dimecres, 28 de setembre del 2011

Bon temps pels Dragons

Estem On Fire, i a qui no li agradi llegir-ho que tanqui la pestanyeta de l'entrada ara mateix, però els Dragons estan On Fire.


Dragons a la Mercè 18 de setembre 2011

Portava dies, per no dir setmanes, que ho pensava, però diversos esdeveniments passats m'han fet estar mes convençuda, acabant-ho de rematar el comentari del Mikel a la pàgina del facebook del club i una de les interessants converses matutines amb en Pau


La setmana màgica (que no tràgica encara que una mica si) va començar amb una magnifica cursa de la Mercè, no pels resultats obtinguts que van haver de molt bons ( com per exemple el d'en Nacho) si no perque tots vam tenir BON TEMPS...es el que passa, que si plou plou per tots, i si fa sol també en fa per tots (soc conscient que això no s'enten, però algu ja sap perquè ho dic), així que amb un TIEMPAZO digne d'enveja ens vam veure tots abans de la sortida per fer la foto d'equip, i ja s'olorava que això feia patxoca, com no podia ser d'un altre manera.

I així va ser diumenge a la Salfish Half de Berga, on els Dragons van fer una actuació digne de menció.
Allà estaven en Pau,Nacho,Capi,Espriu,Guillem i Jaume donant el màxim d'ells i lluitant fins el darrer dels kms, i els resultats son mes que visibles, va anar de ben poquet no entrar en el top ten si no fos per la injusta i misteriosa desqualificació d'en Guille (a veure, que les proves son les que son, i el casc i la bici no conjunten ni de conya, jo també l'hagués llençat!jajaja) i la punxada a la cursa a peu d'en Nacho. Si senyors, molt per davant de grans clubs i encara que no consti oficialment, d'alguns que els hi tenim ganes (perdoneu, però algu ho hauria de dir).

Foto de familia
Per rematar aquest diumenge apoteosic on si una cosa es va reflexar va ser l'esperit de grup, ahir va haver foto oficial d'equip a la carretera de les Aigües per la revista Finisher. Quina patxoca, senyors...i ensenyant cantera futura.

Ara la temporada de Triatló ja s'acaba però com nosaltres no som monotemàtics (o Tritemàtics) ens dedicarem al running, a les duatlons i preparar futurs aquatlons i reptes personals pendents, que segur que no son pocs. Així ens esperarà un 2012 per fer "més pupita" a la resta d'equips.

Només em queda dir una cosa: Felicitats als Finishers

Aquesta entrada m'ha quedat massa rosa, ja ho se, però els colors son els colors, i jo soc rosa!!!. Està dedicada obviament a les Dragones: Julia i Bea.
Això es més que un club...i si,TOT SUMA, les competicions i els entrenaments tots junts.


ORGULL DRAGÓ

(Esto no se para, esto no se para)




dissabte, 17 de setembre del 2011

Qüestió de flow (fluir)

Per tots és coneguda la meva fobia,panic,ansietat que em produeix nedar.Bé,rectifico,que em produix a dia d'avui nedar en aigues obertes. I tambe tots coneixeu el motiu, i es que fa 9 mesos no nedava, era incapac de posar el cap a l'aigua ni de fer tres braçades seguides... I la pregunta següent és... i perque algu aixi fa triatlo¿ I la resposta és senzilla: i perque no¿¿

Entrenament swim piscina
Tot està en el teu cap i les ganes que li poses quan et proposes fer alguna cosa, i en el meu cas, conjuntament amb esdeveniments personals que van passar uns mesos abans, em van portar a pensar: anna vols fer tri, no saps nadar, però seràs capaç d'això i de molt més si li poses totes les teves ganes e invertint pero molt d'esforç,temps,diners,moments on ho engegaries tot a la merda i seguiries pensant nomes en duatlons,mil coses...
Nedar a la piscina ja no m'importa,rectifico,nedar a la piscina em produeix plaer,m'agrada,una pau interior,ho necessito,em relaxa pero a l'hora m'activa.He apres a no barallar-me amb l'aigua i si beneficiar-me d'ella.Gràcies a la Tere he trobat el punt de fluir i de gaudir de cadascun dels metres que faig,cadascuna de les braçades...però ara be...el problema no acaba aqui,i es q s'ha de nedar, si, però en aigues obertes.

