Petits objectius (Jean Bouin 2011)

Després de tres setmanes sense fer res, aquest dematí m'he llevat amb moltes ganes, moltes. Hem tornava a posar les bambes i estava disposa a fer kms,exactament 10km, en una de les curses que els runners tenen millor record de les que es disputen a Bcn, però també de les mes dificils per millorar marca pels 3 darrers kms. 10.000 runners per 10.000 metres, la jornada prometia, amb inscripcions esgotades desde feia setmanes i molts trapis per aconseguir que tots els que voliem estar podessin estar a la linia de sortida

Foto de familia previa

Arribem a les 8:30, la Lidia ja espera amb els peques de la casa, la Irene i en Jordi, fet un bitxillu. Poc a poc arriben la resta, en Victor, la Isa amb el Carles, la Bea guapissima i recuperada despres de la Rupit-Taradell amb en willy willy, en Pau que avui sembla mes un jefe d'escuderia, en Robert, l'Albert, en Martí, en Xavi Espriu amb el seu cunyat que debuta en un 10.000, en Sergi que a pintes que s'ha escaquejat del treball...i el que es millor, un munt de Dragons nous completament desconeguts. Jo porto el meu suporter preferit, el papa. Comença la sessió de fotos com es ritual, cada cop som més, fem patxoca i tot. Aviat les escales de l'esquerra anant a les fonts se'ns quedaran petites i tot!

La Bea i jo saludant a "la claca"

Ens col.loquem al calaix de sortida, casualment tots som verds, inclos en Victor i el seu amic, ja que es van equivocar a l'hora de posar el numero de xip, i per tant, tots ben apretades i a buscar l'objectiu que teniem en ment: uns mes exigents com la Lidia i en Victor "mejicano xingon", altres mes realistes com la Isa i en Carles amb el seu sub 50, altres en el meu cas a baixar dels 55 i no sentir cansanci en excés després de tres setmanes sense fer res...( i pensant que tard o d'hora he de fer la mitja de Granollers i Bcn, per tant, no m'agradaria arribar a meta massa cansada, sino amb la sensació que podria seguir i acabar-la amb garanties).

Comença la cursa! Primer km amb moltissima gent, carrer massa estret, cops fins i tot, fins que arribem a la Gran Via. Gran Via fins el km 3 molt correcte, ample, ràpid, ritme molt digne, veig passar la Bea amb el Robert, la Isa i en Carles, i en Xaxa que encara no se d'on ha sortit però que m'agafa per darrera i em comença a donar conversa (xaxa no forcem, vaig be pero no vaig sobrada jajaj).

A partir del km 4 comencem a baixar...que tenen els carrers que les baixades practicament no es noten i en canvi quan fas el recorregut en sentit invers si??? res, caldrà reflexionar aquest fet i discutir-ho amb algun urbanista. Arribem al km 6, per fi l'avituallament, sort d'això, tot i no fer calor començava a tenir la boca seca, miniglopet i ampolla pel cap, like ever...i directes al Passeig Colom. A partit d'aqui una frase: tot el que baixa, acaba anant amunt, ens queden 3 kms de pujadeta bona. Pimp pump pimp pump anem tirant. No vaig cansada, vaig be, ritme mes lent que que els kms anteriors, però ja hi comptava, i el que ara importa es no perdre "el nou ritme". Els mitjons alts comencen a fer-me mal, millor no pensar ja pel que queda, si quedes mes, me'ls treia i sacrificava els 31 euros de medilast!jajaj, total sense mitjons ja estic acostumada a correr.

Acabem Paral.lel, enfilem carrer Tamarit, em trobo a en Victor, que ha complert la seva paraula i ha vingut pacient al meu rescat del darrer km, just darrera, cartell de km 9. No parlem, para que?, i seguim pujant pel carrer Lleida. Jo vaig convençuda que girem per Avinguda Rius i Taulet, però alguna cosa em fa pensar que no, vamos, la massa de gent em fa pensar que no, i miro a en Victor que acaba de passar fa 5 minuts per allà. Estamos locos o que??? on anem? Anna calma, que has estat molt tranquileta tots els 9km previs, ara si que si: "todo lo que sube, baja" això estic segura, i en res ja estem baixant bordejant la font de Montjuïc. No obstant, confirmo: ara si que si ja baixem per sempre no?. Ultims metres, cames descansadetes, ppm també...i directes a meta, jo per primer cop, ell per segon.

Just passada la meta, miro a la dreta, el meu suporter number one està allà pendent que no agafi fred, aquesta vegada jo no l'he vist, ell a mi si. Cua excessiva per recollir una ampolleta d'aigua, ens trobem la Bea que ha perdut en Robert, també ens trobem a la Lourdes del Gavà, voliem veure'ns per anar plegades e intentar baixar ella de 55', finalment s'ha quedat a les portes per segons, m'explica.La seva capacitat de superació és admirable.

Després ens trobem a la resta, mes fotos de familia, m'encanta aquest moment, és el que fa gran tot aquest esforç. Comentem les jugades, no massa, més que res ens posem a riure i ja pensem en la propera Dragons-Trastada, critiquem els "equips amics", ens tapem una mica més, en willy willy esmorza....petites coses que fan pensar que som una familia.

Ara a pensar en la propera, mes i millor, com sempre



Foto de familia post Jean Bouin, grans marques de molts d'ells i especialment d'elles



(Esto no se para, esto no se para)



Off fire???

Tres setmanes, ni mes ni menys. Demà fa tres setmanes de la cursa de la Dona, on tot i la pluja vaig gaudir com "una enana" aquells 6.000 amb una companyia immillorable. Després d'aquell bon gust...començaven les setmanes de bondat (si tenim present pre-operatori/ operació i el que més s'ha allargat, la recuperació posterior).

No importa el temps que ha passat sense poder fer entrenaments de qualitat, ni tant sols importa (bé, no ens enganyem, si que importa, però això ja ho vaig digerir en el moment que vaig acceptar que m'operava) que no puc nedar en un mes llarg, i per tant, encara em queden tres setmanes bones sense pensar en remullar-me (tinc constancia que m'espera un banyador ben rebufó que farà mes motivant la meva tornada al mon del swim)

El que realment importa son les dues proves que no vaig poder fer el passat cap de setmana i que tanta ilusió tenia en elles: el repte 2012 al canal olimpic de tfswim dissabte dia 19 (Tere, l'any vinent t'has de buscar una nova fotografa perque jo estaré dins l'aigua) i la Rupit-Taradell el diumenge dia 20 (44 km de trail en un dia completament plujos on els meus companys Dragons van fer una actuació espectacular però que era completament inviable que jo en les meves condicions intentes ni tan sols començar-la, això si, els whatsapp a les 6 del matí anant en autocar fins la sortida a Rupit que m'enviava la Lidia o la trucada a les 6:30 del Victor em van fer pensar que no estava allí amb ells, però que em trobaven en falta).

