Palo con ella (tri sprint les Angles 2014)

Com començo a explicar això...mmm, perque sempre el que més costa es començar, i si es tornar a fer una Triatló després d'una any i dos mesos no podia ser diferent.

Les Angles, Altriman, sinonim de festa del Triatlo, i on no saps si es mes important el contingut (anar a fer una tri), el continent (la fantàstica zona on es celebra) o la companyia (estar envoltat d'amics dins i fora de la prova no te preu) va ser l'esdeveniment escollit per tornar.

No saps ben bé el motiu. Un pinyo en moto que et deixa condicionada només a correr, una etapa corrents per la muntanya que t'acaba demanant un break, un intent fa dos mesos de tornar a nadar, unes amigues que diuen que fa molt que no es repeteix l'imatge de fa mes de tres anys compartint boxes....i ja estas liada.

...

Fa tres anys (tot i que haurien de ser 4) que vaig a l'Altriman - Les Angles. El primer a darrera hora no vaig poder anar, al segon vaig fer l'sprint (el meu unic sprint fins fa res - m'estresso massa), l'any passat necessitava descansar i em va tocar fer de fan al Pau i el Vic i aquest any tornava (re-tornava amb poc entrenament però moltes ganes)

I anem cap allà dissabte, Vic de fan i jo nerviosa (coses que mai canviaran), després d'una setmana on valores certes coses,  i just a l'arribar a la Cerdanya valores d'altres, t'esperen els amics, els riures, les bromes i la companyia que agraeixes. Arribem a Matemale, recollim dorsals, visualitzem rapid la zona i volant al poble a veure els nostres herois: en Ruben, que "està que lo peta" i l' Uri, que ufff....6h10!!!! (i amb ganes de l'any vinent tornar a fer l'Altriman!!! - Uri allà estaré...i lo sabes!). Sempre riuren, sempre son positius, l'sport amateur hauria de ser així. De nit, sopant tots junts la pasta party de la Juls i el Rafa, l'ambient segueix sent igual, i així, cansada però feliç, em quedo fregida en 10 segons compartint habitació amb el Vic i la Manu i els milers de wp que arriben de les altres habitacions!!!

I sona despertador (per sort, i també molt positiu de les Angles que la sortida sprint es a les 10:45 així que no cal matinar). Dutxeta, esmorzar i al lio.

Nervis, entrar a boxes, posar-se el neo, escalfar una miqueta dins l'aigua, petonets dels meus com sempre, les nenes aprop, els fans aprop...i al lio.

Sortida. Em quedo en segona fila. Fa massa que no nedo amb gent i tot i que em sento bé amb el medi no les tinc totes, ja que varies persones (entre elles l'Uri) em recorden que m'agobiaré en els primers 200 metres fins la boia però que passarà (no sabem si es l'alçada o que es). Efectivament, anar fins la boia es una me....50 metros inicials bé, però despres la sensació de manca d'aire, angoixa, el neo apreta, bla bla bla...pensaments negatius a tutti pleni....però si una cosa te nedar malament es que aquesta sensació de merda no es nova (el dia que no em passi si que serà surrealista) així que sense pressa però sense pausa intento que tot torni al seu lloc i jo em tranquilitzi. La resta de gent no fa massa mes bona pinta i tot i que el grup s'estira som una bona colla, així que....per art de magia, quan passo la primera boia ja tot es normal (lent i continuo, en mi linia) i pimp pamp pump arribo a la sortida (hagues pogut nadar metres i metres ara ja).

Estan tots esperant i animant (inclosa la Bea, cosa que no m'agrada gens, però amb aquell ullet el millor era no seguir, perque estem aquí per pasar-ho bé). Surto la 112 de l'aigua. Transició leeenta que no puc ni treure´m el neo sense enviar el garmin a la merda i ja a pillar la bici per canviar d'aires.

Bici que passa ràpid, volta al voltant del llac amb una petita pujada inicial d'uns 10kms molt progressiva. No està permés el drafting així que a la meva arribo. He guanyat dos posicions. 110

I transició rapidissima i m'endinso pel bosc (un any i dos mesos sense fer transicions es durissim, i costa agafar ritme). No porto referencia de kms, ni de temps ni de res, però encara ens creuem amb molta gent de l'olimpic i els primers de l'Sprint. Vaig fent, no em creuo amb Xavi, Alvaro i Manu que van junts fins molta estona despres (jo ja estic una mica ratllada perque no se on donarem el gir) i al veure'ls nomes tinc temps de donar la mà a l'Espriu i preguntar: però on girem? queda molt?...l' Alvaro em crida que en 500 metres o 600 em fan girar. Una mica mes tard, a 200 metres del gir, veig la Julia amb moltes rampes, que crida que si apreto l'engantxo...però jo vaig fossa.

Dono la volta, bec cocacola i segueixo. Vaig desfent el camí creuant-me amb molts corredors....i de cop i volta, de nou el bosc que amaga la catifa i l'arc, i el que es millor, els meus amics esperant-me i la Julia i el Nico fent-me una abraçada sota l'arc. Posició 100

Quantes emocions en 1hora 34 minuts. O en un cap de setmana. 

Tinc constancia que no vaig ser la unica que es va emocionar, jo com sempre per dins, però que unes hores després li dones mes valor.

Ara ja hem començat de nou...i només cal entrenar i gaudir! Palo con ella!!!!

Els Angles (on el triatló es només l'excusa)...ens veiem l'any vinent

(Esto no se para, esto no se para)

Felicitats Ruben, Uri, Alvaro, Xavi, Manu, Julia i la meva Bea - ojitos sexys! (jo ni hagues sortit aquell matí, ets molt forta)

Gracies als fans, al Rafa i Ju ls per acollir-nos a casa vostre, la Dulce per les fantastiques fotos i el Pau pels anims i els videos, el Vic per simplement ser ell i els nens per fer-nos veure que tot pot ser fàcil.

això es molt dur (extreme man salou 1,9+90+21)

Han passat bastantes hores per digerir tot això i poder escriure la cronica com deu mana...semblava pràcticament impossible però finalment, després d'aquest etern compte enrera, arribava el dia. El segon objectiu de la temporada, i potser per mi el mes important (per davant de Marato Bcn) ja tenia les hores comptades. 

Ara intentaré descriure d'una manera breu (espero poder) el que vaig viure les hores previes i sobretot durant les 7 hores que vaig trigar per poder, per fi, dir que soc finisher d'un half ironman. Cal deixar constància que el meu temps no es cap animalada, soc una persona popular que vol fer triatló de manera popular i mirant la resta de croniques (especialment la primera d'elles, el meu debut), es pot veure que arribar a tot això que us explicaré només te un secret: constància...contància i estar recolçada per un grup de gent que també estima el que fa.

Dies previes:
Estic nerviosa però no en excés. Dormo bé, menjo molt i bec encara més. Preparo la bossa amb cura de no deixar-me res i comento bastant la jugada amb els companys (aprofito per dir que som 19 dragons/es i això vulguis que no, es un orgull. Faig referencia als que vam fer el half i erem en Joako, Borjita, Crespi, Martí, Leo, Borja Barenys, Sandro, Toni, Lidia i Jo més els 3 equips de relleus. Moltissimes felicitats a tots de nou i gràcies per compartir tants entrenaments durant aquestes setmanes.

