Aquesta entrada no te més fons, ni menys, que el de reflexionar...jo, i qui sap si algú mes. I no hi ha millor moment que a principis de l'any que comença, un gran any, amb molts reptes i molt importants.
Soc canviant, soc insegura, soc indecisa...soc així, i crec que per molt que intenti modificar aquesta actitut a hores d'ara es bastant dificil que ho acabi aconseguint, així que, ja va sent hora d'adaptar-me a viure amb aquest "problema"
Dies desperto pensant que em puc menjar el mon, altres penso que no seré ni capaç de nadar 300 metres, dies que valoro que els meus entrenaments, la constancia, l'esforç, la lluita...donaran els seus fruits i altres que penso que "qui cullons m'he cregut per intentar fer això??". I que puc fer?
Primer de tot, i principal, demanar disculpes a totes aquelles persones que comparteixen amb mi tot aquest "sube-baja" d'emocions, ja que, soc conscient, no ha de ser fàcil...i segon, posar en ordre aquestes reflexions per, d'aquí uns mesos, passats els dos reptes en majuscules, poder fer una contracronica i riure una bona estona.
No es un tema d'aptitut, es un tema d'actitut. No vull acabar, vull saber que acabaré. Els dos reptes? Marató Bcn i HalfIM de Salou (extreme man), un al mes de març i l'altre al mes de maig. A l'abril? Qui sap!
Moltes vegades he pensat (i crec que també ho he escrit) que em desborda no tenir les coses sota control (tot i que soc desendraçada soc organizada) i aquest Horror Vacui em porta al bloqueig. Por al desconegut? Pànic al buit? Si. Ho se, i ho assumeixo...ara només queda conviure amb ell, i davant qualsevol dubte, mirar el meu peu dret on ho recordaré fins el dia que els cuquets se'm mengin.
A dia d'avui em sento forta corrents, molt, i estic gaudint (si Vic, ho poso i ho dic i ho accepto, estic gaudint corrents, semblava que el dia no anava a arribar mai i sembla que ja s'apropa), m'he de reconciliar amb l'aigua i he de conviure amb la bici. No hi ha més. Aquesta ha de ser la meva màxima aspiració durant els propers 4 mesos, i així és el que intentaré començant avui mateix, amb el petit premi (o no...) de poder viure la meva primera Marató com a recompensa a tants kms acumulats a les meves cames. Una persona va dir un dia un frase que se'm va quedar gravada ( i no fa massa li vaig repetir trotant al Joako): la Marató es el premi a tants dies de sacrifici, esforç...disfrutala.
Demà cursa a Sant Feliu de Codines, la Sant Miquel Experience, 13 km envoltada d'amics i la recompensa d'una bona paella. Després, els 10km de Tgn, la Mitja de Granollers, la Mitja de Bcn acompanyant en Pau que fa de llebre per gaudir de l'ambient (ja que l'any passat ja la vaig patir prou), Maratest i Marató. A més, sortidetes com les d'avui en bici que son mitja vida i m'omplen d'alegria, rodatges alegres amb el solet de cara, i perque no, a partir d'ara, recuperar els meus banyets matutins (en piscina i al mar)
Ufff, sento aquest descontrol d'idees (ja hi tornem a ser...) però ara mateix això es el que sentia i ho tenia que deixar escrit. Espero que aquesta entrada quedi en el semianonimat.
(Esto no se para, esto no se para)
Gràcies per saber-me portar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada