Mm OFF

Les coses mai saps com venen i perque venen, simplement passen i ens hem de resignar a elles. Aquest es el meu estat d'ànim ara mateix: resignació, i tristesa.

Encara no se perque un dia tornant de la travessia nadant de Begur l' Anna em va liar per apuntar-nos al sorteig de la Matagalls-Montserrat, ella ja estava inscrita però necessitava algú que l'acompanyes 86,6 kms i uns 6000 de desnivell acumulat. Jo, sense pensar-ho massa, vaig acceptar, pensant que segurament no ens anava a tocar, i molt menys a les dues, però que ja tenia una excusa per començar a entrenar de nou el running, i aquesta opció a sorteig comportava també algun petit repte intermig i l' Ultra de Collserola.

I va tocar. A la primera. Recordo a les 8 de la tarda sortint de nadar estavem les dues mirant com histeriques el telefon i vam fer un salt/crit d'alegria al veure que estavem dins. A partir d'aquí, molts matins, molts, sortint per Collserola i corrents-caminant per caminets i corriols descoberts per mi mateixa o ensenyats per la meva gent. I jo, amb l'emoció, intentant transmetre tot el que anava descobrint a l'Anna. Preparant curses, travessies, entrenaments...fins el darrer.

Setmana de descarrega, dimarts tarda 8 kms per asfalt i dimecres ens trobem tots per fer unes dues horetes fins Sant Cugat per Collserola, caminets dels meus preferits per agafar una sobredosis d'autoestima i de ganes abans de descansar. Aquí la Bea, l'Ernest, l'Eva i el Borjita...i una insistent pluja. Ens ho passem be, molt be, i em trobo forta. Com diu en Borjita: la Mm ja està a la saca!

I això semblava, però a vegades les coses van com van i no es pot donar la culpa a ningu.

Arribem a Maduixers i cada vegada plou més. Agafo la moto, rellisco amb la grava i al terra. Després ambulancia i urgencies directes a la Vall d'Hebron. Pronostic no fatidic però que si m'obliga a descansar 10/15 dies. Cames magullades i pelades i espatlla esperant ressonancia perque tot pinta a tema muscular serios.

Em sap molt de greu, Anna. Però diumenge t'espero a Montserrat. I qui sap, l'any vinent, allà hi estarem. Espero que també amb tot l'entrenament fet. Ara només ens queda descansar i pensar en la propera

(Esto no se para, esto no se para)

mode Mm ON!!!

Simplement, m'esperen 3 setmanes intenses!!!

TRaIl On Fire!!! mode Trail On, Tri Off...Matagalls-Montserrat ens espera.

86 kms, 7000 de desnivell, 24 hores...

(Esto no se para esto no se para)

...allò que no et doni el mar (ultra Borges-Montblanc 52kms)

... busca-ho a la muntanya!!!

I em disposo a intentar explicar breument el canvi de les darreres setmanes, i ja de pas, fer una petita cronica de la Travessa Borges-Montblanc per si algú espera ansiós poder llegir-la ;)

Fa uns dos mesos tenia dos reptes en ment per el que quedava de temporada. Per una banda fer la Radikal7.0, una travessia el proper mes d'octubre sortint de Llafranc de 7kms i per altra banda correr una ultra (mes ben dit dos o tres) tot seguint la idea de la Matagalls-Montserrat però que finalment també englobava la Borges-Montblanc per preparar-la i la Ultra de Collserola per intentar rematar la bona feina feta durant els entrenaments i tancar així un gran i variat 2013.

Posats a entrenar vaig entrenar les dues vessants, una amb mes il.lusió que l'altra, no ens enganyarem, ja que sempre preferia correr que no pas nadar, però no desanimant-me, fins que, malauradament i mentres feia la travessia de Sitges, de tan sols 2200 metres, em vaig adonar que intentar nadar en aigües obertes-obertes en ple mes d'octubre 7000 metres no seria bona idea, i que això anava a comportar no gaudir ni entrenant, ni fent-la i el que mes em fotia, no preparar però bé el "repte sec". Així que, com només confio que el binomio "mar-y-montaña" funcioni amb els arrossos, vaig decidir ser realista i deixar estar el tema "gran repte aigües obertes" tot i que no desvincular-me radicalment de la natació.

Així, amb les idees clares a partir del dia 4 d'agost a les 13:00h, em dedico de a correr, i el mes important, començar a gaudir de les muntanyes, en aquest cas pseudo muntanyes, de Collserola (però menos da una piedra!).

3 setmanes justes han fet falta perque m'enamori d'elles i gaudeixi com una enana. Matinades a les 6:00 per poder correr durant tres horetes tranquilament, perdre'm, trobar-me, tornar-me a perdre, sense que ningú m'esperes, em busques o em condiciones a intentar anar mes ràpid. Quan les coses ja les portava mes per la mà (o per les cames) els entrenaments es converteixen en sortides nocturnes amb els Ashi, matutines amb l'Ernest i la seva  santa paciencia, i tot això regalat per l'amor que aquesta gent procesa a aquest sport. 

I si, finalment arriba al dia, i l'espero amb ganes, pocs nervis i això si, amb una mica de respecte: L' Anna i jo tenim el primer repte, l' Ultra Borges-Montblanc.

Em desperto molt aviat, a les 3:10, i ens dirigim en dirigim direcció les Borges Blanques. La Behobia s'adorm darrera el cotxe i pensa que estem massa bojos per sortir tan aviat en direcció ves a saber on per correr. A les 6:00 ja hem arribat i allà espera l'Anna per recollir dorsals, targetes de pas, fer els rituals de vaselina, omplir bidons, i preparar-nos per sortir. Durant el camí plovia i decidim agafar l'impermeable, així com jo agafo els pals, soc bastant novata amb el tema i reacia però després del consell de quasi tothom i veure un 80% de la gent a la sortida que els porta decideixo agafar-los. Si em molesten molt, ja ho sabré per la Mm, avui hem vingut a provar coses i les provarem.

A les 7 en punt despres de les despedides amb la family (gràcies!) comencem. Nosaltres anem a un trote bastant comode, ens esperen 52kms. Hi ha gent que correr i molta altra que camina, així que no es dificil en els primers kms anar adelantant a algun grupet.

Anem bé, però ràpidament ens adonem que el seu ritme i el meu son una mica diferents, així que abans que agobiar-nos massa estona perque jo tiro molt o ella em frena, decidim separar-nos (aproximadament el km 11-12).

A partir d'aquest moment jo corro a la meva, adelanto algun grupet i em trobo comoda. Paro a l'avituallament a esmorzar (km 15 aprox) un donut i un suc de taronja i em senta perfecte, així que puc seguir corrents.