Hores previes:
Dissabte de bon dematí anem ja a Salou, i vulguis que no, es arribar a l'hotel amb totes les coses i més encara anar a la fira del corredor quan començo a posar-me una mica més nerviosa. Fem els tràmits una mica ràpids per no passar massa estona allà dins, mirem com va l'entrada i sortida a boxes, l'estat de la mar, fem vermut ràpid amb els companys i dinem alguna coseta per fer una mica de migdiada. A les 18:00-19:00 a boxes anem a deixar les coses i aquí si que si els nervis son visibles a la cara de tots. No sabem benbé com col.locar tot perque entri dins de les bossetes de l'organització, estem envoltats d'unes bicis que son uns pepinos i si, es respira triatló, i dels llargs, per totes bandes. Em truca l'Uri i em semi relaxa amb quatre consells de darrer moment i quatre bromes facils.
Sopar ràpid a Can Barenys on el xef Crespi fa una pasta digne d'un deu i on ens reunim prop de 25 persones, ens acabem de posar nerviosos i a dormir aviat (tot i que això de dormir es una utopia perque no aconsegueixo dormir ni un sol minut durant la nit. Faig el recorregut mentalment 7 cops minim, del dret, del reves, i penso mil coses mes). Finalment les 5:30...i toca sortir del llit

El dia:
Dutxa, esmorzar ràpid una torrada amb mermelada al estic casero, faig el ritual de les cremes i ja m'espera Joako, Sandro i Leo per anar a boxes a fer la repasada final a les coses. Allà esta la resta de la colla i destinem uns 20 minuts per acabar de posar tot ben preparat. Ha plogut aquesta nit, cosa inexplicable, i els mitjons estan mullats, però res greu.
A partir d'aquí entro en un estat d'autisme total. Tinc al costat meu en tot moment en Victor, i això, vulguis que no, s'agraeix, perque tot i no parlar massa se que esta allà. Em poso el neopré, anem a escalfar trobant un mar en calma total, em poso urgentment una crema nutritiva al cap perque en 25 metres de braçades ja tinc ferida (després em dirien que estava sagnant però que van preferir no dir-me res) i aquesta pasta en sec actua com un miracle i deixa de fer-me mal. Alguna foto, molts petons i ens situem a la cambra de sortida.

Swim:
Comencem amb retràs de 20 minuts però jo ho agraeixo perque així he vist el recorregut i m'he mig relaxat. Sortim tots junts els dragons a la darrera onada (mixte d'uns 400-500 triatletes). Aprofito per aquells amants de les estadistiques per dir que som 1300 inscrits dels quals unes 50 noies (proporció baixissima)
Natació fàcil. Molt fàcil. Allò que més por em fa inicialment i em resulta molt comode. Anem fins la primera boya situada a uns 300 metres amb uns petits cops i bastant apretats pero al girar la primera boya ja ens espera una recta bastant llarga de 700 metres on tots trobem el nostre espai per nadar comodes. Aquesta recta es fa un pelet llarga però vaig bé, no tinc angoixes i la respiració es comode així que no m'importa. Decideixo gaudir perque serà la part més relaxada del dia.Girem a la dreta per fer 100 metres mes i ara ja toca desfer el cami i tot resta. Recta de 600 metres de tornada i ja girem per fer els darrers 200 metres direcció platja (a mi finalment em surten 2180metres en el Garmin perque sospito que em desvio una mica, però res greu). Allà estan tots cridant i animant. Miro el rellotge i he estat 45 minuts clavats, just el que m'esperava. Anem bé, per ara.

T1:
Transició semi llarga on agafo la bossa de la bici, vaig a la caseta, em canvio, prenc un gel, deixo la bossa i finalment agafo la bici.

Bike:
Ara si que comença el show. M'esperen 90kms de bici. Em despedeixo dels meus que m'animen i al lio (el Vic només sortir de boxes em crida que apreti i l'envio literalment a la me amb un "si hoooombre" jajajaj, no hi ha res pitjor que al començar un circuit de bici que es preveu llarg un suporter et cridi que apretis jejeje).
I l'aventura d'anar jo sola es especial. El trànsit està obert i això condiciona bastant, no està ni delimitat en tot el recorregut (per Salou si, i regulat per la resta de zones per mossos en els creuaments) però circulem amb vehicles, com si fos "un diumenge qualsevol" i amb algunes pitades incloses.Tinc gent de referència davant i darrera però això del "no-drafting" almenys nosaltres ho respectem completament. I a partir d'aquí molta calma.  Després dels primers 25kms amb el vent en contra (i bastant) començo a encarar el primer port, l'Alforja. Bec, menjo i torno a beure bastant en bici (o això crec jo) i mentrestant vaig veient gent que ha puntxat i toco fusta perque no em passi, alguns fins i tot suplicant que paris i ajudis.

Baixo el port de l'Alforja i ja toca començar el seguent, que te una mini pujada i després el port exigent però curt amb el rampot del 12%. Estic bé, em sento bé, no em suposa un sobre-esforç pujar aquest port així que estic contenta. El baixo gaudint bastant de la baixada i ara si que ja em disposo a pujar el darrer, la Teixeta. Aquest port, com era d'esperar, se'ns creua a tots una miqueta més perque es més llarg i vulguis que no els 50kms que portem a les cames ja van pesant (el pes de la prova està del km 25 al 50 amb els tres pots consecutius i un desnivell d'uns 1200, crec) però arribar dalt es un dels moments a nivell mental mes gratificants que tinc. 
A partir d'aquí, baixada i pla, algun repexito però tendint a baixar, i sense pensar-ho massa km 80 i tram de nacional per enllaçar amb Salou. Aquí el trànsit es espectacular i nosaltres circulem com podem entre els vehicles sent els mossos i els voluntaris (gran tasca d'ells) els encarregats de dirigir el cotarro. Veig portaventura i penso: això ja està...i entrant a Salou el comptakms marca 90 kms (jo crido un "arbitro la hora" para mis adentros), Passeig Maritim, crits dels meus, somriures, fotos i a boxes. Perfectament medit el circuit de nou, cal dir. He estat unes 3:55. Poca broma

T2:
Baixo de la bici pensant que vaig millor, però les primeres passes ja prometen. Deixo ràpid la bici i faig una transició bastant ràpida on no entro ni a la caseta, em poso la visera, les bambes i a correr.

