dijous, 21 de juny del 2012

AquaPanic

Aquapanic.No hi ha cap paraula que pugui definir millor el que he experimentat aquest dissabte passat a Banyoles. Podriem filar una mica més prim: pànic a nedar en aigües obertes en plena competició.

Els fets van succeïr així: comença el segment de natació-dues braçades-m'angoixo-pressió al pit-maca d'aire-pulsacions altissimes-bloqueig general-sensació de pes excessiu al tronc inferior- acaba el segment i recupero pulsacions normals

I ara els analitzaré de manera objectiva per intentar minimitzar els efectes la propera vegada, així com uns petit consells rebuts aquests dies després per part de varies persones properes

Previ:
  • Nervis la setmana previa, molts, masses. Em sento lenta nedant, tinc pensaments poc positius de com seran les sensacions en el primer segment, etc...PENSAMENT POSITIU
  • Cal preparar-me psicologicament al que m'espera el dia de la prova, tenir clars els problemes que em puc trobar per una vegada "in situ" ressoldre'ls sense ser traumàtics= ANTICIPAR-ME ALS PROBLEMES/DIFICULTATS
  • Se que he millorat tecnicament, que soc més ràpida i mes agressiva que mesos enrera a la piscina, però en aigües obertes no he assolit aquell puntet de gaudir en cada braçada= GAUDIR DE CADA BRAÇADA
  • No paro de pensar que les condicions no poden ser mes favorables: he de nedar en un estany sense cap onada, ni corrents, ni meduses... amb poca (per no dir poquissima) gent i, això si, sense neopré. Tot i això, estic cagada.= CADA PROVA ES UN MON, NO MENYSPREAR CAP
  • Soc conscient que no nedaré amb un grup ràpid, i que la distància es curta, però això no em fa estar més tranquila=NO INFRAVALORAR-SE EN CAP SECTOR, TOT I SER EL DEBIL
El dia de la prova / durant la prova:
  • Vull escalfar i no em dona temps. Se que es molt important fer-ho, altres vegades m'ha anat be perque aixi l'angoixa del primer moment la paso sola. Aquest imput de "anna tenies que haver escalfat" se'm repeteix constantment fins l'inici de la prova. ESCALFAR ES IMPRESCINDIBLE: AL MAR/ CORRENTS FENT UN SPRINT...PER ACONSEGUIR PUJAR LES PULSACIONS PREVIAMENT
  • Cal llençar-se des del pantalà. Penso en no perdre les ulleres.Una unica fila de sortida. Com no soc una nedadora ràpida m'he de posar en la zona més desfavorable, tot i fer uns metres mes. ESCOLLIR BE LA ZONA D'ENTRADA I SER CONSCIENTS DEL NOSTRE NIVELL EN COMPARACIÓ AMB EL GRUP
  • Tret de sortida, ens tirem a nedar. Angoixa inicial, pressió al pit, poquissima visibilitat sota l'aigua, encara menys visibilitat fora, falta d'aire al respirar, sensació que el grup s'estirà en excés i perdo posicions. Aquest es el moment crtitic on he d'autoregular-me, intentar recuperar la calma, seguint fent cada braçada, encara que no siguin massa efectives inicialment, i apropiar-me del meu espai al respirar. MOMENT MÉS IMPORTANT, MANTENIR LA CALMA I SEGUIR FENT BRAÇADES FINS ASSOLIR EL NOSTRE RITME/RESPIRACIÓ ÒPTIM.
  • Poc a poc, gestionar el ritme i fer-ho mes ràpid o més lent segons les meves sensacions. No puc estar més de 4 braçades sense fer mirada frontal a la boia de referència. Sota l'aigua MAI veuré res, però tampoc ho he de pretendre. No son les illes Medes ni estic fent immersions. Tenir el cap sota l'aigua es un tràmit necessari entre braçades per anar deixant l'aire. Realment tot el que s'ha de veure està fora.GAUDIR DE LA NATACIÓ, PENSAMENTS POSITIUS/ IMPORTANCIA DE LA BONA ORIENTACIÓ
  • Intenta allargar la braçada i pensar en la tècnica assolida. APLICAR LA TÈCNICA DE MANERA PROGRESSIVA
  • Tenir present que el gir a boia serà un moment critic però refer-se ràpid i tornar a ritme normal. En el meu cas l'arribada a la boia va ser el moment menys traumatic de tots, perque la tenia molt controlada (no m'extranya). CONTROLAR PUNTS CRÍTICS DEL SEGMENT
  • Relaxar-se molt: les cames i tot el tronc inferior pesen en excés, i així no hi ha qui nedi. QUAN MILLOR ES NEDA ES RELAXAT
Després:
  • Fora de l'aigua, oblidar-se per complet de la natació (sigui bona o dolenta, però especialment si es dolenta) e intentar fer una transició ràpida per fer un segment de bici de qualitat EL CERVELL FUNCIONA PER PARTS. PART SWIM EN MODO OFF
  • Dies posteriors, fer series a ritme tranquil per no perdre el ritme, sense ser massa exigents i sortir al mar per esbarjo, no per entrenar. RETROBAR-SE AMB LA NATACIÓ
  • Pensar en les errades per la propera ser mes eficients.ANÀLISI DELS ERRORS