Veig passar els kms de manera molt ràpida, vaig bé, i com crec recordar que sobre el 20 hi ha una pujadeta fins el 24, decideixo treure els pals i caminar.

Arribo al control del 24 aproximadament, m'avituallo bé i confirmo que ara ens espera un pla i baixada. Com ganes de correr em sobrem, decideixo guardar els pals i correr amb les mans lliures. I així ho faig. Del 24 al 28 hi ha un pla sube-baja que gaudeixo com una enana, i despres de l'avituallament del 28 (amb el corresponent i unic gel que em prenc) que comença la baixada, em vinc amunt i la gaudeixo molt (posteriorment sabré que del 25 al 52 adelanto unes 25 posicions, així que realment faig una segona part de l'ultra molt mes bona que la primera)

Ara som mes o menys uns quatre nois i jo que anem sempre mes o menys junts, tot i que no parlem, només fem petits somriures quan parem a omplir bidons, i una noia que hem perdut en el 29 i ha quedat enrera.

Crec recordar que al 36 hi ha l'avituallament solid (el segon despres de l'esmorzar) i que a mi m'engantxa cap a les 11, així que podre aprofitar per fer un segon esmorzar ( o tercer si compto desde que m'he llevat). Agafo una mica d' entrepà de formatge, dos gots de cocacola, omplo bidonets, em mullo, tros de taronja (no paro de menjar taronja) i sense seure ni perdre mes de deu minuts decideixo tirar.  Queden uns 16-17 kms, entre ells els mes durs, i no em vull apalancar en excés (tot i que la majoria de corredors ho fa).

Segueixo corrents, ara els whatsapps que envio a Vic i Ernest estan canviant de to. Han passat del "vas massa ràpid", "dossifica", "el dia es llarg", "no et cremis"... a ... "estas be? beus? menges be? pues apreta!" "ja estàs quasi amb la Marató feta" o "carinyu hauras d'esperar dues hores a que et vingui a recollir". Truco a casa i també dic que estic bé, i el mes important, que m'ho paso de conya, amb visita a les vinyes de Torres i copeta de vi inclosa o entrada al monestir de Poblet.

Sortint de Poblet, al 39, un voluntari em recorda que ara comença la part mes complicada. Ara es amunt 9kms i 3 de baixada, així que no et cremis i arribaras la mar de be.

Primers 3-4 kms comodes, i ara comença el primer pic d'un km, així que agafo pals i xinu xano, anar fent i anar pujant un km mes o menys, que es fa bastant pesat i em recorda com trobo a faltar aquelles pujades per Collserola i que tan bé m'estan anant avui, després baixadeta, nou avituallament, mes aigua, mes taronja.

M'espera seguir baixant, pujadeta molt forta (la darrera), baixar i meta. I així es, pujadeta de nou amb els pals (com m'agraden) i arribo a la part mes alta, nou punt de control, i aquí just quan plegava els pals per gaudir els 3 darrers kms de baixada, un senyor de l'organització que es coneix mes el circuit que ningú crec jo em diu: Anna (mirant el dorsal), jo de tu no els guardava, es una baixada molt tecnica, portes 50 kms damunt i t'aniran bé, fes el que vulguis...però jo no ho faria. I somriu. Li somric. Millor no, no?. No, Anna, millor no.Omplo bidons de nou, li dono les gràcies, i em surt un: fins la propera (suposo que de manera irracional i com a mostra de gratitut)

I si, te raó, molta raó, aquell senyor, d'uns 70 anys, em va detallar quantes baixades hi havia i quan duraven, com eren les pistes després i com eren els 500 metres finals, així que només cal que jo ho reprodueixi al 100% i no arrisqui res, perque ara ja està tot fet.

Final emotiu, muralla de Montblanc i meta a l'ermita de Sant Francesc ( o esglesia, no se benbé), això si, sense massa gent ni mirant, ni animant.

Creuo la meta amb 7:00:29, i posició 8a de femines de 81! Molt feliç per com he gaudit aquesta primera ultra!!!!

Em menjo una mica mes d'entrepà, vaig a les dutxes, i rebo un whatsapp de l' Anna que ja li queden només 3 kms! ole!!!!! vaig ràpid per veura-la arribar. Està cansada, però també molt contenta. La Matagalls-Montserrat ens espera, i aquesta vegada, no ens separarem!

resultats feminins

Amb ganes de molt mes (Esto no se para, esto no se para)

Travessia Estiu Sitges (2200)

Agost. Primer diumenge d'agost. Platja. Mar. Sitges...Travessia d'estiu

Sembla que en els darrers mesos les ganes de fer minoren, i només una miqueta de natació em permetia moure´n del sofa. Els entrenaments de dimecres amb els TFF, les nadades amb la Gimeno, el repte ben llunya de la radikal o simplement les ganes de refrescar-me. Tirades de 1500/2000, una horeta a l'aigua sempre i quan les meduses ens ho permetessin i les poques remullades per les cristal.lines aigües de Menorca (aiii maleït trencament de radi) i allà estem...a la linia de sortida.

Poca cosa referent a la travessia. A les 9:30 estem ja per la zona recollint dorsals amb l'Anna, Carles, Isa, Martí, Judith i Xavi Espriu. Poc a poc anem caminant fins la sortida, allà on l'hotel terramar, i aquesta vegada no penso quan de llarga es la distància que separa l'hotel de l'esglesia (inocent de mi). Fa un any pensava en espigons, mes boies, mes espigons i quantes braçades calien fins l'esglesia. Avui ho veig facil. Repeteixo: Inocent de mi.

Escalfem una mica, fa dies que nedo de nou poc comode, no se si es per por a les meduses, poca forma fisica o intentar seguir a una Anna amb una milloria espectacular desde Begur. Se que la trobaré a faltar, a ella i a el Vic, que benbé va anar al meu costat en els passats 3500 metres (aquell dia si que vaig gaudir)

I sortida. Anem totes (unes 20) fins la boia vermella que ens farà girar i agafar la recta fins l'Esglesia. La Isa anirà amb el Carles, la Judith amb el Martí, i jo...bé, amb algun d'ells o be sola. El grup va tirant però vaig al seu costat, uns 500 metres, just en el moment que perdo el xip i un caiaquista em recomana tornar enrera i buscar-lo. Faig unes quantes braçades i el trobo, moment en el que passen la Isa i en Carles. En Carles em diu que m'enganxi però ja vaig tan creuada que es impossible. I a partir d'aqui, vaig sola.