Run:
A partir d'aquí son 21kms de cap, pur i completament. Les cames estan carregadetes, els quadriceps sobretot, i noto que m'estan sortint dues bullofes del contacte dels mitjons amb els peus mullat i tanta estona a la bici (després veuria que mes que bullofetes son aliens). El meu cap desconnecta a partir d'aquests moments i es dedica a correr durant les dues voltes del circuit a un ritme constant, sempre, i voltant al 6 minuts/kms. No puc anar mes ràpid, em fa mal tot i tinc molta sed, a més que em manca gel o alguna cosa de glucosa perque entre la calor (el sol pica de justicia, son la una del migdia i porto 5 hores d'esport) i que el circuit es lleig de pebrots i dur pel desnivell...uffff

Em creuo als meus, em creuo a coneguts, em criden, m'animen, estic patint...tots estem patint. Crido un "mai més, mai més, això es molt dur" al Pau i la Bea quan els veig amb els peques, a més estan la Julia i el Rafa i la Neus i el Miquel. Tots estan animant i jo només he de correr, correr i no pensar en res més (em permeto caminar els dos petits trams de la S que puja de la platja, on tots ho fem, però recupero ràpid el trote). I així, no se benbé com, ja em queden tres kms finals de platja, l' Oscar m'acompanya uns metres i si, no m'ho puc creure però crido a la Neus i veig ja la recta a meta. He estat 2:08 fent la mitja marató. Tanco els ulls, es el meu moment. Estic envoltada de tots els meus amics que m'esperen a la meta....i creuo l'arc amb un crono de 7:05 on m'espera el Vic.

Estic morta, em posa el Polo la medalla i just en aquells moments en Joako apareix i m'abraça. No puc parar de plorar, com si tingués 5 anys. Jo, la que sempre presumia de no plorar, ni tan sols durant la Marató, estic plorant desconsoladament. La Bea plora amb mi, en Joako, la Isa, la Neus...qualsevol persona que s'apropa menys en Cortadas acaba plorant (jejeje, que dur que ets Pau). Això ja s'ha acabat i ara surt tots els nervis i tota la tensió del dematí. 

I ara les felicitacions, més fotos, més petons i juro que això mai més ho faré, repeteixo a en Pau que això es massa dur i només em contesta: que et pensaves, es un half. Donçs te raó, es un half, no se que em pensava...però ara ja esta fet...i el que es millor, ja penso en el proper!!!!!

Ara toca descansar uns dies perque bé m'ho he guanyat i replantejar objectius pel que queda de temporada.

Gràcies, gràcies, gràcies a tots per fer possible el somni d'aquest mig ironman. Vaig tenir un momentet durant les 7 hores per pensar en cadascun de vosaltres i totes les persones importants de la meva vida, us ho ben prometo.

(Esto no se para, esto no se para)

Temple

Temple

• Caracter valiente, fuerte y tranquilo en las situaciones difíciles
• Fortaleza energética y valentía serena para afrontar las dificultades y los riesgos
• Capacidad de una persona para enfrentarse con serenidad a situaciones dificiles o peligrosas

No hi ha paraula a dia d'avui que millor defineixi el meu estat. Temple. M'he tornat una persona templada, o si més no, més que ho era fins fa uns mesos, i això, si o si, agradi a qui agradi i no agradi a qui no agradi, ha estat gràcies a la Marató.

Ara, en fred, es hora de valorar una mica això que va passar fa 15 dies i com m'ha marcat l'experiència més enllà del que realment van donar de si aquelles 4 hores i 3 minuts, i com he arribat a assolir aquesta santa serenitat de manera involuntaria.

Durant 4 mesos (o potser una mica més) m'he dedicat a correr perque si, sense especial obsessió en el meu objectiu ni en el dia D, intentant gaudir de cadascuna de les sortides amb l'incondicional suport i paciència dels meus...i finalment aconseguint el major premi que mai podria obtenir: gaudir corrents.

Van haver dies (confeso que pocs) que ho hagues engegat tot a la me, però també va haver d'altres on el fet de correr anava per damunt de qualsevol altre repte i pensava en renunciar a qualsevol triatló per seguir corrents.

Aquestes dues darreres setmanes (amb una recuperació realment molt ràpida i gens traumàtica) he canviat el xip i m'he posat en mode Triatló, i es aquí on he valorat realment la grandessa de preparar una prova com la Marató i el que aporta més enllà dels 42,195 kms.

Soc templada, soc serena, soc constant...se que no soc ràpida però no m'importa. Se on he d'arribar i com he de fer per arribar, així que el temps que inverteixi no importa perque ho acabarà aconseguint. Lluito, soc forta, no a nivell físic (que també) sino sobretot mental...i flueixo (o si més no molt mes que abans) i suposo que fluir es el resultat natural de gaudir fent una activitat.

Abans anava de la sortida a la meta perque si, perque tocava i perque era el que calia. Ara gaudeixo del trajecte, i això, crec jo, preparant un 10k no s'aconsegueix mai. No m'importa en exces els meus companys i els seus resultats, m'importa el que vaig aconseguint jo dia rera dia.

Sortides en bici que es converteixen en 4 hores de diversió, metres i metres al mar perque simplement m'agrada nadar, tornar a posar-me las bambes sense fer massa cas al Garmin.Ara estic en aquest moment on m'importa més la distància que el temps...i no vull canviar. Soc feliç. Ja tindrem temps per tornar a mirar el crono.

(Esto no se para, esto no se para)

4 setmanetes pel half, ExtremeMan Salou, i mooooltes ganes de fer-ho però especialment de gaudir tots els entrenaments que em queden fins aquell dia.

No puc evitar dir que estic molt orgullosa de guanyar el 3er premi d'equips femenins a la Marato de Barcelona (zurich Team Cup) amb les meves companyes Judith i Nuria. La feina ben feta no te fronteres...ni te rivals. Felicitats nenes!

tRIemporada 2012 (fem balanç)

Perque sí, porque yo lo valgo, o perque simplement ara tinc temps i em ve de gust...vaig a fer balanç de la temporada triatletica 2012 (la meva segona temporada) a l'espera del que pugui passar aquest diumenge a Vilanova (no cal ser pitoniso per preveure que segurament s'anul.larà o es convertirà en aquatló/duatló/cursa atletica). Seré breu, o si més no, ho intentaré.

La temporada comença tard, no se be perque, però sempre comença tard i sempre comença a Banyoles, així que no es fins el 16 de juny que em poso el trisuit i em llenço a l'aigua...un estany d'aigua dolça on el tram de natació va ser un autentic malson, una angoixa i una ansietat que durant unes setmanes després em van fer replantejar moltes coses, però que allà in situ vaig poder salvar dignament amb una molt bona bici i un running mes que decent.

Ara fredament ja se perque va començar tard: una pretemporada dedicada plenament a correr on les Mitges Maratons i les curses de Trail (Cap de Creus i CBXR) van treure temps i van absorvir les forces per fer un bon entrenament a l'aigua, i això, conjuntament amb les meves inseguretats en aquest segment, van donar com a resultat el que es va veure a Banyoles.

Tres setmanes crítiques...nervis,reflexions...i Les Angles. 7 de Juliol. Sprint. Escapada de tres dies als pirineus i totes les distàncies per compartir amb els Dragons/es i recordar les carreteres que vam descobrir en un stage de luxe dos mesos abans (vamos, dic vam descobrir però el recorregut diguem que no va ser massa semblant al recorregut del dia de la prova).

Personalment per mi Les Angles es la prova de foc després de Banyoles, significa superposar-me, aquesta vegada, al llac de Matemale (una setmana abans, en un atac de voler controlar tot el que m'espera, m'escapo allà per coneixer les sensacions de nadar en alçada...i ja que estem, plantejar-me el segment de bici)

Resultat: fantàstic. Surto de l'aigua bé, ràpid (mai oblidaré en Martí dient que era el primer dragonet en sortir) i una bici conservadora en pujada i atrevida en les baixades em permeten arribar a la cursa a peu on es un tràmit fins acabar. No ens enganyarem....una vegada surto de l'aigua tota la triatló es converteix en un tràmit fins acabar, amb somriure tonto als llavis inclós.