Amb aquestes idees i conceptes ens tirarem a l'aigua durant el mes de juliol a la Triatló de Les Angles, Travessa a la Costa Brava, Triatló de la Vila i Triatló d' Andorra. Esperem que els resultats siguin favorables i esperem que hi hagi bones braçades

(Esto no se para, esto no se para)



dilluns, 18 de juny del 2012

Banyoles returns (triatlo Itu world cup)

Sabia que seria una cap de setmana diferent, i sabia que seria un cap de setmana on el que menys importaria seria la nostre triatlo. No obstant, estava nerviosa, molt nerviosa. Tornavem a Banyoles, un any despres (realment 11 mesos despres), exactament al mateix lloc on havia debutat, pero aquesta vegada erem molts mes. Al trio (ara gairebe quartet) de la Bea, Pau i Willitus, s'unien la Isa (que gran que ets!!!!), en Carles i la Judith (supporters de luxe), en Roger, Martí, Xaxa, Isa, Sheila (felicitats pel debut campeona), Joako, Ana (esto solo hace que empezar, osita), l' Emma i la petita Aitana, en Xavi Espriu i en Ferran, el meu supporter de luxe (amb permís del Siscu).

Així, després d'una setmana de nervis, divendres ben tard ens vam plantar a Banyoles, deixem les coses a la Pensió Comas (jejeje, un concepte diferent d'allotjament però on, si mes no jo, vaig estar comode), sopem un bon plat de pasta i a dormir relativament aviat. L'endemà, ja dissabte, el Sr. Comas ens va preparar un esmorzar de luxe i ràpid a recollir dorsals.

Estem totes preparades, la Sheila ja ha arribat i es hora de deixar-ho tot a boxes. Estem nervioses, i es nota, molt. No podem ni escalfar, en res ja ens hem de preparar per sortir. Aquest any, a diferencia del passat, sortim llençant-nos des del pantalà com els pros...amb un unic consell: la barbeta enganxada perque sino les ulleres saltaran...i tres, dos, u...piiiiiiiiii!

No donaré masses voltes a com va anar el segment de l'aigua, només diré que igual de malament o de be que l'any anterior (ja s'enten que malament llavors): bloqueig, angoixa, sensació d'asfixia, cos pesat, no avançar...però entre tantes coses negatives no te n'adones i ja estas trepitjant terra de nou. Surto de l'aigua amb rabia, molta rabia pel que ha passat (i posició 35a), i això es trasmet en una transició acollonantment ràpida i una sortida en bici bastant explosiva. El segment de bici va be, molt be, desconnecto i no penso en que ha passat minuts abans, vaig sola, adelanto noies i nois, intento enganxar roda d'alguna però ràpidament ho descarto, ho faré sola i practicament sense pensar ja estic entrant a transició, posició 13 (efectivament son 22 posicions recuperades en 6,6 km, no està gens malament).
Transició ràpida de nou i a correr: aquí surto bastant ràpida, però massa calor i cansament em fan afluixar el ritme, adelantant algunes noies i algunes vegades sent adelantada, per finalment entrar a meta en la posició 17 i 37:04 minuts. La grandeza del supersprint reside en esto!
Just davant la Isa, i uns minuts despres l' Ana i la Sheila. Entrem a boxes, ens tirem aigua al cap, ens abracem, ens felicitem, recollim les coses i el que ens espera fora es massa. Estan tots, tots...els crits que hem sentit durant el circuit d'ànims son una petita mostra del que ens espera fora. Es increible tenir uns amics així, de debo.