Repte tfswim amb en Victor, la Lidia i en Xavi Espriu

Si, no ens enganyem de nou, va ser un cap de setmana molt dur: sense veure bé, passant dia si dia no a urgencies per descobrir que passava, estan limitada en molts aspectes, res d'anar a la feina perque un ordinador 10 hores no ajudava, esport amb moderació...i massa massa massa temps per pensar.I pensar en que?? Estas Off Fire Anna, no pots fer res...o si???

Dilluns em vaig plantejar la setmana de manera diferent, tot i que no podia tornar al despatx i la meva vista distava bastant de la normalitat, això no volia dir que tingues que dormir 11 hores cada nit i 3 de migdiada.Podia correr, o trotar amb dignitat, sempre i quan no apretes massa i anes amb els ulls ben protegits o be l'opcio mes facil de ser per uns dies un "hamster" i rodar a la cinta del gym (fer tiradetes de 10.000 a ritme tranquil, algunes series, series mes llarguetes, una mica de bici de tant en tant per no caure a la rutina). En definitiva: pensar en la Jean Bouin.

Les Dragones molones amb el seu dorsal

I així la setmana ha passat volant, ahir recollint dorsals, pensant en un objectiu, si reventem crono amb la Lidia o no, la sessió de peixitus menja peus, la meva pace-maker particular que m'intentarà enganxar en el darrer km, els meus suporters preferits que demà estaran al meu costat, el projecte del duplex del mestre que ens està treient mes temps a en Guille i a mi del que esperavem (realment a ell que es el lider de les coses fines, jo soc mes d'entrar amb el bulldozer) pero que els riures que ens estem fent no ens els treu ningu, això i el possible sobrepes amb el que acabarem si em començo a aficionar a menjar catanies.



Off Fire llavors?? No! un petit break que de tant en tant es necesari, que a vegades l'esculls i a vegades no, que et fa fer una parada obligada pero reprendre les coses amb moltes mes ganes, i perque no, demà sortir a gaudir com mai del km 0 al km 10, intentant fer bona marca i sobretot buscant bones sensacions. Sí, feia molt que no em passava, tinc moltes ganes d'aquesta cursa, que arribi el moment de la sortida i veure la meva gent, i encara que soni a "loser", el resultat per mi serà el de menys.

Adjunto el link del video del Repte 2012, sense paraules...

Repte tfswim 2012

(Esto no se para, esto no se para)

Solidaritat es femení (cursa de la Dona 2011)

Si s'ha de correr es corre, i mes si es per una bona causa. I seguint la rutina que m'espera durant les properes setmanes, això s'ha fet aquest dematí,on la pluja no ens ha deixat descansar ni un minut.

La cursa de la Dona es un d'aquells esdeveniments que crec que a partir d'ara mai podran faltar al meu calendari i crec que no hauria de faltar en el de cap noia corredora-caminant de Barcelona. La distancia es mes que assequible, 6 km pel centre de Barcelona, i on cal destancar l'ambient de solidaritat i bon rotllet que es respira, poder passar un dematí amb les amigues i sobretot el fons que té aquesta cursa: Lluitar contra el cancer de mama.

Divendres 4 de novembre, 5 p.m, ja es podia sentir l'ambient de la cursa, el Corte Ingles de Diagonal era una cua inmensa de noies, dones, mames, iaies i de tant en tant algún home (jajaja, pobret!!) recollint la samarreta i dorsal! Fa tres setmanes o quatre ben bones les Dragones Molones vam decidir apuntar-nos a la cursa, i la Julia rapidament ens va inscriure (sort d'això, perque van volar rapidament) , així que allà estavem totes (la Bea, la Isa, la Sheila, la Julia, la nova incorporació Lidia i jo) recollint el kit de supervivencia i posterior cafe-maruja perque ja sabem que per molt que de tant en tant fem podis i bones marques, mai deixarem de ser dones (tampoc ho pretenem que consti!).

Diumenge 6 de novembre, 7 a.m, sona el despertador, no he pogut dormir practicament res, tota la nit plovent sense parar, practicament com tota la setmana, però ara millor no pensar...dutxeta calenta, i al lio!!!, no hi ha opció de quedar-se al llit, així que millor sortir rapid i esmorzar. Plou mooooltissim, hem quedat a les 8:30 a l' hotel Plaza, cal recollir xip i despres sessió de fotos de la Fundació Le Cadó contra en cancer de mama - Flor de Vida, només per això, ja val la pena mullar-se. Cal pensar plan B per arribar fins allà, però per això tinc el supporter number one - l'home de la meva vida: el Papa (jajaja, anava a venir igualment, però clar, no matinar tant, que consti).

Arribem a Plaça Espanya entre les torres de sortida, no nomes plou, fa un fred de nassos, en res ens calem fins els dits petits del peus, anar amb el paraigües es una tonteria, ja que tard o d'hora ens mullarem, així que decidim despedir-nos ja dels supporters, col.locar-nos en el primer caleix de sortida, i començar a escalfar.



Dragonas molonas, pre-cursa (estem relativament seques)



Mai havia escalfat tant, mai...realment hem escalfat 20 minuts per correr 30! jajaja, però ha estat supervivencia, pluja constant, més fred, però es una festa: hem escalfat al ritme de la musica amb uns moviments bailongos mes propis d'un sabado noche que d'una cursa, pero que voleu que us digui??? avui es la Nostra Cursa!!!

A les 10.00 a.m: sortida, més pluja, ens separem rapidament..."in situ" ens adonem que han canviat el sentit de la cursa...no baixem pel Paral.lel, anem per Gran Via (al looooro, això vol dir que acabarem pujant Paral.lel, però bé, es un mal menor amb la que esta cau ara mateix).

Els punts kilometrics no estan  marcats (nomes el 3 que era coincident l'organització el pot aprofitar) així que només tenim aquesta referencia! (es comenta que s'havia canviat per temes de pluja i no relliscar pel Paral.lel, encara que desconec realment quins motius han portat al canvi, el que estava clar es que era de darrera hora)

L'ambient durant tot el tram es fantàstic, completament diferent a les altres curses on estas acostumada a noies i dones amb nens petits animant als papas, parelles i amics...avui es diferent, son ells els que ens animen a nosaltres, amb grans paraigües i amb crits acollonants d'ànims, a les campiones. Pell de gallina (pel fred? potser, tot ajuda) al veure en Pau,en Willy-willy, en Carles, la Julia (finalment no ha pogut correr) i el Papa.