Es extrany que no trobi massa gent al costat. Alguna noia, algun noi de la sortida anterior. I ja està. M'intento orientar, seguir les boies, però les onades, la corrent que hi ha, i simplement el fet de trobar-me sola no ajuden. Segueixo i penso que per molt transparent que estigui l'aigua dins (realment espectacular amb peixos i tot) fora hi ha una gran festa d'onades i moviments on hagues matat per una biodramina.

I si, no em queda mes que seguir. No vull mirar el Garmin per no fotrem de mala llet. I nedo i nedo, i penso nomes una cosa: no faré la Radikal ni de broma...i així, pensant i nedant, arribo a la darrera boia vermella on girant ja està l'arc d'arribada, i aquí, si, finalment, m'esperen els meus (amb family inclosa)

Gràcies a tots pel suport, i felicitar sobretot a la Isa i la Judith per la seva gran travessia.

(Esto no se para, esto no se para)

Ara si o si, me'n vaig a la muntanya, que la Matagalls-Montserrat ens espera!!!

Allez allez (Kilian's klassic-Trail FontRomeu 28kms)

I la cosa va anar així, no recordo quan vaig decidir apuntar-me a la Trail de Font-Romeu, després d'una conversa amb la Isa i tot i saber que en Vic no la faria al ser dissabte, però que si s'animava en Borjita. Si recordo que va ser molt abans de tot aquest rampell de voler fer varies curses de muntanya (la Matagalls-Montserrat, l'Ultra de Collserola...) i que, sincerament, el que esperavem els tres era passar un bon capdesetmana plegats a Martinet.

I cadascú arribava a la cursa d'una manera diferent. La Isa tornant a ser una mica la que era després dels mesos de paron, el Borjita fort com un noseque amb la preparació de Cavalls de Vent, i jo intentant canviar el xip després de Mataró però bastant satisfeta perque, Si, no ens enganyem, aquestes dues darreres setmanes havia entrenat.

...

Arriba divendres i anem a recollir dorsals a Font-Romeu. Es preciós però fa pujada, moooolta pujada (una carretera d'aquelles que mataries per fer-la amb la bici). La gent de Salomon ha fet un desplegament impressionant,stands, carpes, voluntaris i un poble de postal. Això fa molt bona pinta!. Sopar aviadet i a dormir que cal matinar l'endemà.

A les 6:00 sona el despertador i després d'un esmorzar marxem els tres valents direcció FontRomeu. Allà molt de frances i poc català, però entre ells el Nacho i el seu germà que no veia desde la Trailwalker. Ens dessitgem sort i ja comença la festa.

Borjita ens diu adeu i apreta, i ens quedem la Isa i jo. Decidim fer-la juntes, ens fa "respecte" la distància que ens espera però sobretot l'alçada a la que estem i el desnivell que comporta.

Rapidament només començar ja es pujada, jo em trobo bastant bé i em sento forta però seguint el ritme de la resta de corredors decidim afluixar una mica, la Isa s'està intentant adaptar a l'alçada i te problemes per respirar comode i sincerament, avui hem decidit que no ve res de dos minuts.

Mirem el paissatge i es espectacular, portem un bon ritme sense anar patint en cap moment, i només per això, val la pena. Sense practicament adonar-nos arribem al km 5 i ja tenim el primer avituallament: aigua freda, coca-cola, una mica de platan i taronja. 

Ara tenim davant una de les imatges mes maques (o la mes maca) de tota la cursa: un caminet estret segueix tot el camí del telecadira i els corredors, com formiguetes, anem lluitant per superar el desnivell. Just a l'esquerra, la pista d'ski completament verda. Gallina de piel. Només per això val la pena apuntar-nos l'any vinent.

Passant aquest dur tram ja arribem al km 8-9 i tenim el segon avituallament. Gel de rigor i a correr una bona estoneta. També hi ha trams de pujada i alguna petita baixada, no massa tecnica, i així, pujant baixant, anem a la zona dels llacs. Espectacular els llacs. Sense paraules (bé, nomes cal veure les fotos que fem sense parar)

Donem la volta a la zona i tornem al mateix avituallament que el segon. Aquesta vegada ja es una mica mes tècnic i portem uns 15 kms damunt, així que es nota. Creuem un riu i algun rierol que per sort no porta massa aigua i així, xinu xano, ja agafem la segona pujada.

A partir d'aquí els papers s'inverteixen, i suposo que això es la grandesa d'aquest esport i de la companyia. Si durant els primers 16-17 kms vaig ser jo la que tirava de manera inconscient de la Isa mentres s'adaptava a l'alçada, les baixades, el ritme...es a partir d'aquest moment que ella va tirant de mi (va anar de menys a mes practicament sense adonar-se'n) i m'anima a mantenir el ritme, seguir-la, vigilar on trepitjo pujant o deixar-me anar baixant.  I es gràcies això que anem fent una darrera l'altra fins el quart avituallament despres d'una forta pujada, on ens recorden que queden 500 metres de pujada forta i després ja 8 kms de baixada.

La Isa, aquí, em tira un got d'aigua fresqueta pel cap, ja que tot i estar a mes de 2000 metres d'alçada, la temperatura es propera als 30ºC. Una vegada la pujada es supera i passen aquests 500 metres ens deixem anar per una pista d'ski com si fossim formatges de bola rodolant fins el darrer avituallament. Ara ja ens queden nomes 4 kms i ens confirmen que segueixen sent de baixada, així que amb una mica d'aigua ja farem.

I si, ara arriba la sorpresa, mentres la Isa em va tirant, i aproximadament quan ens queden dos kms per arribar, un frances bastant estupit ens crida que ens col.loquem a la dreta. Ella i jo ens mirem amb cara de "que li donin pel cul" però just mig minuts després sentim una veu per darrera que ens diu rient: Allez, allez, c'est fini!..( i riures). Em giro, ara si que si, amb cara d'enviar al proper frances a la merda i quina es la meva sorpresa quan qui està animant es en Kilian Jornet amb quatre o cinc mes de Salomon. Miro a la Isa i ella també l'ha reconegut, estan de passeig animant als corredors, tot i que ells han fet la llarga de 43kms i ens han doblat. Van sobradissims, intentem estar 100 metres al seu costat i es impossible! jejeje 

Els darrers dos kms passen volant, volant...i arribem just a meta (llàstima els 5 minuts que ens van diferenciar del Kilian perque la meta ens va dir en Carles que estava plenissima de gent) contentes i satisfetes per haver gaudit en tot moment (això ara si puc confirmar que no passa sempre però quan passa es una sensació molt gratificant).
Em vaig cansar, si, no ens enganyarem, van ser 4:26h, son 28kms amb 2000 de desnivell, però va valer molt la pena, molt, per la zona, les vistes i l'experiencia....i sobretot compartir-la amb la Isa en tot moment.

