finalment, en el km 14 li dic a l' Annabel que tiri, encara que seguim en paral.lel fins el 15.
Ara ja si que si, aigua a l'avituallament i comença la pajara. Mai havia experimentat això, encara que esperava que em passes, i em passa. Prenc l'altre pastilla d'isostar, la tinc a la boca i allà la mantinc durant els propers 5 km. Començo a fer càlculs pensant quan veure de nou als meus (m'estan esperant al 18, crec, però no es així).
Se m'apaga la musica, aggrgrggrgrggr, meeeee, ara si que si, sola i sense musica, brbrbbrr, i sense saber el temps que porto, perque nomes veig parcials de les voltes!!!! (això es un drama).
Km 19 o 20, no ho se, veig a en Pau i el Carlos (bueno, em veuen ells a mi) i els hi dic que no puc mes, però quan obro la boca ja sento un dels crits del Pau: Bastús, ja ho tens!!!! (uffff, pell de gallina).
Una vegada aquí recta interminable a meta, crits d'ànims, la Julia, la Isa...(corro per inercia), km 21 veig a la Neus i el papa cridant: Annita ja està!...tres arcs d'entrada: i metaaaaa!

Sensació espectacular, estic be, cansada però be, i moooolt contenta.
Ens abriguem i ens reagrupem tots els Dragons i els suporters per comentar la jugada, es espectacular aquest moment, no ens enganyem.

Ja he aconseguit un repte mes. Soc finisher de la Mitja Marató. I com ahir em va demanar en Víctor: sobretot no caminis ( i no he caminat, ni he fet trote borriquero!jejeje)

21.097km : 2:00:25

Dragons on fire a Granollers
Aquí els parcials:
km 5: 27:38
km 10: 56:26
Km 15: 1:25:03
km 20: 1:54:09

Una vegada em van dir, previ al debut en triatló, que vindrien d'altres molt millors, però la primera vegada mai s'oblida.

Ara treballarem fort per millorar: La Mitja de Bcn ens espera.

(Esto no se para, esto no se para)