Final del Paral.lel, girem a les Torres, recta final...i meta!!! estem congelades i xopes, però contentes...bones sensacions durant tota la cursa i temps digne tot i el temps ( jajaja, i quin temps ha fet?? ha plogut! i tu?? -se que això només ho pillarà en Pau, però m'arrisco!).Trobem a la familia, en Pau ens informa que hem entrat molt be referent a la resta de noies, moooola!!, ens canviem de roba, i dessitgem arribar a casa i dutxeta calenta.

Aquest dematí em porta a pensar varies coses:

1. Les dragonas molonas estan molt fortes
2. Els supporters Dragons son els millors
3. Quan corres per un fons solidari, l'entrada a meta te millor sabor
4. El dia 20 a la Rupit-Taradell les passaré putissimes, això si, seran 44 km amb una companyia fantàstica! :)

Ara ja només em queda tarda de sofa, manteta i veure com d'altres (Roger, va per tu), gaudeixen de la Marató de Nova York!

(Esto no se para, esto no se para)

Pas a pas, Km a km

L' objectiu està clar, però està lluny. Aquesta és la sensació que m'emporto després d'haver participat aquest dematí en els 10.000 de la marató del mediterrani. Això, i que la Bea està molt forta!

Diumenge passat a la cursa a peu de la Garmin vaig adonar-me que vaig patir un munt. No podia entendre el motiu, encara que suposo que està clar i justificat, la manca d'entrenament passa factura. Sortir a correr tres o quatre cops en dos mesos potser no es el mes recomenable, i molt menys passar-se les series pel forro per preferir anar a nedar. És el que comporta el pànic i les obsessions, i tornem a les mateixes de sempre: potenciem el punt fort o millorem el punt debil?? està clar que jo vaig fer el segon, i no canviaria en cap moment de decissió...però ara, amb els primers freds fent-se notar, s'ha de mirar endavant

Gairebé per casualitat quan les inscripcions ja estaven tancades ens vam apuntar a la cursa la Bea i jo, el plan pintava genial, cursa de 10 km amb el carrito i en Willy, ritme mínimament tranquilet per saber a quin punt estic ara que comença la temporada i per treure'm el mal gust de boca del running de la Garmin.



Les dues Dragones i el petit Dragonet

Ens trobem a les 8:00 per arribar en poc més de 10 minuts al canal olimpic, aparquem bastant lluny, així que toquen uns 2 km d'escalfament. En Pau te el seu propi repte: fer de llebre a l'Ana i baixar d'una hora i mitja a la mitja Marató.

Ens preparem 10 minuts abans de la sortida al final de tot, no volem liar-la massa ja que els primers 700 metres es un caminet molt estret i si ens col.loquem davant hi haurà greus problemes amb el carrito...i just en aquell moment: en Willy plora com un desesperat, te son o calor o cap de les dues coses o les dues...el xupete també ha desaparegut del carro. La Bea intenta consolar-ho i decenes de persones ens miren amb cara de: mala madre y mala amiga, llevar al niño a sufrir! jajaja! Nosaltres ens justifiquem dient que al Willy li encanta el Willy Run...però per les cares sembla que no es convencen. I per fi comencem a correr, i el nen deixa de plorar i comença a riure (no pot negar els pares que te)

Correm intentant separar la gent, demanar pas, demanar perdó...i portem un ritme mitjanament decent. Faig un escaqueo per intentar fer parada tècnica al km 3, però l'intent es fustrat, massa gent mirant! aggggrrrr!!! No enganxo a la Bea després fins l'avituallament del 5. Tornem a correr 2 kms plegades però la necessitat de parada apreta! A partir d'aquest moment vaig a pocs segons d'ella però es impossible enganxar-la. L'estic veient tota l'estona, ens separen uns 50 metres, però ella no afluixa! Es una campeona!!!!

Durant tot el recorregut milers de comentaris, ànims i crits que reconforten un munt a dues Dragones amb un carret!! Es una sensació diferent!

Finalment arribem a meta, temps dolent però bon sabor de boca, amb la sensació que em queda molta molta molta feina per arribar al punt en el que estava fa una mica mes de 6 mesos, i encara molta mes per aconseguir el repte de running del 2012, el proper 26 de febrer a la mitja de Barcelona. Queden 4 mesos i 2 dies!!!. Entre aquestes dues dates em separen moltes hores d'entrenament, molts kms acumulats, moltes series, molt de fred a les mans i les orelles i especialment moltes curses de 10k.

Felicitats a l'Ana i les seves magnifiques pacemakers!!!

Ara l'objectiu està en el cap i en el fons, si un repte fos fàcil d'aconseguir llavors no seria un repte!!, seria, seria, seria...no se, però un repte segur que no. Adjunto la definició:

Pau, Willy, Bea i jo post cursa!!!

El término reto hace referencia a un desafío o una actividad (física o intelectual) que una persona debe realizar sobreponiéndose a diferente tipo de dificultades. Un reto puede llegar a ser complicado y peligroso en algunos casos, pero obtener éxito siempre es algo que genera satisfacción y alegría ya que no sólo implica poder cumplir con una tarea específica sino además con aquello que supone alguna complicación. Los retos pueden ser autoimpuestos como un desafío que la persona hace consigo misma, como también impuestos desde afuera. Dependiendo del individuo, cualquiera de los dos casos puede representar bastante presión y exigencia.

(Esto no se para, esto no se para)

Mitja Barcelona

I ara que?

Boxes Garmin

Amb la resaca encara de la prova que finalitza la Tri-temporada, la mítica Garmin (tampoc ens enganyarem, sospito que la resaca es més del sopar/copes/sortida a Bikini dels Dragons de dijous que encara l'estic arrossegant) toca fer balanç de la temporada i el que es més important, proposar-se nous reptes després d'aquest curt però intens any.

Just ara fa un any vaig decidir fer un reset a tot el que estava vivint i començar de zero. A les poques setmanes, durant un sopar amb els companys de gimnas, va sorgir el tema de debutar en Triatló, ja que molts d'ells ja estaven enganxats, jo rapidament vaig acceptar però al dia següent...Ostiaaa, la meva natació es nul.la!!!

A partir d'aquell moment cadascun dels entrenaments, sortides en bici, runnings i sobretot sessions de natació tenien una finalitat, i era el dia del debut.