L'endemà la Kilian's klassic va continuar, i aquesta vegada vam fer de fans de la Lau i el Borjita, ella debutant en un trail i ell repetint perque dissabte no havia tingut prou, i, aquesta vegada si, fent-nos la foto de rigor amb ell.

Proper repte...mmmmm, encara queda algun pendent abans dels mesos critics! ;)

(Esto no se para, esto no se para)

Un mal dia (Mitja Marató de Muntanya de Mataró)

I ahir no era el dia, més ben dit, ahir va ser un dia amb males sensacions de principi a fi, però bé, anem pas a pas.

Fa 15 dies que em dedico només a nadar, estic comode i tinc en ment la bona experiencia de la travessia de Begur i el repte que m'espera per la Radikal 7.0, fa molta calor per correr i sincerament la bici no tinc masses ganes de tocar-la...així que nedo, nedo molt, en piscina i al mar, simplement gaudeixo de l'aigua, i no estic descontenta...però després això es paga, i de quina manera, com ahir.

Diumenge passat per mandra i desmotivació decideixo no participar a la cursa de la Campana de Vacarisses, però dilluns faig un entrenament bastant digne amb la Isa i el Victor per Collserola. Això conjuntament al fet d'apuntar-nos a l' Ultra Trail de Collserola de 74 kms el proper 23 de novembre em porta a inscriure'm de manera precipitada a la Mitja Marató de Muntanya de Mataró amb el Vic i el Joako, amb desnivell positiu de 1200 i una exigència tècnica bastant elevada. Bé, al cap i a la fi, d'alguna manera cal començar a preparar un dels dos grans reptes de la segona part de la temporada.

(I si, potser abans no ho havia dit, però despres de Salou i el mes i mig de no voler fer practicament res m'he replantejat els objectius amb dos reptes diferents: una travessia de 7kms nadant al setembre i una ultra trail de 74kms al novembre...ejem ejem, a veure com acaba tot...això si, entrenar, el que es entrenar, hauré d'entrenar, però be, això ja s'anirà veient en les futures entrades amb mes detall, ara anem a per la cronica de diumenge)

Arriba diumenge, recollim en Joako aviat i cap a Mataró. La sortida es a les 8:30 però arribem amb marge a les pistes d'atletisme per recollir dorsals i preparar-nos. Volta a la pista d'escalfament i ja veig venir que patiré. Molts dies parades de running, ara el meu cos s'ha acostumat a treballar a pulsacions molt relaxades i al mínim apreton em poso com les cabres...ufff, es preveu patiment.

I sortim puntuals. Volta a la pista previa perque el grup s'estiri i pujada per asfalt fins el primer corriol. Ja vaig morta. Li dic al Joako que tiri i el Vic s'espera amb mi, seguim una estona mes tots tres fins que en Joako marxa. Fa molta calor i la pujada es considerable. Vaig malament de cardio i també de cames. El meu pensament es de plegar en quan arribi al primer avituallament. 

No som massa gent correns (es una cursa molt minoritaria i una primera edició) però tot i així en algun tram soc adelantada. Em sento lenta i veig que això no millora, vaig justeta de totes i totes, i finalment arriba l'avituallament on hi ha un bon grup de corredors. M'hidrato amb dos gots d'aigua, em tiro un tercer pel cap, bec un altre got de cocacola, em prenc un gel i sense pensar massa arrenco de nou a correr. En Vic em pregunta si no volia plegar però li dic que seguiré una mica més (seguim pujant). 

Jo segueixo pensant que he de plegar, i li vaig dient de tant en tant,i ell em recorda "avui no es un bon dia" i que a vegades passa sense saber perque, que no em matxaqui més pensant que no estic preparada ( o que no he entrenat prou, com penso jo).

Km 8 i punt d'inflexió:trobem el desviament on a la dreta aniran els de la curta de 12kms i a l'esquerra els de la llarga (una mitja convertida en 24kms). En Vic em diu que anem a la curta si vull plegar tard o d'hora pero inconscientment segueixo pel camí de la llarga, que es el que em toca. El cap em diu que es un dia d'aquells que patiré i molt, però em nego a rendir-me.

Segon avituallament al 10 i sembla que milloro, les baixades son molt tecniques i les pujades exigents, no se que prefereixo, tot corriols minusculs que no saps com i quan acabaran i una calor sofocant que em fa pensar que cauré rodona, però he de seguir. Si o si, si més no ara ja porto la meitat (i penso que si he estat tan inconscient per apuntar-me a  l'ultra trail d'aquí 5 mesos he d'anar entrenant el conviuré amb el patiment i seguir endavant, tot i ser un mal dia, tot i voler plegar, això i només això, la fortalessa mental, serà el que em farà acabar amb èxit el meu repte arribat el dia).

I així, amb patiment e intentant reconvertir tots els imputs negatius en positius, van passant els kms i m'ho plantejo diferent. No estic gaudint, no m'ho paso bé, però segueixo. Tinc en Vic al costat i gràcies a ell tot es mes fàcil, la seva companyia, els seus ànims, la seva conversa. Anem amb el mateix grupet de corredors, tres o quatres noies i uns quants nois, els adelantem i ens adelanten constantment.

Segueixen passant avituallaments i després de molts corriols i pujades ens trobem al km 21 on ens donen un gotet d'aigua i decideixo apretar els darrers kms que ja seran de baixada.

I si, finalment despres de tot, de tantes i tantes vegades de pensar en abandonar (mai ho havia pensat tantes vegades i, el que es pitjor, mai ho havia pensat només portar 500 metres) creuo la linia de meta, amb el Vic, i on ens espera el Joako, amb peto i abraçada de les seves, recordant-me que acabar avui em fa molt gran i molt forta, i...perque no dir-ho, que la cursa es dura de cullons.

Fer 24 kms quasi sense gaudir ni un sol moment no es gens facil, fer una carrera quan en tot moment vols plegar encara ho es menys, però no tots els dies son perfectes, i menys totes les curses...i si, m'espera una temporada intensa d'entrenament, ja que enlloc, i menys a la muntanya, ningu et regala res.

(Esto no se para, esto no se para)

...

Ara em permetré ser critica amb l'organització.

Carrera molt maca, corriols espectaculars però avituallaments mes ben justets. Tot i que es preveien 5, aquests estaven mal repartits, concentrant-se dos en els kms 19 i 21, i sent tots d'aigua a excepció del primer amb cocacola i el del 21 amb isotonic (total, pel que quedava) i una mica de sindria tallada i xuxes de gel.