Riures, anecdotes, promeses de No more braza, ganes de Les Angles, ganes de mes tri...i ganes de dinar!jejeje. Ràpid a fer entrepanet que senta genial i ens espera una tarda triatletica de nou, però aquesta vegada en masculí: Roger, Pau, Joako, Martí, Espriu i Xaxa fan una representació Dragona espectacular. Felicitats nois!!!!

A la nit, ja amb els deures fets tant dragones com dragons però especialment els supporters (mil gràcies de nou, Bea, Judith, Isa, Carles i Ferran, i els petits Dragonetis), fem un sopar de gala i visita a veure l'espectacular Estany de nit...i mes riure, i mes bon ambient i més reptes per les setmanes properes.

L'endemà, ja diumenge, ens toca anar a fer de mirons, i veure los buenos de la ITU world Cup, que no sempre es pot veure un espectacle així. Simplement espectacular. Son nens i nenes de no mes de 20 anys...i amb uns ritmes taquicardics

I així, amb un dinar Triatletic dragonià de comiat, acaba el gran cap de setmana, on...com ja era de preveuré, el menys important eren els 300-6,6-2 que vaig fer dissabte

Oficialment queda inaugurada la temporada Triatletica 2012 (una mica tard), pero amb un pensament: millorarem!!!!

Esto no se para, esto no se para

Felicitats a tots: Pau, Roger, Xaxa, Martí, Espriu, Joako, Ana, Sheila i en especial a la meva estimadissima Llopis. Com ella diu: no hi ha competició important que no la compartim.

Gràcies per l'incondicional suport a la Bea i en Ferran, sense els petonets d'una i de l'altre no seria el mateix!

Força Dragons!!!!!

divendres, 1 de juny del 2012

Al otro lado de....la meta (Half Challenge Calella)

Qualsevol Triatló, sigui d'una distància més curta o més llarga, es pot viure desde dins i desde fora. Les emocions que sentim son molt diferents, però nervis n'hi ha, i molts, més quan son bons amics qui competeixen.
Aquesta vegada, a la Half Challenge de Calella, vaig anar de supporter, i potser perque feia molt que no estava a l'altra banda del calaix de sortida (gairebé ni ho recordo, potser a la Cursa del nassos quan el soli em va fer de les seves), les emocions es van incrementar.

Dissabte ben aviat (coincidint amb el meu aniversari, jeje, quina forma millor de celebrar-ho que amb una gran festa triatletica) ens vam digirir a la zona de recollida de dorsals, vam agafar les coses, esmorzar contundent, veure els companys i ràpid a l'hotel. Els nervis van estar presents durant tot el dematí, l'intent d'anar al briefing va ser un fracàs però per sort ens vam trobar a diversos amics que ens van fer un breu resum de com funcionava tot el tema de les bosses, l'hora d'entrada al bikepark, els calaixos...Ufffff, la jornada previa prometia, l'organització va montar un tinglado dels grossos molt similar a qualsevol Ironman de renom.

Dinem, després d'invertir dues hores en trobar restaurants que preparessin pasta amb la bici i tots els complements (sort que no som els unics) i després directes a boxes, platjeta de relax i a descansar aviat. Mes neeeeervis. Tren i a BcN, que tinc festeta d'aniversari! (el cotxe ben aparcat i millor ni plantejar-se tocar-lo)

Diumenge ben aviat a Calella, 7.30 ja estic a la sorra després d'un caòtic viatge en el primer tren on només hi ha gent que torna de festeta. A les 8.00 comencen les sortides, i a partir d'aquí ja poques coses he de dir jo.He dit nervis?? moooolts nervis. Nervis esperant que entressin a l'aigua, nervis esperant que sortissin, en el circuit de bici i sobretot sobretot sobretot en el running.
He d'agraïr que en aquells moments tinguessim al costat, tant els pares del Frijolet com jo, a  la Bea, en Pau, el Willy, la Lidia i el Toni i moltes persones més que tot i no ser al nostre costat físicament ens van recolçar amb missatges de suport.