No cal dir que a l'aigua he patit molt, pero molt es moooolt, pero tot es veu recompensat en el moment en que comences a gaudir de cada braçada. Mai podré deixar d'estar agraïda a la Tere per descobrir-me el que es fluïr, no nomes a la piscina, si no molt especialment en aigües obertes.

No negaré que jo he posat colces per aconseguir-ho, constancia i esforç, sacrifici i moltes matinades, fes fred o calor, dins de l'aigua, anant a la Barceloneta a les 7:00 a.m, robant-nos la roba....i perque negar-ho, uns ovaris com la copa d'un pi, però com sempre dic: TOT SUMA...i en aquest cas el balanç es positiu, el mes positiu de la temporada...i es pot resumir en l' im-pressionant segment de natació de la Garmin com a fruit de tot això.

He d'agraïr per damunt de tot la paciencia durant aquest any de la meva familia,els amics, els Dragons (que son el meu club, la meva gent i no els canvio per res del mon...som una familia i despres d'aquest primer any de vida farem molta pupita) i molt especialment a en Pau, la Bea i la Julia (i el Rafa). Ells han estat els meus pilars en els moments bons i molt especialment en els moments no tan bons, mai oblidaré la Tri de Banyoles, aquells macarrons, aquella cara de canguelo i els crits d'anims i de suport. Vindran d'altres, amb posicions molt mes dignes, però mai cap serà tan especial com aquell 30 de juliol (l'any vinent repetim!!!)

Ara ja totes aquestes Tri-anecdotes queden ben guardades en un calaix i cal mirar endavant. I ara que?? que de que?? pues Nada!!.

I això es el repte que tenia pendent, la travesia pel canal olimpic el dia 19 de novembre, però tot em fa pensar que l'operació m'impedirà nedar, per evitar infeccions als ulls. No obstant, tot i que em faria una ilusio immensa estar lluitant-la, estaré allà per veure com una persona molt important per mi lluita desde les primeres braçades per un podi com es mereix (ets un crack, i ho saps, aquell dia aniras a muerte i es veurà recompensat tot l'esforç i les series que has tingut que fer durant aquestes setmanes previes- Gràcies per la companyia la tarda del divendres de la Garmin anant a aquell mar ben picadet, ja saps que va ser determinant per mi i especialment reconfortant el crep de despres. Ens esperen moltes creuades de la linia de meta)

amb els papis i el willy en braços crec que va sent hora de penjar trisuit

Ara ja, despres de deixar en "stand by" el repte del swim, hem de pensar en correr, moltes curses de 10k, millorar el meu ritme en cursa, fer una mica mes de Trail, caminets per Collserola, carreteres de les Aigües, sortir mes sovint per acumular kms, fer series i moooolt especialment preparar-me per la mitja marató de Barcelona.

La febre per les curses la comencem just demà amb els 10 km de la marató del Mediterrani, així que aquest cop no s'ha deixat al cos descansar massa i amb el regust de la victoria en el segment de swim d'una triatló on precissament vaig fer una cursa a peu bastant mediocre, ara ens reenganxem per tenir uns intensos mesos de running.

Demà compartiré kms i riures amb la Bea i el Willy al carrito, soc conscient que no aconseguiré cap marca personal, però serà un punt de partida per assolir-ho.

Torno a repetir que estic inmensament agraïda i feliç d'haver conegut a gent tan fantastica com la que he conegut en aquests mesos. Mil gràcies

Quan aquesta temporada intensa de running passi ens tornarem a enganxar a les duatlons i la meva estimada bici i d'aquí de nou a les Tri's (masses reptes pendents al cap en aquest 2012 i moltes ganes de lluitar-los).

( Esto no se para, esto no se para).

I Love Bcn (garmin triathlon)

La setmana prometia ser intensa, i deu ni do si ha estat.Començava amb un excés de treball per una entrega d'un projecte que m'impedia entrenar, mossegant-me les ungles pels nervis que ja estaven sorgint fins dimarts a la tarda. Per fi entrego, a la tarda pitant a intentar fer una mica d'spinning i correr 10 minuts just acabar!! uffff, tanta aigua i havia oblidat que era això de fer una T2.

Arriba dimecres, entrenament Dragó a la Barceloneta, ambient en familia i mar plana i tranquila, dia amb un sol propi d'agost...i m'apropo després a fer un banyet a la Mar Bella..això fa olor, això fa olor...a Garmin!!! Centenars de persones mirant el recorregut del swim, pedalejant i fent una mica de running només es pregunten per on es pujarà de la sorra a boxes. I nosaltres? Nosaltres també ens ho preguntem. Per la tarda quedada femenina de Dragones, i el tema segueix sent triatló (en aquest cas però amb un altre angle! jajaja)

Ara la setmana ja està enxufada cap a l'objectiu final de temporada, la tri de les tris de la meva ciutat. Dijous tarda recollir la bici, on torno a comprovar que despres de pagar més de 60 euros no m'han fet absolutament res.

I arriba divendres.Si un dia ha de canviar la meva relació amb l'aigua i per tant amb totes les tris "habidas y por haber" es aquest divendres. Quedem amb sortir de la feina i anem a la Barceloneta, allà ens espera a les 4:00 la gran Tere amb el Tino i dotze persones mes i...una mar picada de pebrots, vent, onades de 5 metres i centenars de surfistes. Tenim un problema: no podem fer un swim llarg, així que ens espera una horeta d'entrades i sortides a l'aigua entre aquella mala mar, empentes, perseguir-nos uns als altres seguint un objectiu, uffff, quin mar (moment impagable la revolcada / croqueta a la voreta del Victor i el posterior comentari de: us espanteu per 4 onadetes de res!jajaja) .Al sortir de l' aigua la Tere em diu: estas valenta Anna, ja ho tens, estigui com estigui diumenge, a muerte.Ens canviem i a la fira, recollim dorsals, donem volteta ràpida i ens autorecompensem l'esforç fet unes hores abans amb un crep bonissim i millor companyia (tot segueix fent olor a Garmin, crec que per molt que m'esforci això ja no marxa fins d'aqui unes quantes hores!!!)

Dissabte rodar una horeta en la bici (ufff,segueixo estant ràpida en bici tot i el meu sobreentrenament d'aigua, ja veig que aquest cop petaré en el running, en fi...), tornem a mig matí a la fira, donem una volta molt més calmada, mirem amb la Julia tranquilament boxes,les entrades, sortides, la mar que segueix picadissima....a la tarda migdiada bona i un cine per relaxar ment i cos.

