dimarts, 9 de juliol del 2013

Allez allez (Kilian's klassic-Trail FontRomeu 28kms)

I la cosa va anar així, no recordo quan vaig decidir apuntar-me a la Trail de Font-Romeu, després d'una conversa amb la Isa i tot i saber que en Vic no la faria al ser dissabte, però que si s'animava en Borjita. Si recordo que va ser molt abans de tot aquest rampell de voler fer varies curses de muntanya (la Matagalls-Montserrat, l'Ultra de Collserola...) i que, sincerament, el que esperavem els tres era passar un bon capdesetmana plegats a Martinet.
I cadascú arribava a la cursa d'una manera diferent. La Isa tornant a ser una mica la que era després dels mesos de paron, el Borjita fort com un noseque amb la preparació de Cavalls de Vent, i jo intentant canviar el xip després de Mataró però bastant satisfeta perque, Si, no ens enganyem, aquestes dues darreres setmanes havia entrenat.

...


Arriba divendres i anem a recollir dorsals a Font-Romeu. Es preciós però fa pujada, moooolta pujada (una carretera d'aquelles que mataries per fer-la amb la bici). La gent de Salomon ha fet un desplegament impressionant,stands, carpes, voluntaris i un poble de postal. Això fa molt bona pinta!. Sopar aviadet i a dormir que cal matinar l'endemà.

A les 6:00 sona el despertador i després d'un esmorzar marxem els tres valents direcció FontRomeu. Allà molt de frances i poc català, però entre ells el Nacho i el seu germà que no veia desde la Trailwalker. Ens dessitgem sort i ja comença la festa.

Borjita ens diu adeu i apreta, i ens quedem la Isa i jo. Decidim fer-la juntes, ens fa "respecte" la distància que ens espera però sobretot l'alçada a la que estem i el desnivell que comporta.

Rapidament només començar ja es pujada, jo em trobo bastant bé i em sento forta però seguint el ritme de la resta de corredors decidim afluixar una mica, la Isa s'està intentant adaptar a l'alçada i te problemes per respirar comode i sincerament, avui hem decidit que no ve res de dos minuts.

Mirem el paissatge i es espectacular, portem un bon ritme sense anar patint en cap moment, i només per això, val la pena. Sense practicament adonar-nos arribem al km 5 i ja tenim el primer avituallament: aigua freda, coca-cola, una mica de platan i taronja. 
Ara tenim davant una de les imatges mes maques (o la mes maca) de tota la cursa: un caminet estret segueix tot el camí del telecadira i els corredors, com formiguetes, anem lluitant per superar el desnivell. Just a l'esquerra, la pista d'ski completament verda. Gallina de piel. Només per això val la pena apuntar-nos l'any vinent.

Passant aquest dur tram ja arribem al km 8-9 i tenim el segon avituallament. Gel de rigor i a correr una bona estoneta. També hi ha trams de pujada i alguna petita baixada, no massa tecnica, i així, pujant baixant, anem a la zona dels llacs. Espectacular els llacs. Sense paraules (bé, nomes cal veure les fotos que fem sense parar)
Donem la volta a la zona i tornem al mateix avituallament que el segon. Aquesta vegada ja es una mica mes tècnic i portem uns 15 kms damunt, així que es nota. Creuem un riu i algun rierol que per sort no porta massa aigua i així, xinu xano, ja agafem la segona pujada.

A partir d'aquí els papers s'inverteixen, i suposo que això es la grandesa d'aquest esport i de la companyia. Si durant els primers 16-17 kms vaig ser jo la que tirava de manera inconscient de la Isa mentres s'adaptava a l'alçada, les baixades, el ritme...es a partir d'aquest moment que ella va tirant de mi (va anar de menys a mes practicament sense adonar-se'n) i m'anima a mantenir el ritme, seguir-la, vigilar on trepitjo pujant o deixar-me anar baixant.  I es gràcies això que anem fent una darrera l'altra fins el quart avituallament despres d'una forta pujada, on ens recorden que queden 500 metres de pujada forta i després ja 8 kms de baixada.

La Isa, aquí, em tira un got d'aigua fresqueta pel cap, ja que tot i estar a mes de 2000 metres d'alçada, la temperatura es propera als 30ºC. Una vegada la pujada es supera i passen aquests 500 metres ens deixem anar per una pista d'ski com si fossim formatges de bola rodolant fins el darrer avituallament. Ara ja ens queden nomes 4 kms i ens confirmen que segueixen sent de baixada, així que amb una mica d'aigua ja farem.

I si, ara arriba la sorpresa, mentres la Isa em va tirant, i aproximadament quan ens queden dos kms per arribar, un frances bastant estupit ens crida que ens col.loquem a la dreta. Ella i jo ens mirem amb cara de "que li donin pel cul" però just mig minuts després sentim una veu per darrera que ens diu rient: Allez, allez, c'est fini!..( i riures). Em giro, ara si que si, amb cara d'enviar al proper frances a la merda i quina es la meva sorpresa quan qui està animant es en Kilian Jornet amb quatre o cinc mes de Salomon. Miro a la Isa i ella també l'ha reconegut, estan de passeig animant als corredors, tot i que ells han fet la llarga de 43kms i ens han doblat. Van sobradissims, intentem estar 100 metres al seu costat i es impossible! jejeje 

Els darrers dos kms passen volant, volant...i arribem just a meta (llàstima els 5 minuts que ens van diferenciar del Kilian perque la meta ens va dir en Carles que estava plenissima de gent) contentes i satisfetes per haver gaudit en tot moment (això ara si puc confirmar que no passa sempre però quan passa es una sensació molt gratificant).
Em vaig cansar, si, no ens enganyarem, van ser 4:26h, son 28kms amb 2000 de desnivell, però va valer molt la pena, molt, per la zona, les vistes i l'experiencia....i sobretot compartir-la amb la Isa en tot moment.

L'endemà la Kilian's klassic va continuar, i aquesta vegada vam fer de fans de la Lau i el Borjita, ella debutant en un trail i ell repetint perque dissabte no havia tingut prou, i, aquesta vegada si, fent-nos la foto de rigor amb ell.

Proper repte...mmmmm, encara queda algun pendent abans dels mesos critics! ;)

(Esto no se para, esto no se para)