dilluns, 14 de juliol de 2014

Palo con ella (tri sprint les Angles 2014)

Com començo a explicar això...mmm, perque sempre el que més costa es començar, i si es tornar a fer una Triatló després d'una any i dos mesos no podia ser diferent.

Les Angles, Altriman, sinonim de festa del Triatlo, i on no saps si es mes important el contingut (anar a fer una tri), el continent (la fantàstica zona on es celebra) o la companyia (estar envoltat d'amics dins i fora de la prova no te preu) va ser l'esdeveniment escollit per tornar.

No saps ben bé el motiu. Un pinyo en moto que et deixa condicionada només a correr, una etapa corrents per la muntanya que t'acaba demanant un break, un intent fa dos mesos de tornar a nadar, unes amigues que diuen que fa molt que no es repeteix l'imatge de fa mes de tres anys compartint boxes....i ja estas liada.

...

Fa tres anys (tot i que haurien de ser 4) que vaig a l'Altriman - Les Angles. El primer a darrera hora no vaig poder anar, al segon vaig fer l'sprint (el meu unic sprint fins fa res - m'estresso massa), l'any passat necessitava descansar i em va tocar fer de fan al Pau i el Vic i aquest any tornava (re-tornava amb poc entrenament però moltes ganes)

I anem cap allà dissabte, Vic de fan i jo nerviosa (coses que mai canviaran), després d'una setmana on valores certes coses,  i just a l'arribar a la Cerdanya valores d'altres, t'esperen els amics, els riures, les bromes i la companyia que agraeixes. Arribem a Matemale, recollim dorsals, visualitzem rapid la zona i volant al poble a veure els nostres herois: en Ruben, que "està que lo peta" i l' Uri, que ufff....6h10!!!! (i amb ganes de l'any vinent tornar a fer l'Altriman!!! - Uri allà estaré...i lo sabes!). Sempre riuren, sempre son positius, l'sport amateur hauria de ser així. De nit, sopant tots junts la pasta party de la Juls i el Rafa, l'ambient segueix sent igual, i així, cansada però feliç, em quedo fregida en 10 segons compartint habitació amb el Vic i la Manu i els milers de wp que arriben de les altres habitacions!!!

I sona despertador (per sort, i també molt positiu de les Angles que la sortida sprint es a les 10:45 així que no cal matinar). Dutxeta, esmorzar i al lio.

Nervis, entrar a boxes, posar-se el neo, escalfar una miqueta dins l'aigua, petonets dels meus com sempre, les nenes aprop, els fans aprop...i al lio.


Sortida. Em quedo en segona fila. Fa massa que no nedo amb gent i tot i que em sento bé amb el medi no les tinc totes, ja que varies persones (entre elles l'Uri) em recorden que m'agobiaré en els primers 200 metres fins la boia però que passarà (no sabem si es l'alçada o que es). Efectivament, anar fins la boia es una me....50 metros inicials bé, però despres la sensació de manca d'aire, angoixa, el neo apreta, bla bla bla...pensaments negatius a tutti pleni....però si una cosa te nedar malament es que aquesta sensació de merda no es nova (el dia que no em passi si que serà surrealista) així que sense pressa però sense pausa intento que tot torni al seu lloc i jo em tranquilitzi. La resta de gent no fa massa mes bona pinta i tot i que el grup s'estira som una bona colla, així que....per art de magia, quan passo la primera boia ja tot es normal (lent i continuo, en mi linia) i pimp pamp pump arribo a la sortida (hagues pogut nadar metres i metres ara ja).

Estan tots esperant i animant (inclosa la Bea, cosa que no m'agrada gens, però amb aquell ullet el millor era no seguir, perque estem aquí per pasar-ho bé). Surto la 112 de l'aigua. Transició leeenta que no puc ni treure´m el neo sense enviar el garmin a la merda i ja a pillar la bici per canviar d'aires.

Bici que passa ràpid, volta al voltant del llac amb una petita pujada inicial d'uns 10kms molt progressiva. No està permés el drafting així que a la meva arribo. He guanyat dos posicions. 110

I transició rapidissima i m'endinso pel bosc (un any i dos mesos sense fer transicions es durissim, i costa agafar ritme). No porto referencia de kms, ni de temps ni de res, però encara ens creuem amb molta gent de l'olimpic i els primers de l'Sprint. Vaig fent, no em creuo amb Xavi, Alvaro i Manu que van junts fins molta estona despres (jo ja estic una mica ratllada perque no se on donarem el gir) i al veure'ls nomes tinc temps de donar la mà a l'Espriu i preguntar: però on girem? queda molt?...l' Alvaro em crida que en 500 metres o 600 em fan girar. Una mica mes tard, a 200 metres del gir, veig la Julia amb moltes rampes, que crida que si apreto l'engantxo...però jo vaig fossa.
Dono la volta, bec cocacola i segueixo. Vaig desfent el camí creuant-me amb molts corredors....i de cop i volta, de nou el bosc que amaga la catifa i l'arc, i el que es millor, els meus amics esperant-me i la Julia i el Nico fent-me una abraçada sota l'arc. Posició 100

Quantes emocions en 1hora 34 minuts. O en un cap de setmana. 
Tinc constancia que no vaig ser la unica que es va emocionar, jo com sempre per dins, però que unes hores després li dones mes valor.




Ara ja hem començat de nou...i només cal entrenar i gaudir! Palo con ella!!!!

Els Angles (on el triatló es només l'excusa)...ens veiem l'any vinent

(Esto no se para, esto no se para)

Felicitats Ruben, Uri, Alvaro, Xavi, Manu, Julia i la meva Bea - ojitos sexys! (jo ni hagues sortit aquell matí, ets molt forta)

Gracies als fans, al Rafa i Ju ls per acollir-nos a casa vostre, la Dulce per les fantastiques fotos i el Pau pels anims i els videos, el Vic per simplement ser ell i els nens per fer-nos veure que tot pot ser fàcil.


Cap comentari:

Publica un comentari