Ambient 10, prova mítica, l'any vinent repetim.Olimpic? Doblet? ...encara queden mesos per decidir.

Juliol es converteix en mes de baixes després de Les Angles, i  renuncio a la Vila i la Triatlo d'Andorra. Agost travessia de Sitges amb xut d'adrenalina inclós i a a partir d'aquest moment dos mesos increibles d'entrenaments que es veuen reflectits en la Triatlo Olimpica per relleus de Gavà (faig la bici, com sempre, bona bici on surt una bona mitja de velocitat i gaudeixo com una enana) i Garmin Triatló Olimpica

D'aquesta darrera poques coses puc dir, molt poques noves, em refereixo, que no estiguin a la cronica anterior.

Simplement el meu estat es de satisfacció. No se com anirà la temporada 2013, però no importa. M'esperen reptes molt "agosserats" com diria més d'un, però que tinc moltes ganes d'assolir-los, o si més no, intentar-los.

(Esto no se para, esto no se para)

Orgull de dragoneta. Ganes d'un 2013 on retornaran la Julia i la Bea a donar canya!

La feina ben feta (triatlo Olimpica Garmin)

Prepareu els kleenex que acabarem tots plorant (molt al meu estil de deixar anar les emocions i les llagrimes 24/48 hores despres de que passi tot). Allá voy...

Tenia l'intuició o el presentiment o com es digui això que sentia que anava a anar be. Fins i tot ho vaig deixar per escrit que aniria bé i vaig dignar-me a fer una aposta a que aniria bé...El meu cor ho sabia, i el mes important, el meu cap ho sabia.

Setmana tranquila a nivell esportiu, entrenant mes ben poc però fent aquells entrenaments de confiança (com es nedar al mar dijous uns altres 1000 practicament de nit amb birra posterior inclosa i el dia abans 1000 metrets mes ) i ja...diumenge

Sona el despertador aviat, he dormit de conya, perfecte, ni un moment de neguit. Agafem el cotxe i anem cap allà. Condueixo jo, ens perdem (poc tipic amb mi) però anem sobrats de temps i no ens preocupa massa. Aparcament encara fosc, montem els trastos i entrem a boxes. Preparo les meves coses, soc metodica i ordenada com poques, però això em dona un grau de seguretat extra.

Tot està preparat. Comento al compi de fatigas que aniré a fer un pipi i ens veiem allà...ja no el veig mes fins la T2 (però això ja ho explicaré més endavant)

Trobada Dragona, hi ha mes claca que triatletes, la sensació es genial, recolzats a tope com només ells saben fer. Surten en Crespi, Marcos, Xaxa, Jorge i vull pensar encara que no ho se, l'Edgard.Anem a la sortida de l'agua d' aquesta primera onada elit, i ja, pimp pump, va sent hora de neopre i escalfar.

Entro a l'aigua, faig unes quantes braçades, i allà coincideixo amb l'Ariadna i la Cris (sou maquissimes, un sol!!!) i l'Inma. ). 9:20: ens preparem dins del calaix. Petons i abraçadetes a tots, sobretot a les peques Aitana i Emma...i concentració màxima. Show must Go on! ( a partir d'aqui tot va absolutament on time)

9:30. Swim: 1500 metres que m'esperen plantejats com un tràmit on no m'he d'agobiar. I així ho faig. Braçada a braçada, evitant tots els possibles cops tot i sortir en una valenta segona fila, arribo a la primera boia. Vaig amb el grup de noies, en cap moment despenjada. Se que estic nedant be, i que ara al girar ens espera la recta d'uns mil metres on he de pillar el meu ritme i "fluir" com diu la Tere...(grande Tere, mai t'ho agrairé prou el que vas fer per mi). Nedo nedo nedo, i puc dir que gaudeixo i tot nedant, potser al final s'està fent un pel pesat, però estic gaudint, no vaig cansada, i mantic la meva posició al grup. Es fantàstic. Girem la darrera boia, diagonal i a la platja. Adelantem uns quants casquets del grup anterior, això està anant mes be del que m'imaginava..i finalment trepitjo terra entre crits d'ànims. La Lidia em crida un "38 minuts ole tu", la Neus i el Miquel han vingut. Poques coses més veig ni sento.

Ara posats a reflexionar en aquest segment, fa no tant em van dir que jo no era bona nedant (això es una veritat com un temple!) però ahir es va demostrar que només soc 4 minuts mes dolenta en un 1500 que aquells que se les donaven de bons. Ahí lo dejo.

T1: llarga, llarguissima. Bec aigua, pillo la bici ràpida i al lio

10:15 aprox. Bike: 4 voltes que passen ràpid, molt ràpid, distretes i tranquiles a nivell de gent que es creua. Compleixo el que vaig prometre. Menjo i bec en cadascuna de les voltes. Si, ho he fet. Busco aquell parell o tres de rectes que a mi m'inspiren confiança i allà em reservo uns segons per complir les meves obligacions. Vaig ben beguda i ben menjada. Que més em cal???. La claca segueix cridant

T2: Sorpresa. L'Edgard està viu i està esperant-me dins boxes. M'acompanya fent la T2, em parla, m'explica com li ha anat i em fa fotos mentres em canvio. Em diu que ell no em podrà acompanyar que està tocat però que tot anirà bé.Ens trobem la segona sorpresa del moment just quan jo marxava (i el motiu pel que ell es convertirà en bombillo), però això ja es un altre tema. Crit de quina hora "normal" es...

11:30.Run:....respon les 11:30. Vas On time Anna!!! Vols baixar de les 3 hores, i només et cal una cursa intel.ligent. Començo a correr, ritme acompasat. En Carles m'acompanya el primer km i em va parlant, em diu que potser vaig massa forta, que dosifiqui que els 10 es faran llargs, però estic be. Ens trobem la claca, riures i riures...i segueixo sola, amb el meu ritme alegre, i la respiració pausada. M'agafa l'Oriol i el Del Rio del Trimas9. Em van donant anims i em demanen que no em despengi. Arribem al km 4 i allà està em meu Joako.

Els kms que ens esperen segueixen sent metodics a mes no poder. Algun crit pel Joako que em vol fer apretar.No estic cansada ni de cardio ni muscularment, només vull mantenir el meu ritme, aquest ritme, el meu ritme de crucero. Darrera està en Toni i la Inma. Ens creuem constantme, però sembla que jo estic mantenint be el ritme perque incremento poc a poc el meu marge. Fan bona cara ells també. No me n'adono i km 9, la Neus i el Miquel de nou (mil gràcies, tata, la Garmin es 100% dedicada a tu), veig als papes que riuen al veurem tan fresca, veig a la claca, Pau, Pazos (donde està Emma???) i de cop i volta, a la recta de la meta....entro amb els meus dos nens, les dues persones que més m'han ajudat a nivell d'entrenament aquests darrers dos mesos, i que son els causants del meu salt qualitatiu esportivament parlant, no només fisic, que també, sinó 100% de cap. M'agafen un de cada mà...i creuem l'arc. Gràcies Joako i Edgard.