Arriba diumenge, obro FB, hi ha triatletes que estan allà i estan penjant fotos: mar picadissima, canvi circuit swim retallant a l'olimpica uns 300 metres...això no pinta bé, però no ho penso. La Julia em recull i anem ja "al lio". Aparquem llunyissim pero anant en bici i els motxilots apreciem l'ambient que es respira i això es una càrrega d'energia brutal, això i veure constantment a gent coneguda, estem tots, tots! Es una festa! Col.loquem les coses a boxes i correns a intentar veure en Victor, impossibleeee, Agrrr!!! Ens trobem a en Pau, Bea, Guille, Carles, Isa...ja comença a competir en Radu, Xaxa, Mikel, Carlos, Jaume, Juanique...uff, tanta gent, tanta, que es no parar. En Pau dona el seu toc de trainer de Dragones: noies, que tal si descanseu una mica i et menges una barrita de muesli??? agggrrrrr, no m'entra res, però ja sap que li faré cas, i nyam nyam, procedo.

T1 després de natació mogudeta

En un pimp pamp ja ens estem posant el neopré, i baixem a escalfar una mica a l'aigua, que segueix tan picada o mes que abans. Els papis estan arribant i buscant aparcament, en Javi també, ve correns (sembla que no només estic nerviosa jo, si no que els supporters també), petonet a la Bea que no falti i ens situem...com vaig quedar amb en Xavi, primera linia i molt oberta per pillar la boya desde fora....piiiiii!! Al turrón!!!!!! sortida super sprint!!!! onades, hosties, cops, passades per damunt....i dos imputs al cap: la Tere que em diu: la unica manera que tens de sortir d'aquesta es nedant be i tenint el teu propi espai i en Xavi que em diu: disfruta i fora pors. I així primera boya, gir una mica caotic de gent, segona boya en un moment i diagonal perfecta a la costa...això si que es fluir!jajajaa

Surto de l'aigua, no fa massa que la Julia ha sortit! ooooole, veig que criden, joder es l'Anna, quina natació s'ha fotut, en Mikel em veu passar la transició llarguissim de mes de dos minuts o fins i tot tres, em trec neo rapid i començo a gaudir. Bona bici, ràpida, carrers de Barcelona, pujada d'ego pel bon segment anterior i pel circuit que em recorda tantissimes coses bones, veig els meus pares cridant just girar una corba!!!. En res estic deixant la bici, i ara si que si, comença el patiment. Em sento cansada només començar, bessons carregadissims, estic pagant les poques hores destinades al running en les darreres setmanes, pero ara no vull pensar, he de seguir, encara que no pugui apretar, sento veus que criden el meu nom, pero no reacciono.Finalment veig la recta final! ufff, meee de cursa a peu, quines ganes!!! i la Julia esperant-me!!! Ha fet un tiempazo!!! Segona posició!! ole la Julia!

Fora estan tots, familia, amics, companys, que els he d'agraïr que vinguessin, i aquells que van venir i no van fer soroll però es van emocionar veient-me (gràcies Jordi per haver estat allà).

No se com acabar ara aquesta cronica, la tri-temporada acaba, però ara ens espera molt de running i assolir el repte de la travessa al canal Olimpic.



Moltes gràcies a en Xavi i la Tere per ajudar-me a gaudir d'aquest dia i de cadascun dels entrenaments. Triatló=adaptació i adaptació=superació (que gran que ets!!! Ara descansa que el teu cos ho necessita i somriu, campió)



moment finish line abraçant a la Julia



Gràcies a la gent fantastica que he conegut en aquests darrers mesos!Ara un petit descans i a buscar nous reptes i objectius! sense reptes no hi ha festa!

(Esto no se para, esto no se para)

Bon temps pels Dragons

Estem On Fire, i a qui no li agradi llegir-ho que tanqui la pestanyeta de l'entrada ara mateix, però els Dragons estan On Fire.



Dragons a la Mercè 18 de setembre 2011



Portava dies, per no dir setmanes, que ho pensava, però diversos esdeveniments passats m'han fet estar mes convençuda, acabant-ho de rematar el comentari del Mikel a la pàgina del facebook del club i una de les interessants converses matutines amb en Pau

La setmana màgica (que no tràgica encara que una mica si) va començar amb una magnifica cursa de la Mercè, no pels resultats obtinguts que van haver de molt bons ( com per exemple el d'en Nacho) si no perque tots vam tenir BON TEMPS...es el que passa, que si plou plou per tots, i si fa sol també en fa per tots (soc conscient que això no s'enten, però algu ja sap perquè ho dic), així que amb un TIEMPAZO digne d'enveja ens vam veure tots abans de la sortida per fer la foto d'equip, i ja s'olorava que això feia patxoca, com no podia ser d'un altre manera.

I així va ser diumenge a la Salfish Half de Berga, on els Dragons van fer una actuació digne de menció.

Allà estaven en Pau,Nacho,Capi,Espriu,Guillem i Jaume donant el màxim d'ells i lluitant fins el darrer dels kms, i els resultats son mes que visibles, va anar de ben poquet no entrar en el top ten si no fos per la injusta i misteriosa desqualificació d'en Guille (a veure, que les proves son les que son, i el casc i la bici no conjunten ni de conya, jo també l'hagués llençat!jajaja) i la punxada a la cursa a peu d'en Nacho. Si senyors, molt per davant de grans clubs i encara que no consti oficialment, d'alguns que els hi tenim ganes (perdoneu, però algu ho hauria de dir).

Foto de familia

Per rematar aquest diumenge apoteosic on si una cosa es va reflexar va ser l'esperit de grup, ahir va haver foto oficial d'equip a la carretera de les Aigües per la revista Finisher. Quina patxoca, senyors...i ensenyant cantera futura.

Ara la temporada de Triatló ja s'acaba però com nosaltres no som monotemàtics (o Tritemàtics) ens dedicarem al running, a les duatlons i preparar futurs aquatlons i reptes personals pendents, que segur que no son pocs. Així ens esperarà un 2012 per fer "més pupita" a la resta d'equips.

Només em queda dir una cosa: Felicitats als Finishers

Aquesta entrada m'ha quedat massa rosa, ja ho se, però els colors son els colors, i jo soc rosa!!!. Està dedicada obviament a les Dragones: Julia i Bea.

Això es més que un club...i si,TOT SUMA, les competicions i els entrenaments tots junts.