Finisher Half Challenge 2012
No cal que estiri massa més el tema, el realment important es la crònica de qui ho va viure en primera persona, en Ferran, però he de dir que la sensació de sentir-ho desde l'altra banda la recomano a tots els trialtetes que normalment només pensem en competir: la gent que ens envolta també pateix, encara que no portin un xip al tornell i en canvi portin una reflex entre les mans (el moment de veure als teus entrant a meta es indescriptible, i abraçar-los una vegada han acabat encara es millor).

L'any vinent tornarem a Calella, al Half Challenge, però aquesta vegada, els papers s'invertiran, i estaré jo al calaix de sortida.Felicitats a tots els Finishers!

(Esto no se para, esto no se para)

.......

LA CRONICA DE LA HALF CHALLENGE (de Ferran Rebollar)

Estic segur que el món de les sensacions està lligat a molts esports. Però en el cas del triatló, i sobre tot, en el món de llarga distància, sembla que si no parles de les sensacions que has tingut durant l’entrenament previ, o de les sensacions que has tingut durant la carrera, no ets ningú. I clar, de sensacions se’n poden tenir de tot tipus. Al capdavall, això de les sensacions no deixa de ser un concepte super-subjectiu, que només poden ser desmuntades, o ratificades, pel temps que marca el crono quan passes per sota de l’arc d’arribada. En el meu cas, ja feia setmana que arrossegava “malas sensaciones”; a vegades eren mentals, però a vegades eren completament físiques. I aquestes “malas sensaciones” van fer que no gaudís gaire ni dels dies previs a la carrera, ni de la mateixa carrera. Sigui com sigui, com que de tot se n’aprèn, en el proper mig-ironman segur que ho faré millor, i segur que les sensacions també hi seran. Només espero que siguin més bones.
Jo, que sóc un debutant en això del triatló de llarga distància, no vaig poder evitar la sensació de “joder, això va molt en serio” (osigui, sensació d’acolloniment), quan dissabte vaig entrar al bike-park a deixar la bici. D’entrada mai havia trepitjat una catifa vermella de la superfície d’un camp de futbol (literal), i mai havia vist tantes bicis juntes. “Ups! i se suposa que demà al matí, després de sortir de l’aigua, hauré de trobar la bici a la primera??? Però si totes em semblaran iguals!!! Vale Ferran, tranquil, demà serà un altre dia, i quan tinguem el problema de trobar la bici voldrà dir que ja hem acabat de nadar. Siguem positius”.