12:28. Medallita penjant al coll de la Bastús. Soc feliç, molt feliç. I soc Olimpica

Puc agraîr a tothom que va estar al meu costat (Lidia,Pazos i Julia, mil gracies), als que no van estar en persona però si pensant en tot moment (Isa, Judith, us estimo molt...i Bea, el petonet estava mes que dona)...uffff, tanta gent, tanta, tantissima. Sense vosaltres, no soc res.

Estic sense paraules. Ahir va ser un punt d'inflexió per mi.

Temps: 2:57:36

posició femenina: 74

posició grup d'edat: 17

swim: 39:38

t1: 3:24

bike: 1:14:50

t2: 3:30

run: 56:16

(Esto no se para, esto no se para)

La vida es domingo

Portavem setmanes entrenant, no es per justificar res, però esperavem la Triatló de Gavà, en modalitat olimpica per relleus, amb moltes ganes. Tot va començar just a partir d'un sopar tranquil a Martinet, previ a la triatló fustrada d'Andorra...i una per l'altra ens vam anar animant.

Les premises estaven clares: la TiPazos faria el swim, la Bastús (jo mateixa) s'encarregaria dels 40kms de bici i la relojito suizo Llopis faria el run.Quedaven setmanes d'estiu per anar acumulant metres, kms...i sobretot riures i whatsapps.

Seguint l'esperit dragó que darrerament més ens envolta, "l'ardillisme", rapidament va apareixer un equip B (dic B per dir-ho d'alguna manera), i així, mig en conya mig de debó, cada dia hi havia un motiu més per donar el millor de nosaltres mateixes i picar-nos de manera sana davant la Lidia, la Judith i la Choc substituïnt a la Nuria que s'escapava a París....i como buenas modernas, ben aviat vam pensar en fer-nos una equipació que es va mantenir en secret fins els darrers minuts previ a la competició (sembla mentira però aquesta vegada si que vaig aconseguir no penjar cap foto amb el trisuit nou, i ben poca gent sabia de la seva existencia...vamos, un trabajito fino de disseny que Bunch ens ho va plasmar d'allò més be, tot i les putades amb les talles i el "momento hucha" que ens va portar a totes al borde de la histeria un parell de dies abans)

Practicament sense pensar-ho (les setmanes passen volant) ja estava fent tirades en bici de 70, 80, 100kms (gràcies nois) i la traca final seria el subidon del Half de Menorca (on les ganes de competir es van incrementar un 300% i fent dels 4 dies a l'illa amb els meus dragonets una experiència única) http://www.bcndragons.com/2012/09/half-de-menorca_30.html . Petita nota despres del link al blog amb la cronica del Joako: Sou molt grans, nois, felicitats, l'any vinent tornem i seré jo una de les que agonitzi pujant fins la torre de Fornells tres cops

I així, pimp pump, després d'uns dies de descans laboral,ja ens trobem en el capdesetmana de l'esdeveniment.Dissabte no va parar de ploure i a la tarda Gavà era una bassa d'aigua. Es comunica que es farà un duatló i ens plantegem enviar-ho a la merda i marxar a Bagà a rebre el nostre jefecito a les 3 del matí que porta 17hores corrents Cavalls de Vent, però finalment la vena racional, i saber que la previsió per l'endemà es millor així com alguna filtració, ens fa quedar-nos a Bcn i matinar diumenge (m'agafa un bajon, l'Ana portava una feina increible dins l'aigua, però sigui el que sigui que s'acabi fent ho anirem a gaudir al màxim perque serà el premi de tants bons moments que hem viscut preparant-ho).

Diumenge, 7:45h a boxes punt de trobada, aquesta vegada no hi ha foto oficial ni res de res, però allà estem els valents i les valentes, creuant els dits perque no torni a caure un aigüat i preguntant-nos com pot ser que finalment el segment de natació quedi anul.lat si l'aigua es troba d'allò mes plana. Res de res, duatló i punto, així que entro a boxes jo soleta, començo el ritual, i ràpid a la sortida a veure la Pazos com es converteix en una sirena del asfalto.

8:35h sortida, jo rapid a boxes,esperant que em passin el relleu, i mentres la companyia m'ajuda a passar millor l'estona...ja la tenim aquí. Canvi de xip i ara em toca currar a mi.

Sorprenentment no estic gens nerviosa (sembla ser que ara l'Anna que dona mil voltes a tot està en modo off), potser perque he de fer durant 40kms el que mes m'agrada (crec) i durant les darreres setmanes he agafat la bici més que en els darrers 29 anys, fins i tot, la darrera sortida va ser de qualitat, no per la distància, sino perque sortir un dia laborable (gràcies sr. Turro per les supervacances que m'has fet gaudir, quina pena que siguin tan curtes) entre camions, cotxes, autobusos, semafors, autovies de castelldefels...te el seu que per agafar confiança.

I començo el circuit, dues voltes de 20kms en un circuit completament pla. Passat el pont inicial em trobo a la Choc que havia sortit un pel abans quan la Lidia havia passat el seu relleu, però jo segueixo. Em trobo be, fa vent i no soc capaç d'adaptar-me a cap grup fins que als 12 kms o així aproximadament m'enganxo a la Monica del xipiteam que roda amb uns nois, i així fins el 19 aproximadament. El circuit es fàcil, un parell de girs tancats que ens fan pensar en frenar perque encara queda aigua en la zona amb ombra, però fàcil i ràpid. Fa calor, m'hidrato com puc que ja sabem que tinc un problema amb els bidonets i l'equilibri, penso que fer amb els manguitos...pujadeta a la rotonda de boxes i em trobo a tota la claca esperant. Que grans que sou, per mi el millor de la jornada, i aquesta vegada, molt especialment, agraïr en Pau que dormint res vingues a veure'ns (gràcies de tot cor!) i agraïr a l'Edgard que tot i el que li esperava a Calella també fes la gran matinada per estar al nostre costat.

Segona volta, mas de lo mismo, grups que venen, grups que s'escapen, algun que enganxo, la massa de bicis de l'sprint que ara coincidim...i plis plas, claca de nou cridant com histerics i cap a boxes. Transició llarguissima, i jo corrents com si fos curteta amb l'Edgard al costat (nota mental: repte de 2013, saber treure'm les zapas a la bici i baixar com els pros) dient xorrades...ràpid ràpid, relleu a la Isa i feina feta (per la meva part). Em comenten que portem uns 7 minuts de diferencia respecte les ardilletes dragones. Ole!!!!