ORGULL DRAGÓ

(Esto no se para, esto no se para)

Qüestió de flow (fluir)

Per tots és coneguda la meva fobia,panic,ansietat que em produeix nedar.Bé,rectifico,que em produix a dia d'avui nedar en aigues obertes. I tambe tots coneixeu el motiu, i es que fa 9 mesos no nedava, era incapac de posar el cap a l'aigua ni de fer tres braçades seguides... I la pregunta següent és... i perque algu aixi fa triatlo¿ I la resposta és senzilla: i perque no¿¿



Entrenament swim piscina

Tot està en el teu cap i les ganes que li poses quan et proposes fer alguna cosa, i en el meu cas, conjuntament amb esdeveniments personals que van passar uns mesos abans, em van portar a pensar: anna vols fer tri, no saps nadar, però seràs capaç d'això i de molt més si li poses totes les teves ganes e invertint pero molt d'esforç,temps,diners,moments on ho engegaries tot a la merda i seguiries pensant nomes en duatlons,mil coses...

Nedar a la piscina ja no m'importa,rectifico,nedar a la piscina em produeix plaer,m'agrada,una pau interior,ho necessito,em relaxa pero a l'hora m'activa.He apres a no barallar-me amb l'aigua i si beneficiar-me d'ella.Gràcies a la Tere he trobat el punt de fluir i de gaudir de cadascun dels metres que faig,cadascuna de les braçades...però ara be...el problema no acaba aqui,i es q s'ha de nedar, si, però en aigues obertes.

Comença el show, després d'algunes Tris, sortides al mar en grup, tot l'estiu de vacances per entrenar en aigües obertes m'adono que aquesta sensació tan desagradable no s'ha solventat. Hores d'intentar adaptar-me al mar per nedar còmode (o si mes no, no tan incomode) no arriben. Al cap tinc una frase, que en Xavi no para de repetir i que en el fons a ell no li paraven de repetir: triatló és adaptació, i adaptació és superacio...pues nada, a eso vamos.

Inicis de setembre, quedo amb la Tere al mediterrani, la meva tècnica s' ha mantingut molt correcte tot el mes de l'agost, fins i tot a millorat, així que estem davant d' un tema de coco. Decidim que anirem al mar, es a dir, convinarem sessions de tècnica a la piscina amb sortides en aigües obertes els divendres a les 7.00 a.m., queden un parell de proves abans de finalitzar la temporada i he de superar això, no pot ser que es perdi tan de temps en un segment tan important, i el més important, que surti tan tocada per agafar la bici.I arriba el primer divendres...

Barceloneta 7.00 p.m, previ entrenament

Divendres 9 de setembre,7:00 am, barceloneta, mar en calma, aigua calenta,les dues practicament soles, sortint el sol just entrem a l'aigua, transparent, alguna medusa...Previ a l'entrada de l'aigua escalfem, correm per la sorra, fem sprints, salts, moviments de braços, espatlles...la finalitat d'això molt mes que escalfar es aconseguir elevar les pulsacions al màxim (amb els sprints) per així una vegada dins com ja entraré amb el cor accelerat no patiré aquesta pujada de pulsacions que experimento en les primeres braçades. Ho fem, i anar a la boya es converteix en un suplici, cor a mil, cansanci, respiració gens controlada, parades innecessaries, bloqueig.Provem diverses opcions per evitar-ho: tancar els ulls, cantar una cançó que m'agrada interiorment, mil coses per no pensar on estic, enmig de la nada fent braçades mentres un espectacular sol esta sortint per la linia de l'horitzó entre peixitus (si, es para darme de ostias, ho se, moment idilic,jajaja, pero jo tensa).

Bé,s'ha de seguir, i qui coneix a la Tere sap que sempre busca aquell punt d'incomoditat en els entrenaments per així aconseguir que quan entrem a l'aigua el dia de la prova no ens superi cap fet no esperat i tinguem capacitat de reacció.Els entrenaments còmodes no li agraden!.jajaj

Finalment i gairebé sense buscar-ho trobo la manera de relaxar-me. He de comptar braçades, i així cada 4 o 6 fer una frontal. Amb la tonteria d'anar comptant no penso en on estic (el paraiso/infierno del mar) i vaig tirant metres.Surto amb la sensació que estem trobant el camí, però no del tot contenta

Divendres 16 setembre, 7:00 a.m, tornem a la barceloneta, aquest cop pensant ja més en les proves que vindran em planto amb el traje de neopreno, total...a veure que passa!.Escalfem,aquest cop fem tres series de correr per la platja, entrar a l'aigua, nedar uns 100 metres i tornar a sortir correns (repetim l'efecte d'entrar amb les pulsacions altes).La sensació amb el neo es mooooolt més còmode, segueixo portant una posició del cos molt estable, centrada i correcte, i a més a més amb el benefici de la millora de flotabilitat i cames més descansades. Anem paral.leles a la linia de platja, de nou avui dia espectacular, mar net, amb una mica d'onades d'aquelles que fan com si tot fos una bassa i dormir fos tan facil.Primers metres revolucionats, masses braçades,respiració incomode...cal relaxar-se i gaudir, el moment es inmillorable.

Allargo braçades,respiració es calma mooolt,tot va bé, m'agrada.He descobert que per mi es imprescindible cada 4 braçades laterals fer una frontal, ja que desorientar-me i desviar-me seria un gran error. Incorporo aquesta màxima a la meva rutina: ara estic amb una musiqueta al cap que diu:1,2,3,4...1 i 2, 1,2,3,4...1 i 2!!!.

zona Barceloneta on fem sessions de Swim

L'entrenament acaba amb unes quantes series d'entrar a l'aigua, lluitar, sortir...entrenant entrades i sortides, baralles, enganxades, sprints finals,cor a mil, però aquest cop TOT SUMA! Veig la llum al final del tunel!!!!!(o enmig del mar), ara mateix desitjo tornar-hi!.Si, poc a poc, serà un possible, és l'evolució natural de les coses, no ho dubto, i la propera sortida al mar serà millor que l'anterior, fins arribar al punt de gaudir-ho!

(Esto no se para,esto no se para)

Per cert, la cançó que repetia al cap entre braçades era Último Mar, de MAGA (A la hora del sol-2010)

Mar sin nombre y sin orillas

Mar inmenso, infinito y viejo

Como el espacio a los tiempos

Daba máquina a sus olas

Padre ciego de la vida y la suerte

Mar inmenso y sin orillas

Mar inmenso, infinito y viejo

Y durmiendo en cunas y tumbas

Yo estaba y la soledad

Como un pájaro errante

Repitiendo su quejido

Desperté, y sobre la espuma, volé

Ultimo mar-MAGA

La Tri (i la vie) en rose

Avui s'ha realitzat una competició en rosa,completament en femení, on totes i cadascuna de les noies que estavem a la linia de sortida per una vegada a la temporada hem estat protagonistes d'una prova de l'esport que tant ens omple i tantes alegries ens dona; aquest dematí s'ha celebrat la II Triatló de la Dona

Durant aquesta setmana previa a la competició cal dir que vaig estar dubtant en tot moment si realitzar la prova o no (vaig decidir-me finalment ahir a la tarda a assistir quan ja estava convençuda de no participar tot i portar apuntada varies setmanes abans). Els motius de no voler fer-la, varis...que ara els detallaré, encara que ara que ja he creuat la finish line reconec que tot eren absolutament excuses barates.