L'altre factor, que ja se que no es tan greu, es que tot i pagar els 24 euros (crec recordar) d' inscripció, al inscriure'm la darrera setmana no vaig tenir dret a la bossa del corredor, amb els mitjons de regal de la cursa, però si que van haver corredors amb doble premi de mitjons i samarreta de la cursa. Potser seria millor qui tenia samarreta no tenir mitjons i així tots satisfets, no?

I el tercer, i ja es mirar molt prim, va ser el Do It Yourself dels entrepans a meta...agafa pà, pernil dolç i...taxin!!!!

En fi, suposo que detalls a millorar per properes edicions!!! 

Have a nice swim (zoot open water-travessia 3000 Begur)

Canvi de xip. Teniem en ment una travessia amb una distància mínimanent considerable feia moltes setmanes i finalment el dia arribava...i als reptes s'arriba amb ganes o sense masses ganes, i jo reconec que aquesta vegada arribava amb ganes de nadar.

Setmana posterior a la cursa de muntanya de Molins i cames com pedres que comporten que durant 4 dies em dediqui exclussivament a nadar ( es impossible correr i molt menys fer bici, tot i el meu intent dijous per Collserola) amb sensacions molt bones, molt tranquileta pero tirades de 2000-2500 que m'aporten una certa tranquilitat pel que m'espera...tot i que fins el darrer moment sempre serà un condicionant important com estigui el mar aquell dia.

En Vic tres dies abans em diu que anirem plegats tota la travessia i un dels matins ens posem d'acord en intentar mantenir el mateix ritme (tot i anar ell forçat a anar una miqueta mes lent). Seria ideal provar-ho al mar, però...la plaga de meduses ja està per Barcelona i qui no es conforma es perque no vol.

I així, a la piscina, amb poc entrenament de res que no sigui nadar i descansant dissabte com una campiona arriba el dia. Tinc ganes, moltes ganes, se que podré fer-ho al meu ritme, i les fotos que m'envia el Crespi la tarda abans on es veu com està el mar em fan dormir molt mes tranquila.

Recollim a l' Anna a les 7:00 i anem direcció Aiguafreda. El viatge passa volant i a les 9:30 ja estem quasi amb el neo posat, el Borjita, l' Helena i el Toni amb nosaltres i els de la travessia llarga (per uns moments vam pensar en apuntar-nos) nedant ja fa estona.

A les 10:00, finalment, i després d'un petit escalfament que no fa mes que refredar-nos, veient algun pop, medusa i cristal.lines aigües...donen la sortida. Els primers nedadors de la travessia llarga estan passant mar endins per davant nostre i aviat els dos grups s'uniran.

Sortida desde dins de l'aigua i sota la meva sorpresa rebo alguna que altre hostia. Som uns 300 nedadors i els primers 400 metres son bastant violents, fins que aconseguim sortir de la caleta d' Aiguafreda. Tinc el Vic a la meva dreta sempre i ens veiem mutuament però algun nadador es va creuant i ens dona algun cop. Finalment decideixo no seguir la guerra amb un en particular i deixo que es creui tot el que vulgui i traçar jo el meu recorregut.

Vaig comode, molt comode, l'aigua es increible i jo fins el moment no he vist cap medusa. Entre una cosa i l'altre arribem a l'avituallament de 1500, i els dos parlem per parar a la primera barca ( en aquest punt seré una mica critica ja que els voluntaris de la barca no donen a l'abast i en especial els nens, així que després d'una bona estona aconseguim gotet d'isotonic i taronja, però el mes important, descansar una mica penjats com un mico i parlar confirmant que anem bé). Ara queden només 1500 mes i ja estarem.

I així vaig fent, comode, molt comode...braçada darrera braçada, pensant si seria capaç de fer 6500 (estic gaudint molt), veient una medusa, cantant el rei leon, esquivant un kayak que gairebé em destrossa el crani perque el nen anava mes perdut que jo que se i no m'havia vist (sort del crit del Vic) i seguint acompanyats d'una bona pila de gent de les dues distàncies encarem aquests darrers metres que no son tan comodes com els primers, ja que mentalment un globus de salvament vermell d'heli em fa pensar que ja es l'arribada i al veure que no sempre que tot es fa mes pesat. Així pero, ja estem girant rapidament a la costa de Sa Riera i es de preveure que passant les embarcacions ja estarà l'arc d'arriba.

Efectivament, veiem l'arc, les boies, sentim musica i practicament els darrers 200 metres els fem el Victor i jo sols, esperant-nos força gent a la sorra i sent una experiencia increible. Medalleta, foto, petons dels companys i somriure als llavis.

Gràcies Vic per la companyia, tot i no fer-nos massa cas sabiem que estavem al costat, simplement en tot moment tot anava be. Felicitats a Lid, Crespi, Glo, Aleix, Borja, Anna, Helena i Toni...sou molt cracks.

sortida Aiguafreda

 ....

I ara després d'aquests fets objectius, els meus fets subjectius, que suposo que a més d'un no li farà gràcia llegir-ho, però soc així.

Estic de mala llet. Bé, més que de mala llet es enfadada amb mi mateixa per anar tan lenta. Vaig trigar 1:17, o el que es el mateix, ritme de 2:16 els 100 repercutint els avituallaments per 3450 metres que em van sortir (diguem que l'orientació no es el nostre fort). 

I si, es de colleja, ara estar de mala llet per aixo. Fa mesos hagues matat per nadar una distància molt menor sense parar, sense fer braça o sense agobiar-me cada 200 metres o encara pitjor, just a la sortida quan les hosties van ser constants. I ara, just ara, ni em plantejo aquests problemes, simplement em plantejo perque no vaig ser mes ràpida.

Si, estic de mala llet però en el fons estic feliç, alguna cosa dins meu ha canviat quan ja em pica la formigueta del crono i no tans sols la de la supervivencia, quan nadant penso si podria seguir 3000 metres mes o dinant després busco alguna travessia que fer (per no dir que ara ja m'estic apuntant en una de 7000 metres a l'octubre).

Soc lenta, si, però soc feliç. Cada braçada soc una mica mes forta mentalment.

Quants de ràpids ho poden dir???

(Esto no se para, esto no se para)

Nota: això sortiria fer 3800 en 1:26! jiijij (per si mai em cal fer-los així perque si)

Despues de la tempestad...llega la calma (23,5kms trail molins de rei)

Blog practicament abandonat, un mes completament sense escriure ni una sola linia, i no perque no tingues res que explicar, sino perque simplement necessitava descansar tan física com mentalment.