La Isa es marca un sub50 espectacular als 10kms i quan queden 200 metres l'estem esperant l' Ana i jo per entrar juntes a meta. Que gran que ets, Llopis, que grans que sou les dues! (vale, ara ho he de dir, perque em xifla la frase: GRANDES TRIATLETAS PERO MEJORES PERSONAS, jajaja)

Rapidament arriba la Judith per entrar a la meta amb la Lidia i la Choc (bestial la progressio de la Judith). L'arribada de l'equip dels nois no la vaig poder veure, i en Carles i Paradell tampoc...es lo que tienen estas cosas

Acabem amb ganes de mes, buscant nous reptes com equip de relleus, i una mes que satisfactoria 4º posició com equip femení (recordem que ens vam inscriure de catxondeo sense cap pretensió mes que passar-ho be, i perque no dir-ho, el nostre premi era el trisuit de kalaveras que ens vam currar)

Ràpid comentem la jornada i marxem directes a Calella, a la Challenge. El que va passar i vaig viure en aquella marató m'ho quedo per mi.

En 6 dies ens espera la Garmin, aquest cop Olimpic, aquest cop sola (o relativament sola perque la claca allà estarà). M'encanten aquests diumenges...encara que els dilluns es facin durs de pebrots

(Esto no se para, esto no se para) 

C'est magnifique (Triatlo Les Angles)

Era la prova de foc, o si mes no...per mi era la prova de foc. No sabia com aniria,  pero si que sabia que aniria. Una cosa tenia clara, patis o gaudis l'anava a fer, anava a superar el segment de l'aigua i anava a finalitzar la prova.

La setmana passa ràpid, sense voler-ho estic un parell de dies nedant amb el grup dels Masters del Medi on m'animen a que a partir d'ara entreni amb ells, dimecres amb la Isa a la Barceloneta a fer uns metrillos amb el neopré, dijous de xerradetes amb la Meritxell i una sessió amb la Tere d'exercicis previs a la prova. Tot pinta be, molt be...però cal ser conservadora, ja que els nervis apareixen en el moment que menys t'esperes.

Preparem les bosses i tot el Tri-nglado que representa i, amb bona cara (això diu el Ferran, però clar, que ha de dir...tot i que a posteriori confesa que a Banyoles la meva cara 24h abans ja era un poema) anem fins a Les Angles, deixem les coses a l'hotelet i a sopar amb la resta del grup. Fred, molt de fred...sopem pasta, parlem de tot menys de la prova concretament, i seguint la idea de ser molt metodica aquests dos dies a les 23.00 ja estic al llit.

Dissabte arriba, i amb moltes ganes. Estic nerviosa, però no en excés, quan detecto una petita ombra de nerviosisme em relaxo respirant.Esmorcem amb la Isa i el Carles i anem al llac de Matemale, recollim dorsals i ràpid entro a boxes perque la meva idea principal es escalfar.Estic en modo concentració, i es una agradable sensació.

Escalfo, 300 metres màxim, però em sento be.Provo les ulleres noves i com no m'agraden decideixo portar les de sempre. No ens adonem i ja ens criden per anar recol.locant-nos (es el que te anar a França, que la meitat del briefing no t'enteres de res).

Un parell de petons i abraçades, una foto, no massa show perque jo...he dit que estic concentrada??? jejeje, el poder de la mente (arriba a caure un meteorit davant dels meus nassos i segueixo indiferent)

3,2,1...piiiiiii. Surto la darrera (crec que queden 3 persones per entrar a l'aigua) mentres sona una musica semblant al dia del judici final que fa posar nervios al mes seré i un home en francés va dient ves a saber que. Començo a braça, braçar braçar...i estic be. Aïllo del meu voltant tot el que em molesta i sincerament la natació fins la primera boia es comode ( a excepció del tramet que has de caminar i sento riures de la gent pensant que el moment es surrealista). Sento a en Ferran cridant i dient que vaig molt be i penso en la Tere dient-me: el mes putes serà fins la primera boia.Respiro tranquila,es un xute d'adrenalina. De la primera a la segona tinc moments dolents de cops i patades, hi ha màxim 150 metres, la corrent va en contra i em dono 10 metres de marge per controlar la situació. Automaticament m'adono que mirar no es l'opció i girant la segona boia ja encaro fins la sortida. Braçada, braçada, braçada...i llisco ràpid. Adelanto posicions, se'm fa realment curt (penso dos segons que podria fer una segona volta), i en res ja estic corrents mentres em trec el neopré i sento els meus cridant animant. En Martí crida: ets la primera dragona en sortir.

A partir d'aquí m'es indiferent la resta de la Triatló. Agafo la bici amb un somriure tonto i començo a rodar. Passant la pressa durant els 5 kms de pujada confeso que fins i tot una llagrimeta em cau, d'emoció, perque els que em coneixen sabien que avui era un dia important per mi. Arribo a boxes en un moment, el circuit es precios, ho confeso, però es molt més dolç el moment que estic vivinet jo interiorment. Deixo la bici i em calço les bambes, la gorra i a correr. Corro lenta, massa per ser jo, però no m'importa tampoc. 5 kms que passen ràpid amb unes vistes impressionants, creuar la pressa inclós, i molts crits d'ànims. Torno a veure els meus Dragonets.

Creuo la meta rient. No estic gens cansada. Giro el cap i me'ls trobo a tots. Abraço en Ferran. He fet el primer Sprint, he fet Les Angles i ha sortir rodó, o simplement ha sortit com volia que sortís. Me gusta que los planes salgan bien. jejeje

Espero a la Isa que arriba en res. L'abraço. A ella i a la resta. Demano el telefon ràpidament. Hi ha algú que espera a Bcn nerviosa per saber com ha anat. Despenja ràpid dient que està al parque amb el Brunito pensant que feia exactament a hores d'ara la Bastús.Riu, riu molt...i jo quasi ploro de nou, però també em poso a riure. Per fi tants mesos d'esforç s'han vist recompensats. Ara cal buscar reptes molt més agosserats.

Això que va passar dissabte no em fa millor persona, ni millor triatleta...però em fa feliç (y con esto me sobra y me basta)

Cal seguir treballar: de cos, i de ment

(Esto no se para, esto no se para)

PD: el que va passar la resta del capdesetmana no es pot descriure amb paraules, però va ser especial

Nomes vull felicitar a tots i cadascun dels Dragons/es que vam participar, agraïr la claca que va venir a veure´ns i sobretot sobretot sobretot gràcies als meus pilarets per estar allà. M'emociono, però avui tinc dret.

Banyoles returns (triatlo Itu world cup)

Sabia que seria una cap de setmana diferent, i sabia que seria un cap de setmana on el que menys importaria seria la nostre triatlo. No obstant, estava nerviosa, molt nerviosa. Tornavem a Banyoles, un any despres (realment 11 mesos despres), exactament al mateix lloc on havia debutat, pero aquesta vegada erem molts mes. Al trio (ara gairebe quartet) de la Bea, Pau i Willitus, s'unien la Isa (que gran que ets!!!!), en Carles i la Judith (supporters de luxe), en Roger, Martí, Xaxa, Isa, Sheila (felicitats pel debut campeona), Joako, Ana (esto solo hace que empezar, osita), l' Emma i la petita Aitana, en Xavi Espriu i en Ferran, el meu supporter de luxe (amb permís del Siscu).

Així, després d'una setmana de nervis, divendres ben tard ens vam plantar a Banyoles, deixem les coses a la Pensió Comas (jejeje, un concepte diferent d'allotjament però on, si mes no jo, vaig estar comode), sopem un bon plat de pasta i a dormir relativament aviat. L'endemà, ja dissabte, el Sr. Comas ens va preparar un esmorzar de luxe i ràpid a recollir dorsals.