• setmana després de reincorporar-me a la feina, i per tant, horaris desquadrats
• aigua del parc de l'espanya industrial de dubtosa netedat (això si que es 100% real, vaig anar diversos dies a mirar i alla ningu havia netejat, flotava de tot...acccs!!!)
• possibilitat d'hostia massiva en bici al creuar-se les participants (teoricament era prova de promoció i hi havia opcio de que es participes amb qualsevol tipus de bici...faaaaals!!!quin nivell de noies i quins pepinos de flaques que portaven)
• la Tere em comenta que la profunditat del llac es mínima (completament cert) i no passa de 30 cm, per tant, fer crol, serà de manera cutre salchichera
• em proposen fer una mitja marató de muntanya a Lles de la Cerdanya ( el plan m'atreu molt, pero realment les darreres setmanes les he dedicat a entrenar les tres disciplines, no nomes el run, així que tampoc estic a full)
• no participa la Julia que ha marxat a las Vegas ni la Cris amb lesió al genoll
• toca The New Raemon al festival Sintonnitza dissabte a la nit(jajaj, això no es excusa, pero em mola veure'ls)
• diuen que plourà mooooolt...
• estic amb nul.les ganes de competir, tinc en el cap el xip de: val mes un bon entrenament que una mala competició

totes les noies a la linia de sortida

I així inicio la setmana, amb entrenaments correctes on en Xavi em fa anar bastant descansadeta pensant en la Tri, m'aconsella que estigui amb el pensament molt positiu i optimista, gens nerviosa, i que sobretot com sempre gaudeixi. Dijous faig tècnica amb la Tere al Mediterrani despres de mes d'un mes i reconec que tot i l'estiu passat entre mig em va genial, francament mooolt be, estic tranquila, ella ha notat la millora, tant de velocitat com de fons i això es una pujada d'ànims enorme.

Dijous tarda cames una mica cansades, algunes rampes, res millor que fer un massatge al fisio perque descarregui i de pas que faci el que toca a l'esquena, que també esta fina.

Despres a la nit, V World Congress nadapedaleacorre , amb bonissima companyia, pizzes, molt riure i converses girant al voltant de les triatlons, reptes del 2012 i com encaminar el destí d'aquest grup de tendencia anarquica.

I comença el cap de setmana: divendres tarda baixem al mar amb en Pau i l'Albert on l'aigua està bastant mogudeta, dissabte faig un entrenament bastant vàlid amb sensacions bonissimes i despres tertulia amb en Kilian sobre que faré  l'endemà (gràcies!!!), tarda de relax i decisió que faré la Tri. Ahhh, aprofito per felicitar als herois i heroina del cap de setmana, els nanos de la Marnaton: Felicitats de nou: Maria,Roger,Marcel,Nacho i especialment a la sardinilla d'en Xavi amb el seu podi, ets un mestre!

I arriba diumenge!!! despertador a les 6.20h i arribem a les 7.30 al parc de l'Espanya Industrial, en dejú, on ens trobem a un munt de noies nervioses per realitzar la prova, moltes d'elles es el seu debut i d'altres (per no dir la majoria) porten darrera el seu orgullós novio triatleta donant consells de darrera d'hora i podria afirmar que mooooolt mes nerviosos que elles, alguns amb nens de menys de dos anyets en el carret veient com la mama també farà la prova que tantes alegries porta al papa (aquest dematí els papers s'han invertit, i això m'agrada)....i entra la multitud, la Cris i Oscar! quina ilusió, han matinat una passada després d'arribar ahir a les tantes d'haver participat a la Triatló de Banyoles Olimpica l'Oscar però allà estan per animar.

També estan, i encara m'ilusiona molt més, els meus pares, i la meva Boira, que es la primera vegada que em veuran On Fire!!!

Entro a boxes, a les 8.00, i darrera de les tanques Oscar i Cris, on l'Oscar no para de donar mil consells: no ates el casco, las gafas allí para ir mas rapido...jajaja, nervis nervis...i la Cris amb la càmara en mà fent milers de fotos...i ara si que si, cap a la linia de sortida.

En col.loquen en grupets de 50, jo seré la 6a sortida, anem per edats, es a dir, la penultima sortida...bé, es un risc, se que de l'aigua sortiré tardissim i em trobaré tot el problema per avançar a la bici, però bé, endavant!!! L'ambient es excel.lent!!! La prova comença!!! ( si una cosa puc assegurar es que si hi ha companyerisme abans de començar les dones una vegada estem en acció som 100% competitives)

La meva prova ja podeu imaginar com ha estat, natació gens comode, angoixa de posar el cap dins d'aquella aigua bruta, amb trams on podies (fins i tot hi havia companyes que ho feien) caminar per dins del llac, ja que tocaves amb la mà el fons, convinant amb braça o com bonament es podia, ens ajuntem de cop tots els colors (el minut de marge d'una sortida a l'altre no ha estat suficient), l'aigua fa pudor , col.lapse a les boyes, pero en un tres i no res ja estem fora. Ja sabeu que penso d'això, que TOT SUMA, i triatló=adaptació com diu el mestre.

Després transició molt ràpida, agafo la bici de les darreres i quatre voltes al circuit, moooolt de gas, circuit amb rectes i completament plà, d'aquells que tant m'agrada i on recupero molt de temps, moltissim i sobretot gaudeixo molt.

Deixo la bici, i comença la cursa a peu, sensacions genials, res de càrrega als bessons, i faig la cursa a un ritme bastant alegre tot i tenir bastants desnivells i pujades.

Durant el recorregut: familia, amics, coneguts...es el que te estar enmig de Barcelona, això es un valor afegit dels importants.

Finalment passo la Finish line sent la 76 de 322, no està del tot malament, el dia que nedi en condicions, que comenci a tremolar el mon! jejeje

Mil gràcies a tots els que han estat al meu costat avui, física o mentalment. Ha estat una experiencia 100% recomanable, a millorar alguns aspectes com la profunditat del llac del parc, però estic convençuda que en edicions properes aquest aspecte es solventarà i cada cop hi haurà més noies que podran dir: Soc Finisher! (la Cris ho te pendent quan aquell genoll no li faci de les seves)

( Esto no se para, esto no se para)


http://www.youtube.com/watch?v=IXIXdj87hEk&feature=share

Val per dos

Després d'un parell de dies poc productius a nivell d'entrenament, tot i estar de vacances encara, la darrera setmana pero de vacances, arribo a preocupar-me: Que m'ha passat? Diumenge vinent tinc competició, una cosa senzilleta, si mes no, pero que m'agradaria intentar fer un temps bastant digne, i no se perque, porto dos o tres dies (dijous i divendres) una mica creuada.