La marató i les 7 setmanes posteriors prepararant el half de salou fins el passat 5 de maig em van deixar una fatiga que es van transformar les setmanes posteriors en apatia general. No obstant, això no em va portar neguit ni malestar, era el que esperava i era el que em mereixia, no fer res i el que es mes important, no justificar-me davant de ningu. "No estic fent res de res, me'ls estic gratant, entrenar? ni de broma!!, reptes propers?...algun".

El mes de maig passa rapidament però no per això no passen coses importants. La Cbxr de la Isa, la Judith i el Vic, que arribés a casa la petita Behobia, l'stage dels dragons (adjunto la cronica stage dragons a la pàgina del club), celebrar els meus 30 anyets...i el juny arriba, amb la promesa de fer una cursa de muntanya amb la Bea (el darrer entrenament de muntanya que vam fer plegades abans d'esperar al Victor petit va ser  per la Cerdanya) i desconnectar una miqueta de la Triatló.

I així ens animem nosaltres, la Isa, la Manu i en Borjita, Joako, Albert i Ernest (que tenen reptes molt exigents en aquest terreny)...acompanyats de familia, amics i buscant una excusa per fer un dinar posterior (que per cert va estar bonissim). 
La meva forma fisica després d'un mes semi-parada no es massa bona que diguem, estic cansada, em sento pesada, no corro be i el terreny no es el meu fort, però farem el que sigui. Tinc ganes de posar-me de nou un dorsal.Unes hores abans, la Bea, que tenia que ser la meva parella de recorregut (5 dies abans hem fet 10kms del circuit), agafa una grip bestial i serà baixa de darrera hora. La Manu penso que serà impossible seguir-la i la Isa vol ser conservadora amb el seu peu, està molt forta però ara que ha tornat ha de fer la seva pretemporada de rigor. Bé....sobre la marxa ja decidiré!

8:30h. Sortida. Comencem el primer km la Isa, la Manu i jo juntes, el principi de la cursa es un estira-afluixa per camins estrets i massa gent que vol passar però ràpidament el grup s'estira.

La Manu i jo anem una miqueta davant de la Isa, però a la primera pujada els tres gels em rellisquen del braç i he de tornar enrera (alguna cosa he de fer amb el cinturó regalat pels dragons perque no em quedi gran i pugui portar aigua i gel sense patir en perdre res) on em trobo a la Isa, i segueixo després apretant per agafar a la Manu de nou, però sense adonar-me'n després d'un plà ja no la tinc al costat. Bé, seguiré a la meva, ja m'agafarà segur.

I passen els kms, la Manu no ve, es extrany, suposo que estarà reservant, jo tinc la impressió que no vaig ràpida, però si es cert que tot i que les pujades les camino, en plà i en baixada aconsegueixo adelantar a gent i no sento una fatiga excessiva. Prefereixo no correr pujant perque el que guanyaré no em compensarà el cansament que tindré.

I així, corriol rera corriol, arribem al km 14 on en un petit tram d'asfalt i després d'algunes senyals de rampes comprovo que les cames encara tiren però que els gels que m'havia posat dins dels compressors quan em van cauré han relliscat també ves a saber on i a partir d'ara caldrà seguir amb aigua i la taronja dels avituallaments (novata1!!!)

Recordo el perfil en tot moment i se que a partir de la volta a la Creu ja tot es practicament baixada, vaig amb un grupet de nois, hi ha un parell de corriols una mica tecnics i en un d'ells em menjo un arbre (novata2!!!!!) però m'aixeco molt digna i segueixo jijiji...ara ja només toca apretar el cul. Aquí ja m'imagino que les nenes seguiran darrera el que queda de cursa i que els 10kms que em queden els hauré de seguir fent sola.

I benbé no se com, fent tranquilament tots els avituallaments estrategicament col.locats, arribo a la part final del recorregut (que ja el vam fer dimarts entrenant) i ara si que si em queda una petita pujada i ja gaudir de 3-4kms de baixada i plà, deixant-me endur fins la meta....i així ho faig, tanco els ulls i estic creuant-la, sentit el crit de la claca i els nois que ja han acabat.

Soc conscient que la cursa dona molt mes de si que aquestes 4 linies que he escrit ara mateix, però també se que encara no sento la muntanya com molts dels que participaven ho van fer. Vaig emprear 2h 44 minuts en fer 23,5kms amb un desnivell acumulat positiu de 900 metres aproximadament, i acabant 9a de la categoria adulta femenina. Suposo que el resultat no està malament però no visc ni em transmet res d'especial (per ara) que el propi fet d'haver acabat i no amb bones sensacions. Em vaig sentir lenta, pesada, moltes vegades el peu em fallava o el bessó se'm sobrecarregava, tenia els quadriceps com dues pedres i tot i que podia correr mes estona (no em sentia cansada fisicament) mentalment estava avorrida de tant corriol.
No es una critica cap a la cursa, ni l'organització ni res per l'estil. Es simplement una reflexió personal sobre que em demana el cos ara. Tri? Muntanya? Travessies?...diumenge vinent ho veurem a Begur (la zoot openwater)

Per si un cas, ja estic apuntada el mes vinent a la Kilian's classik, la Trail de FontRomeu. Qui no es cansa, cansa....

(Esto no se para, esto no se para)

Foto meta feta pel Vic

això es molt dur (extreme man salou 1,9+90+21)

Han passat bastantes hores per digerir tot això i poder escriure la cronica com deu mana...semblava pràcticament impossible però finalment, després d'aquest etern compte enrera, arribava el dia. El segon objectiu de la temporada, i potser per mi el mes important (per davant de Marato Bcn) ja tenia les hores comptades. 

Ara intentaré descriure d'una manera breu (espero poder) el que vaig viure les hores previes i sobretot durant les 7 hores que vaig trigar per poder, per fi, dir que soc finisher d'un half ironman. Cal deixar constància que el meu temps no es cap animalada, soc una persona popular que vol fer triatló de manera popular i mirant la resta de croniques (especialment la primera d'elles, el meu debut), es pot veure que arribar a tot això que us explicaré només te un secret: constància...contància i estar recolçada per un grup de gent que també estima el que fa.

Dies previes:
Estic nerviosa però no en excés. Dormo bé, menjo molt i bec encara més. Preparo la bossa amb cura de no deixar-me res i comento bastant la jugada amb els companys (aprofito per dir que som 19 dragons/es i això vulguis que no, es un orgull. Faig referencia als que vam fer el half i erem en Joako, Borjita, Crespi, Martí, Leo, Borja Barenys, Sandro, Toni, Lidia i Jo més els 3 equips de relleus. Moltissimes felicitats a tots de nou i gràcies per compartir tants entrenaments durant aquestes setmanes.