Estem totes preparades, la Sheila ja ha arribat i es hora de deixar-ho tot a boxes. Estem nervioses, i es nota, molt. No podem ni escalfar, en res ja ens hem de preparar per sortir. Aquest any, a diferencia del passat, sortim llençant-nos des del pantalà com els pros...amb un unic consell: la barbeta enganxada perque sino les ulleres saltaran...i tres, dos, u...piiiiiiiiii!

No donaré masses voltes a com va anar el segment de l'aigua, només diré que igual de malament o de be que l'any anterior (ja s'enten que malament llavors): bloqueig, angoixa, sensació d'asfixia, cos pesat, no avançar...però entre tantes coses negatives no te n'adones i ja estas trepitjant terra de nou. Surto de l'aigua amb rabia, molta rabia pel que ha passat (i posició 35a), i això es trasmet en una transició acollonantment ràpida i una sortida en bici bastant explosiva. El segment de bici va be, molt be, desconnecto i no penso en que ha passat minuts abans, vaig sola, adelanto noies i nois, intento enganxar roda d'alguna però ràpidament ho descarto, ho faré sola i practicament sense pensar ja estic entrant a transició, posició 13 (efectivament son 22 posicions recuperades en 6,6 km, no està gens malament).

Transició ràpida de nou i a correr: aquí surto bastant ràpida, però massa calor i cansament em fan afluixar el ritme, adelantant algunes noies i algunes vegades sent adelantada, per finalment entrar a meta en la posició 17 i 37:04 minuts. La grandeza del supersprint reside en esto!

Just davant la Isa, i uns minuts despres l' Ana i la Sheila. Entrem a boxes, ens tirem aigua al cap, ens abracem, ens felicitem, recollim les coses i el que ens espera fora es massa. Estan tots, tots...els crits que hem sentit durant el circuit d'ànims son una petita mostra del que ens espera fora. Es increible tenir uns amics així, de debo.

Riures, anecdotes, promeses de No more braza, ganes de Les Angles, ganes de mes tri...i ganes de dinar!jejeje. Ràpid a fer entrepanet que senta genial i ens espera una tarda triatletica de nou, però aquesta vegada en masculí: Roger, Pau, Joako, Martí, Espriu i Xaxa fan una representació Dragona espectacular. Felicitats nois!!!!

A la nit, ja amb els deures fets tant dragones com dragons però especialment els supporters (mil gràcies de nou, Bea, Judith, Isa, Carles i Ferran, i els petits Dragonetis), fem un sopar de gala i visita a veure l'espectacular Estany de nit...i mes riure, i mes bon ambient i més reptes per les setmanes properes.

L'endemà, ja diumenge, ens toca anar a fer de mirons, i veure los buenos de la ITU world Cup, que no sempre es pot veure un espectacle així. Simplement espectacular. Son nens i nenes de no mes de 20 anys...i amb uns ritmes taquicardics

I així, amb un dinar Triatletic dragonià de comiat, acaba el gran cap de setmana, on...com ja era de preveuré, el menys important eren els 300-6,6-2 que vaig fer dissabte

Oficialment queda inaugurada la temporada Triatletica 2012 (una mica tard), pero amb un pensament: millorarem!!!!

Esto no se para, esto no se para

Felicitats a tots: Pau, Roger, Xaxa, Martí, Espriu, Joako, Ana, Sheila i en especial a la meva estimadissima Llopis. Com ella diu: no hi ha competició important que no la compartim.

Gràcies per l'incondicional suport a la Bea i en Ferran, sense els petonets d'una i de l'altre no seria el mateix!

Força Dragons!!!!!

Al otro lado de....la meta (Half Challenge Calella)

Qualsevol Triatló, sigui d'una distància més curta o més llarga, es pot viure desde dins i desde fora. Les emocions que sentim son molt diferents, però nervis n'hi ha, i molts, més quan son bons amics qui competeixen.

Aquesta vegada, a la Half Challenge de Calella, vaig anar de supporter, i potser perque feia molt que no estava a l'altra banda del calaix de sortida (gairebé ni ho recordo, potser a la Cursa del nassos quan el soli em va fer de les seves), les emocions es van incrementar.

Dissabte ben aviat (coincidint amb el meu aniversari, jeje, quina forma millor de celebrar-ho que amb una gran festa triatletica) ens vam digirir a la zona de recollida de dorsals, vam agafar les coses, esmorzar contundent, veure els companys i ràpid a l'hotel. Els nervis van estar presents durant tot el dematí, l'intent d'anar al briefing va ser un fracàs però per sort ens vam trobar a diversos amics que ens van fer un breu resum de com funcionava tot el tema de les bosses, l'hora d'entrada al bikepark, els calaixos...Ufffff, la jornada previa prometia, l'organització va montar un tinglado dels grossos molt similar a qualsevol Ironman de renom.

Dinem, després d'invertir dues hores en trobar restaurants que preparessin pasta amb la bici i tots els complements (sort que no som els unics) i després directes a boxes, platjeta de relax i a descansar aviat. Mes neeeeervis. Tren i a BcN, que tinc festeta d'aniversari! (el cotxe ben aparcat i millor ni plantejar-se tocar-lo)

Diumenge ben aviat a Calella, 7.30 ja estic a la sorra després d'un caòtic viatge en el primer tren on només hi ha gent que torna de festeta. A les 8.00 comencen les sortides, i a partir d'aquí ja poques coses he de dir jo.He dit nervis?? moooolts nervis. Nervis esperant que entressin a l'aigua, nervis esperant que sortissin, en el circuit de bici i sobretot sobretot sobretot en el running.

He d'agraïr que en aquells moments tinguessim al costat, tant els pares del Frijolet com jo, a  la Bea, en Pau, el Willy, la Lidia i el Toni i moltes persones més que tot i no ser al nostre costat físicament ens van recolçar amb missatges de suport.



Finisher Half Challenge 2012

No cal que estiri massa més el tema, el realment important es la crònica de qui ho va viure en primera persona, en Ferran, però he de dir que la sensació de sentir-ho desde l'altra banda la recomano a tots els trialtetes que normalment només pensem en competir: la gent que ens envolta també pateix, encara que no portin un xip al tornell i en canvi portin una reflex entre les mans (el moment de veure als teus entrant a meta es indescriptible, i abraçar-los una vegada han acabat encara es millor).

L'any vinent tornarem a Calella, al Half Challenge, però aquesta vegada, els papers s'invertiran, i estaré jo al calaix de sortida.Felicitats a tots els Finishers!

(Esto no se para, esto no se para)

.......