I sense saber com, l’endemà em vaig trobar engabiat entre tanques d’obra, envoltat de tios vestits de negre, amb casquet de natació, olleres, i moltes ganes de nadar. Per provar vaig voler sortir enmig del grup, a veure què passava, per comprovar si de veritat hi havia tant contacte en la sortida d’un triatló... i la resposta és: SÍ, HI HA CONTACTE. HI HA MOLT CONTACTE. Diguem que durant els primers 100m, nedar, el que es diu nedar, poc tirant a poquet. La sensació més aviat va ser una cosa semblant a aquesta: “collons, el tio de davant podria córrer més. Merda, deixa de donar-me patades a la cara. I tu, el del costat, et pots apartar una mica? Joder! El de l’altra banda m’està fent un sandwich contra l’idiota que no s’aparta i no puc nedar!...vale, doncs braça...no, braça no, que vaig massa poc a poc!! Hostia, vale, prou, ara veurà com t’apartes!! Toma! A que ara t’has apartat!” I així més o menys fins a la primera boia, a 200m de la platja... Però al capdavall, lo bo que té el sector de natació, és que quan aconsegueixes nedar, es qüestió de relaxar-se, anar mirant, i anar braçant fins que vas passant boies. I sí que és veritat que des de la platja, 1.9km semblen llargs, però quan surts de l’aigua, la sensació sempre és la mateixa: “doncs no n’hi havia per tant...”
I és veritat que a l’aigua mai n’hi ha per tant, perquè la lluita de veritat comença quan poses el cul sobre el seient de la bici i comences a pedalar. El circuit de bici de la Half-Challenge és cosí-germà del d’Arenales 113, a Elche: un circuit ràpid amb uns quants repechones, però que obliguen a mantenir sempre una velocitat constant; zero ports de muntanya, zero baixades. Osigui, circuito-rodillo, i pel meu gust, una mica avorrit. La cosa era anar de Calella a Mataró, i de Mataró a Calella dues vegades. La bici tampoc no té gaire secret. Es tracta de no passar-se, i en el meu cas, controlar de no baixar mai de 30kmh per mirar de fer els 90km en menys de 3h, així que si baixava de 30, havia d’apretar per recuperar la mitja. En bici estic començant a aprendre la importància de tenir paciència, de no voler córrer més del que toca, de no angoixar-se perquè els bons et passen com si tu anessis aturat, i de pensar que la carrera no s’acabarà quan deixaré la bici al box. I ho vaig controlar tot força bé, i per això estic content; les sensacions van ser bones ;)
I un cop acabada la bici, tocava fer el que millor se’m dona. I aquí va ser on la vaig cagar i molt. Perquè de moment anàvem molt bé. Sabia que si em sortia una bona mitja marató podria apropar-me a les 5h 15’, que era el meu objectiu. I em trobava bé. I em sentia fort. I corrent no sóc dolent. Així que vaig començar la cursa a peu a molt bon ritme; entre 4’15’’ i 4’30’’, avançant a molta gent, i trobant-me cada cop millor. L’Anna, en Pau, la Bea, i el petit Guillem, m’animaven cada cop que passava pel seu costat. Com s’agraeixen els crits d’ànim!!
Però cap el km 13 vaig començar a notar que la cara em bullia, i que el cap se m’estava escalfant massa, i no tenia cap punt d’avituallament a prop. “Merda, hauré d’aguantar fins que trobi aigua...”. I vaig haver de baixar el ritme. “Vale, no passa res, vaig bé, em posaré a 5’ i aguantaré allà... buf, quina calor”. Km14. Començo a notar que em costa mantenir la vista al front, i que em molesta tot; la visera, les olleres, les bambes que estan mullades, m’apreta el top.... “no anem bé... hauré de parar... no, no paris, aguanta... km15... he de parar... no, si, no, si.... merda, he d’aturar-me o m’agafarà un cop de calor...”; i en aquell moment vaig visualitzar una imatge en el crono d’arribada que em va fer molt mal: 6h. “Uf, això no pot ser, s’espera més de mi i no puc deixar-ho així. Això ho he d’arreglar”. I ho vaig arreglar; amb quatre gots d’isotònic fresquet, dos troços de plàtan, un gel, i dos ampolles d’aigua que em vaig tirar pel damunt em van salvar. “Vinga, a córrer una mica...merda quin mal les cames, estic deshidratat?... potser... o potser no, potser la dutxa d’aigua freda m’ha fet baixar el to muscular... va, va, una mica més... merda, he de pixar... vale, vale, pixo i així descanso, però quan acabi, per molt mal que em facin les cames començo a córrer i per collons que no paro fins a la meta”. I així ho vaig fer. I cada cop faltava menys per arribar, i m’havia recuperat d’una pájara important, i estava a punt d’arribar a meta... però no sabia com anava. Pel temps que em marcava el meu crono tampoc anava tant malament. “Vinga, a veure si puc rascar les 5h30’... però amb tranquil·litat, perquè una altre cop com aquest ja no l’aguantaria”.
Quan vaig arribar a la ziga-zaga de meta, la sensació va ser indescriptible. Volia plorar d’emoció però no podia. Volia mantenir el tipus, estar content, sentir l’emoció, gaudir del moment, però sobre tot volia trobar l’Anna, volia veure on era, necessitava veure on era abans de creuar la meta. I aleshores la vaig trobar, cridant, contenta, rient... i això va ser el millor moment de tota la carrera. I aleshores vaig riure, i vaig ser molt feliç. Havia patit moltíssim, però en aquell moment només quedaven uns metres per creuar la meta. Això ja ho tenia. Ho havia fet un altre cop; estava a punt de ser doble finisher de Half-Ironman en menys d’un mes i mig! És per estar content. És per estar moooooolt content, perquè, com sempre, lo millor sempre està per arribar.

SWIM 0:37:36 – BIKE 2:55:45 – RUN 1:54:59
META 5:35:45