Hores previes:
Dissabte de bon dematí anem ja a Salou, i vulguis que no, es arribar a l'hotel amb totes les coses i més encara anar a la fira del corredor quan començo a posar-me una mica més nerviosa. Fem els tràmits una mica ràpids per no passar massa estona allà dins, mirem com va l'entrada i sortida a boxes, l'estat de la mar, fem vermut ràpid amb els companys i dinem alguna coseta per fer una mica de migdiada. A les 18:00-19:00 a boxes anem a deixar les coses i aquí si que si els nervis son visibles a la cara de tots. No sabem benbé com col.locar tot perque entri dins de les bossetes de l'organització, estem envoltats d'unes bicis que son uns pepinos i si, es respira triatló, i dels llargs, per totes bandes. Em truca l'Uri i em semi relaxa amb quatre consells de darrer moment i quatre bromes facils.
Sopar ràpid a Can Barenys on el xef Crespi fa una pasta digne d'un deu i on ens reunim prop de 25 persones, ens acabem de posar nerviosos i a dormir aviat (tot i que això de dormir es una utopia perque no aconsegueixo dormir ni un sol minut durant la nit. Faig el recorregut mentalment 7 cops minim, del dret, del reves, i penso mil coses mes). Finalment les 5:30...i toca sortir del llit

El dia:
Dutxa, esmorzar ràpid una torrada amb mermelada al estic casero, faig el ritual de les cremes i ja m'espera Joako, Sandro i Leo per anar a boxes a fer la repasada final a les coses. Allà esta la resta de la colla i destinem uns 20 minuts per acabar de posar tot ben preparat. Ha plogut aquesta nit, cosa inexplicable, i els mitjons estan mullats, però res greu.
A partir d'aquí entro en un estat d'autisme total. Tinc al costat meu en tot moment en Victor, i això, vulguis que no, s'agraeix, perque tot i no parlar massa se que esta allà. Em poso el neopré, anem a escalfar trobant un mar en calma total, em poso urgentment una crema nutritiva al cap perque en 25 metres de braçades ja tinc ferida (després em dirien que estava sagnant però que van preferir no dir-me res) i aquesta pasta en sec actua com un miracle i deixa de fer-me mal. Alguna foto, molts petons i ens situem a la cambra de sortida.

Swim:
Comencem amb retràs de 20 minuts però jo ho agraeixo perque així he vist el recorregut i m'he mig relaxat. Sortim tots junts els dragons a la darrera onada (mixte d'uns 400-500 triatletes). Aprofito per aquells amants de les estadistiques per dir que som 1300 inscrits dels quals unes 50 noies (proporció baixissima)
Natació fàcil. Molt fàcil. Allò que més por em fa inicialment i em resulta molt comode. Anem fins la primera boya situada a uns 300 metres amb uns petits cops i bastant apretats pero al girar la primera boya ja ens espera una recta bastant llarga de 700 metres on tots trobem el nostre espai per nadar comodes. Aquesta recta es fa un pelet llarga però vaig bé, no tinc angoixes i la respiració es comode així que no m'importa. Decideixo gaudir perque serà la part més relaxada del dia.Girem a la dreta per fer 100 metres mes i ara ja toca desfer el cami i tot resta. Recta de 600 metres de tornada i ja girem per fer els darrers 200 metres direcció platja (a mi finalment em surten 2180metres en el Garmin perque sospito que em desvio una mica, però res greu). Allà estan tots cridant i animant. Miro el rellotge i he estat 45 minuts clavats, just el que m'esperava. Anem bé, per ara.

T1:
Transició semi llarga on agafo la bossa de la bici, vaig a la caseta, em canvio, prenc un gel, deixo la bossa i finalment agafo la bici.

Bike:
Ara si que comença el show. M'esperen 90kms de bici. Em despedeixo dels meus que m'animen i al lio (el Vic només sortir de boxes em crida que apreti i l'envio literalment a la me amb un "si hoooombre" jajajaj, no hi ha res pitjor que al començar un circuit de bici que es preveu llarg un suporter et cridi que apretis jejeje).
I l'aventura d'anar jo sola es especial. El trànsit està obert i això condiciona bastant, no està ni delimitat en tot el recorregut (per Salou si, i regulat per la resta de zones per mossos en els creuaments) però circulem amb vehicles, com si fos "un diumenge qualsevol" i amb algunes pitades incloses.Tinc gent de referència davant i darrera però això del "no-drafting" almenys nosaltres ho respectem completament. I a partir d'aquí molta calma.  Després dels primers 25kms amb el vent en contra (i bastant) començo a encarar el primer port, l'Alforja. Bec, menjo i torno a beure bastant en bici (o això crec jo) i mentrestant vaig veient gent que ha puntxat i toco fusta perque no em passi, alguns fins i tot suplicant que paris i ajudis.

Baixo el port de l'Alforja i ja toca començar el seguent, que te una mini pujada i després el port exigent però curt amb el rampot del 12%. Estic bé, em sento bé, no em suposa un sobre-esforç pujar aquest port així que estic contenta. El baixo gaudint bastant de la baixada i ara si que ja em disposo a pujar el darrer, la Teixeta. Aquest port, com era d'esperar, se'ns creua a tots una miqueta més perque es més llarg i vulguis que no els 50kms que portem a les cames ja van pesant (el pes de la prova està del km 25 al 50 amb els tres pots consecutius i un desnivell d'uns 1200, crec) però arribar dalt es un dels moments a nivell mental mes gratificants que tinc. 
A partir d'aquí, baixada i pla, algun repexito però tendint a baixar, i sense pensar-ho massa km 80 i tram de nacional per enllaçar amb Salou. Aquí el trànsit es espectacular i nosaltres circulem com podem entre els vehicles sent els mossos i els voluntaris (gran tasca d'ells) els encarregats de dirigir el cotarro. Veig portaventura i penso: això ja està...i entrant a Salou el comptakms marca 90 kms (jo crido un "arbitro la hora" para mis adentros), Passeig Maritim, crits dels meus, somriures, fotos i a boxes. Perfectament medit el circuit de nou, cal dir. He estat unes 3:55. Poca broma

T2:
Baixo de la bici pensant que vaig millor, però les primeres passes ja prometen. Deixo ràpid la bici i faig una transició bastant ràpida on no entro ni a la caseta, em poso la visera, les bambes i a correr.