En aquests dos dies tenia 3 horetes de bici, una mica de run i treball complementari, pero...no ens enganyem, dimecres en el running de primera hora tampoc va ser cap meravella, el swim a la platja, potser perque l'aigua estava massa bruta, no va servir per treure massa profit i despres a la tarda, 1500 a la piscina, que semblava que anaven a salvar l'entrenament.

Aquesta manca de rendiment a que pot ser degut? Potser a que estic implicant masses hores a l'entrenament? desgast físic? desgast mental? necessitat que arribi setembre i torni la no dessitjada vida normal que potser jo ara necessito. Si potser es l'odiada rutina que ara es troba en falta, però bé, despres aixo portarà un desgast, la manca d'hores per fer-ho tot i nervis...així que no crec que sigui això. Potser que ens exigim massa???

Arribes a casa, o en el cas meu a la platja de la Mar Bella, t'estires damunt de la tovallola i penses: Un bon entrenament val per dos...i un de dolent?? no suma?? resta???...

Bé, en el meu cas fisicament ni suma ni resta, segueix el balanç que es portava fins aquell dia, ja que a objectius petits, esforços petits i entrenaments constants pero petits, molt petits...aixo si, mentalment un mal entrenament resta, i resta molt. Imagineu-vos si estem parlant de 3 dies dolents.

No es qüestió de no aconseguir els objectius marcats a la planificació, es el fet del que costa complir-ho. Series?? a poca gent li agrada les series, pero hi ha sempre una qüestió de fons

Que fer en aquells moments??? He arribat a la conclusió que quan tens un mal dia i et creues, el millor que pots fer es agafar les coses i marxar, acceptar que aquell dia les coses no aniran com tindrien que anar i el millor que es pot fer es una bona dutxa i un esmorzar en condicions, fer un cafe i llegir el diari, per exemple.

Després, quan passa una estona i el café ha fet el seu benvolgut efecte pensem: que ha passat? perque no ha anat del tot be?. Els motius poden ser diversos i a cadascun una solució, pero en el meu cas sempre em faig una pregunta: estic cansada o estic desconcentrada?

-Cansanci físic?:Facil solució! Cal descansar i tot tornarà a la normalitat en un parell de dies, la fatiga sempre acaba per desapareixer si afluixem el ritme. Soc especialista en retenir liquids com la major part de les dones ( i mes a l'agost) i vulguis que no això passa factura en els nostres genolls i articulacions, i la sensació de cames cansades i sentir-se lenta i pesada es de les pitjors que es poden tenir. Per tant, canvi de cinta de correr o sortida de running per una bona sessió d'eliptica i en principi problema solventat,aigua freda a les cames i dormir amb elles en alt aquella nit, a l'endemà potenciar swim i poc mes. Si el problema segueix, un massatget drenant que de tant en tant s'agraeix, i llestos!

-Stress a la feina?: Mes freqüent del que hauria de ser però amb solució relativament senzilla també. Cal prioritzar la tasca pendent a la feina perque una vegada solventada els entrenaments seran de nou molt favorables, i s'agafaran amb mes ganes. Si com en el meu cas el gimnas serveix per desconnectar dels temes laborals i per motius obvis no es pot sortir del despatx tan puntuals com dessitjariem, sempre es una bona opció anar al gimnas a primerissima hora i aixi no hi ha excusa possible que t'impedeixi durant dues horetes tenir el cap desconnectat (encara que impliqui despertar a les 5.35h) i comeces la jornada completament activat. Val la pena, de tot cor ho dic, o porto anys fent-ho i per mi en aquest horari realitzo el millor entrenament del dia, sempre em dejú, però això ja es decisió prpia que un altre dia parlaré amb mes detall.

-Temes personals:Aqui es produeix un bloqueig de ment i cos, fins que les coses no es relativitzen no podem tornar a estar al 100%, això si, el dia següent cal tornar a estar allà entrenant, perque els mals entrenaments causats per aquest motiu marxen tan ràpid com van arribar. Això si, els problemes que t'han provocat aquest bloqueig potser trigaran una miqueta més en marxar.

Es espectacular el poder de les emocions en el rendiment físic.Espectacular. El cap es capaç de fer que estiguis a dalt de tot o desmotivat.

Per una extranya raó, aquest dematí, dissabte, tenint un volum considerable per mi de 2000 metres de swim nedant en series i posteriorment series en el running, he sortit contenta.

He agafat la bossa i he anat a la platja, i he celebrat fent una birra i menjant uns natxos que les coses tornaven a encaminar-se, no arribaré al 100% per diumenge, però espero que molt millor que el que estava aquests darrers dies.

Tinc ja la planificació de la propera setmana, demà darrera sortida de bici important i llavors entrenaments molt mes suaus per anar-me activant per estar a punt per la prova.

Aquesta setmana no forçaré, prou esforç ja es anar a la feina de nou i que l'estiu s'acabi,i simplement em dedicaré a seguir la rutina marcada. Si un dia o dos tinc males sensacions, els esborraré del meu cap tan ràpid com han aparegut, i sobretot sobretot sobretot intentaré separar el que passa de nas amunt amb el que passa de nas en abaix, només així els resultats seran possitius.

Parc Espanya Industrial

No pretenc fer bon temps, se que no el faré, pero sobretot faré cas de la darrera recomanació del e-mail del dia: Després de mil cops escalfa, col.locat be a la sortida, repassa be boxes, localitza les coses ràpid i fes transició eficaç, roda còmode, vigila que son 4 voltes, corre progressiu de menys a mes i acaba sprintant, la darrera darrera darrera recomanació es la millor: però sobretot disfruta!!!

A partit d'ara, amb el cap a la Tri de la Dona, que es una festa per totes nosaltres, totes les amants de la Triatló que ens esforcem perque cada dia siguem mes i millors, i sobretot per l'ambient que es respira en cadascuna de les sortides i en especial, esperant que el proper dia 04 de setembre sigui una data per recordar per totes aquelles que tinguin el seu debut.

Un bon entrenament val per dos, una bona triatló val per mil!. Creuem els dits...en dos dies, nervis, aquells nervis sans.

(Esto no se para, esto no se para)