LA CRONICA DE LA HALF CHALLENGE (de Ferran Rebollar)

Estic segur que el món de les sensacions està lligat a molts esports. Però en el cas del triatló, i sobre tot, en el món de llarga distància, sembla que si no parles de les sensacions que has tingut durant l’entrenament previ, o de les sensacions que has tingut durant la carrera, no ets ningú. I clar, de sensacions se’n poden tenir de tot tipus. Al capdavall, això de les sensacions no deixa de ser un concepte super-subjectiu, que només poden ser desmuntades, o ratificades, pel temps que marca el crono quan passes per sota de l’arc d’arribada. En el meu cas, ja feia setmana que arrossegava “malas sensaciones”; a vegades eren mentals, però a vegades eren completament físiques. I aquestes “malas sensaciones” van fer que no gaudís gaire ni dels dies previs a la carrera, ni de la mateixa carrera. Sigui com sigui, com que de tot se n’aprèn, en el proper mig-ironman segur que ho faré millor, i segur que les sensacions també hi seran. Només espero que siguin més bones.

Jo, que sóc un debutant en això del triatló de llarga distància, no vaig poder evitar la sensació de “joder, això va molt en serio” (osigui, sensació d’acolloniment), quan dissabte vaig entrar al bike-park a deixar la bici. D’entrada mai havia trepitjat una catifa vermella de la superfície d’un camp de futbol (literal), i mai havia vist tantes bicis juntes. “Ups! i se suposa que demà al matí, després de sortir de l’aigua, hauré de trobar la bici a la primera??? Però si totes em semblaran iguals!!! Vale Ferran, tranquil, demà serà un altre dia, i quan tinguem el problema de trobar la bici voldrà dir que ja hem acabat de nadar. Siguem positius”.

I sense saber com, l’endemà em vaig trobar engabiat entre tanques d’obra, envoltat de tios vestits de negre, amb casquet de natació, olleres, i moltes ganes de nadar. Per provar vaig voler sortir enmig del grup, a veure què passava, per comprovar si de veritat hi havia tant contacte en la sortida d’un triatló... i la resposta és: SÍ, HI HA CONTACTE. HI HA MOLT CONTACTE. Diguem que durant els primers 100m, nedar, el que es diu nedar, poc tirant a poquet. La sensació més aviat va ser una cosa semblant a aquesta: “collons, el tio de davant podria córrer més. Merda, deixa de donar-me patades a la cara. I tu, el del costat, et pots apartar una mica? Joder! El de l’altra banda m’està fent un sandwich contra l’idiota que no s’aparta i no puc nedar!...vale, doncs braça...no, braça no, que vaig massa poc a poc!! Hostia, vale, prou, ara veurà com t’apartes!! Toma! A que ara t’has apartat!” I així més o menys fins a la primera boia, a 200m de la platja... Però al capdavall, lo bo que té el sector de natació, és que quan aconsegueixes nedar, es qüestió de relaxar-se, anar mirant, i anar braçant fins que vas passant boies. I sí que és veritat que des de la platja, 1.9km semblen llargs, però quan surts de l’aigua, la sensació sempre és la mateixa: “doncs no n’hi havia per tant...”

I és veritat que a l’aigua mai n’hi ha per tant, perquè la lluita de veritat comença quan poses el cul sobre el seient de la bici i comences a pedalar. El circuit de bici de la Half-Challenge és cosí-germà del d’Arenales 113, a Elche: un circuit ràpid amb uns quants repechones, però que obliguen a mantenir sempre una velocitat constant; zero ports de muntanya, zero baixades. Osigui, circuito-rodillo, i pel meu gust, una mica avorrit. La cosa era anar de Calella a Mataró, i de Mataró a Calella dues vegades. La bici tampoc no té gaire secret. Es tracta de no passar-se, i en el meu cas, controlar de no baixar mai de 30kmh per mirar de fer els 90km en menys de 3h, així que si baixava de 30, havia d’apretar per recuperar la mitja. En bici estic començant a aprendre la importància de tenir paciència, de no voler córrer més del que toca, de no angoixar-se perquè els bons et passen com si tu anessis aturat, i de pensar que la carrera no s’acabarà quan deixaré la bici al box. I ho vaig controlar tot força bé, i per això estic content; les sensacions van ser bones ;)

I un cop acabada la bici, tocava fer el que millor se’m dona. I aquí va ser on la vaig cagar i molt. Perquè de moment anàvem molt bé. Sabia que si em sortia una bona mitja marató podria apropar-me a les 5h 15’, que era el meu objectiu. I em trobava bé. I em sentia fort. I corrent no sóc dolent. Així que vaig començar la cursa a peu a molt bon ritme; entre 4’15’’ i 4’30’’, avançant a molta gent, i trobant-me cada cop millor. L’Anna, en Pau, la Bea, i el petit Guillem, m’animaven cada cop que passava pel seu costat. Com s’agraeixen els crits d’ànim!!

Però cap el km 13 vaig començar a notar que la cara em bullia, i que el cap se m’estava escalfant massa, i no tenia cap punt d’avituallament a prop. “Merda, hauré d’aguantar fins que trobi aigua...”. I vaig haver de baixar el ritme. “Vale, no passa res, vaig bé, em posaré a 5’ i aguantaré allà... buf, quina calor”. Km14. Començo a notar que em costa mantenir la vista al front, i que em molesta tot; la visera, les olleres, les bambes que estan mullades, m’apreta el top.... “no anem bé... hauré de parar... no, no paris, aguanta... km15... he de parar... no, si, no, si.... merda, he d’aturar-me o m’agafarà un cop de calor...”; i en aquell moment vaig visualitzar una imatge en el crono d’arribada que em va fer molt mal: 6h. “Uf, això no pot ser, s’espera més de mi i no puc deixar-ho així. Això ho he d’arreglar”. I ho vaig arreglar; amb quatre gots d’isotònic fresquet, dos troços de plàtan, un gel, i dos ampolles d’aigua que em vaig tirar pel damunt em van salvar. “Vinga, a córrer una mica...merda quin mal les cames, estic deshidratat?... potser... o potser no, potser la dutxa d’aigua freda m’ha fet baixar el to muscular... va, va, una mica més... merda, he de pixar... vale, vale, pixo i així descanso, però quan acabi, per molt mal que em facin les cames començo a córrer i per collons que no paro fins a la meta”. I així ho vaig fer. I cada cop faltava menys per arribar, i m’havia recuperat d’una pájara important, i estava a punt d’arribar a meta... però no sabia com anava. Pel temps que em marcava el meu crono tampoc anava tant malament. “Vinga, a veure si puc rascar les 5h30’... però amb tranquil·litat, perquè una altre cop com aquest ja no l’aguantaria”.

Quan vaig arribar a la ziga-zaga de meta, la sensació va ser indescriptible. Volia plorar d’emoció però no podia. Volia mantenir el tipus, estar content, sentir l’emoció, gaudir del moment, però sobre tot volia trobar l’Anna, volia veure on era, necessitava veure on era abans de creuar la meta. I aleshores la vaig trobar, cridant, contenta, rient... i això va ser el millor moment de tota la carrera. I aleshores vaig riure, i vaig ser molt feliç. Havia patit moltíssim, però en aquell moment només quedaven uns metres per creuar la meta. Això ja ho tenia. Ho havia fet un altre cop; estava a punt de ser doble finisher de Half-Ironman en menys d’un mes i mig! És per estar content. És per estar moooooolt content, perquè, com sempre, lo millor sempre està per arribar.

SWIM 0:37:36 – BIKE 2:55:45 – RUN 1:54:59

META 5:35:45