Run:
A partir d'aquí son 21kms de cap, pur i completament. Les cames estan carregadetes, els quadriceps sobretot, i noto que m'estan sortint dues bullofes del contacte dels mitjons amb els peus mullat i tanta estona a la bici (després veuria que mes que bullofetes son aliens). El meu cap desconnecta a partir d'aquests moments i es dedica a correr durant les dues voltes del circuit a un ritme constant, sempre, i voltant al 6 minuts/kms. No puc anar mes ràpid, em fa mal tot i tinc molta sed, a més que em manca gel o alguna cosa de glucosa perque entre la calor (el sol pica de justicia, son la una del migdia i porto 5 hores d'esport) i que el circuit es lleig de pebrots i dur pel desnivell...uffff

Em creuo als meus, em creuo a coneguts, em criden, m'animen, estic patint...tots estem patint. Crido un "mai més, mai més, això es molt dur" al Pau i la Bea quan els veig amb els peques, a més estan la Julia i el Rafa i la Neus i el Miquel. Tots estan animant i jo només he de correr, correr i no pensar en res més (em permeto caminar els dos petits trams de la S que puja de la platja, on tots ho fem, però recupero ràpid el trote). I així, no se benbé com, ja em queden tres kms finals de platja, l' Oscar m'acompanya uns metres i si, no m'ho puc creure però crido a la Neus i veig ja la recta a meta. He estat 2:08 fent la mitja marató. Tanco els ulls, es el meu moment. Estic envoltada de tots els meus amics que m'esperen a la meta....i creuo l'arc amb un crono de 7:05 on m'espera el Vic.

Estic morta, em posa el Polo la medalla i just en aquells moments en Joako apareix i m'abraça. No puc parar de plorar, com si tingués 5 anys. Jo, la que sempre presumia de no plorar, ni tan sols durant la Marató, estic plorant desconsoladament. La Bea plora amb mi, en Joako, la Isa, la Neus...qualsevol persona que s'apropa menys en Cortadas acaba plorant (jejeje, que dur que ets Pau). Això ja s'ha acabat i ara surt tots els nervis i tota la tensió del dematí. 

I ara les felicitacions, més fotos, més petons i juro que això mai més ho faré, repeteixo a en Pau que això es massa dur i només em contesta: que et pensaves, es un half. Donçs te raó, es un half, no se que em pensava...però ara ja esta fet...i el que es millor, ja penso en el proper!!!!!

Ara toca descansar uns dies perque bé m'ho he guanyat i replantejar objectius pel que queda de temporada.

Gràcies, gràcies, gràcies a tots per fer possible el somni d'aquest mig ironman. Vaig tenir un momentet durant les 7 hores per pensar en cadascun de vosaltres i totes les persones importants de la meva vida, us ho ben prometo.

(Esto no se para, esto no se para)

Correr a casa, de nou (5km nocturna Hospi)

I ahir es va celebrar, per ser les festes de primavera, una de les curses que mes m'agraden, la del meu barri, una d'aquelles curses que m'he proposat fer-la sempre, sigui quina sigui la distància i faci el temps que faci (calor, fred, pluja...)

I ahir nit, per tercer any consecutiu (de 4 edicions que te), allà estava, plovent com el darrer any, preparada per fer la cursa de L'Hospitalet. 

En aquesta ocasió em vaig decantar per fer la versió de 5kms ja que tot feia pensar que l'endemà es podria celebrar la triatló de Blanes, i volia que aquesta fos un bon test per la Half...però el barri tira i molt, i després de pensar si m'apuntava o no, una setmana abans no puc evitar apuntar-me, i amb mi, la meva super mama Bastús que ha de cumplir una promesa (no donaré detalls però està relacionat amb el Barça i la champions, que aquí, a casa meva, si una cosa som...és culés, i amants de l'esport).

La previa es una mica especial, apuro a casa fins el darrer moment per la pluja, la resta d'amics no els he vist massa, Vic acompanya al seu cosí que debuta, els seus amics i amigues portaran uns ritmes diferents, en Jordi no l'he trobat tampoc i sortirà un pel més lents...en fi, anem per feina

I allà que anem, ben preparades i de curt a la sortida. Tinc calaix groc, que penso que no es bon calaix, però just arribar m'informen que es davant de tot perque han agafat marca en 10kms per col.locar-nos, així que petonet a la mama, desitjar-li molta sort, i aguantar deu minuts la pluja fins que sigui el moment de sacrificar l'impermeable. Em trobo el Jag i el Rafa Perez, volen anar fort, i molt poques ties per la zona. El plantejament de la cursa?? bé, soc 5kms i l'endemà tinc la tri, així que farem el que sigui sense pretendre massa.

I pamp, sortida...i com estic davant els ritmes son ràpids, ja no plou però el terra està molt mullat (aquí penso: nena ara una hostia tonta i rius). Les cames les tinc dures com pedres, en especial els quadriceps i abductors, suposo que el volum de la bici passa factura, però a nivell de cardio vaig bé i l'estic gaudint. I carrer a carrer per Santa Eulàlia m'emociono més (vale, no soc objectiva, no es el barri mes maco del mon però es el meu, i veure els veïns animant plovent com plovia em fa pensar en la B-SS jajaj ....mmmm bueno ara si que m'he passat) i no me n'adono i ja vaig pel km 4 i porto un ritme de 4:30, que està molt be pel que pretenia

I de nou, granVia, i sento un Bastús molt familiar, el meu fan incondicional i coneixedor de la meva relació amor-odi amb el running, l' Uri, ha vingut desde Masnou per animar (bé, realment crec que no ha vingut per mi, però així queda més profund) i sentir la seva veu i la del David que està amb ell em fan fer un somriure tonto (ja no només m'animen les veïnes, tinc fans de fora jijiji). 

I recta final, l'Oscar crida que sprinti que això ja s'acaba i vaig molt be. Veig la family (la mama s'ha retirat al km 2 però m'ha promés que l'any vinent ho farà al 3), creuant la meta en un temps de 23:29 (tot i que figura 23:37 perque han comptat el temps inicial de cursa, no del calaix) i una 15a posició de la general femenina. Feliç, molt feliç, pel temps, la posició i sobretot correr a casa.

Rafa i Anna, la cream de la cream del barri

Ara a descansar, de tapering o com es digui, la tri de Blanes no se que ha passat amb ella (ara m'estant dient carrera només) però plovent com plovia aquest matí i l'estat del mar he preferit ser conservadora de cara a la setmana vinent.

Aprofito per dedicar l'entrada a l'Uri Gomez, del Tri+9, per estar ahir animant i perque es dels pocs que ha aguantat els meus creuaments corrents, les meves inseguretats i la meva mala llet inversament proporcional a la meva alçada. Gràcies. Si faig un sub6 la setmana vinent, prepara't, que vinc a Lanzarote.

(Esto no se para, esto no se para)