Comença el show, després d'algunes Tris, sortides al mar en grup, tot l'estiu de vacances per entrenar en aigües obertes m'adono que aquesta sensació tan desagradable no s'ha solventat. Hores d'intentar adaptar-me al mar per nedar còmode (o si mes no, no tan incomode) no arriben. Al cap tinc una frase, que en Xavi no para de repetir i que en el fons a ell no li paraven de repetir: triatló és adaptació, i adaptació és superacio...pues nada, a eso vamos.
Inicis de setembre, quedo amb la Tere al mediterrani, la meva tècnica s' ha mantingut molt correcte tot el mes de l'agost, fins i tot a millorat, així que estem davant d' un tema de coco. Decidim que anirem al mar, es a dir, convinarem sessions de tècnica a la piscina amb sortides en aigües obertes els divendres a les 7.00 a.m., queden un parell de proves abans de finalitzar la temporada i he de superar això, no pot ser que es perdi tan de temps en un segment tan important, i el més important, que surti tan tocada per agafar la bici.I arriba el primer divendres...
Barceloneta 7.00 p.m, previ entrenament
Divendres 9 de setembre,7:00 am, barceloneta, mar en calma, aigua calenta,les dues practicament soles, sortint el sol just entrem a l'aigua, transparent, alguna medusa...Previ a l'entrada de l'aigua escalfem, correm per la sorra, fem sprints, salts, moviments de braços, espatlles...la finalitat d'això molt mes que escalfar es aconseguir elevar les pulsacions al màxim (amb els sprints) per així una vegada dins com ja entraré amb el cor accelerat no patiré aquesta pujada de pulsacions que experimento en les primeres braçades. Ho fem, i anar a la boya es converteix en un suplici, cor a mil, cansanci, respiració gens controlada, parades innecessaries, bloqueig.Provem diverses opcions per evitar-ho: tancar els ulls, cantar una cançó que m'agrada interiorment, mil coses per no pensar on estic, enmig de la nada fent braçades mentres un espectacular sol esta sortint per la linia de l'horitzó entre peixitus (si, es para darme de ostias, ho se, moment idilic,jajaja, pero jo tensa).
Bé,s'ha de seguir, i qui coneix a la Tere sap que sempre busca aquell punt d'incomoditat en els entrenaments per així aconseguir que quan entrem a l'aigua el dia de la prova no ens superi cap fet no esperat i tinguem capacitat de reacció.Els entrenaments còmodes no li agraden!.jajaj
Finalment i gairebé sense buscar-ho trobo la manera de relaxar-me. He de comptar braçades, i així cada 4 o 6 fer una frontal. Amb la tonteria d'anar comptant no penso en on estic (el paraiso/infierno del mar) i vaig tirant metres.Surto amb la sensació que estem trobant el camí, però no del tot contenta
Divendres 16 setembre, 7:00 a.m, tornem a la barceloneta, aquest cop pensant ja més en les proves que vindran em planto amb el traje de neopreno, total...a veure que passa!.Escalfem,aquest cop fem tres series de correr per la platja, entrar a l'aigua, nedar uns 100 metres i tornar a sortir correns (repetim l'efecte d'entrar amb les pulsacions altes).La sensació amb el neo es mooooolt més còmode, segueixo portant una posició del cos molt estable, centrada i correcte, i a més a més amb el benefici de la millora de flotabilitat i cames més descansades. Anem paral.leles a la linia de platja, de nou avui dia espectacular, mar net, amb una mica d'onades d'aquelles que fan com si tot fos una bassa i dormir fos tan facil.Primers metres revolucionats, masses braçades,respiració incomode...cal relaxar-se i gaudir, el moment es inmillorable.
Allargo braçades,respiració es calma mooolt,tot va bé, m'agrada.He descobert que per mi es imprescindible cada 4 braçades laterals fer una frontal, ja que desorientar-me i desviar-me seria un gran error. Incorporo aquesta màxima a la meva rutina: ara estic amb una musiqueta al cap que diu:1,2,3,4...1 i 2, 1,2,3,4...1 i 2!!!.
zona Barceloneta on fem sessions de Swim
L'entrenament acaba amb unes quantes series d'entrar a l'aigua, lluitar, sortir...entrenant entrades i sortides, baralles, enganxades, sprints finals,cor a mil, però aquest cop TOT SUMA! Veig la llum al final del tunel!!!!!(o enmig del mar), ara mateix desitjo tornar-hi!.Si, poc a poc, serà un possible, és l'evolució natural de les coses, no ho dubto, i la propera sortida al mar serà millor que l'anterior, fins arribar al punt de gaudir-ho!

(Esto no se para,esto no se para)

Per cert, la cançó que repetia al cap entre braçades era Último Mar, de MAGA (A la hora del sol-2010)

Mar sin nombre y sin orillas
Mar inmenso, infinito y viejo

Como el espacio a los tiempos
Daba máquina a sus olas
Padre ciego de la vida y la suerte

Mar inmenso y sin orillas
Mar inmenso, infinito y viejo

Y durmiendo en cunas y tumbas
Yo estaba y la soledad

Como un pájaro errante
Repitiendo su quejido
Desperté, y sobre la espuma, volé







diumenge, 4 de setembre del 2011

La Tri (i la vie) en rose

Avui s'ha realitzat una competició en rosa,completament en femení, on totes i cadascuna de les noies que estavem a la linia de sortida per una vegada a la temporada hem estat protagonistes d'una prova de l'esport que tant ens omple i tantes alegries ens dona; aquest dematí s'ha celebrat la II Triatló de la Dona

Durant aquesta setmana previa a la competició cal dir que vaig estar dubtant en tot moment si realitzar la prova o no (vaig decidir-me finalment ahir a la tarda a assistir quan ja estava convençuda de no participar tot i portar apuntada varies setmanes abans). Els motius de no voler fer-la, varis...que ara els detallaré, encara que ara que ja he creuat la finish line reconec que tot eren absolutament excuses barates.
  • setmana després de reincorporar-me a la feina, i per tant, horaris desquadrats
  • aigua del parc de l'espanya industrial de dubtosa netedat (això si que es 100% real, vaig anar diversos dies a mirar i alla ningu havia netejat, flotava de tot...acccs!!!)
  • possibilitat d'hostia massiva en bici al creuar-se les participants (teoricament era prova de promoció i hi havia opcio de que es participes amb qualsevol tipus de bici...faaaaals!!!quin nivell de noies i quins pepinos de flaques que portaven)
  • la Tere em comenta que la profunditat del llac es mínima (completament cert) i no passa de 30 cm, per tant, fer crol, serà de manera cutre salchichera
  • em proposen fer una mitja marató de muntanya a Lles de la Cerdanya ( el plan m'atreu molt, pero realment les darreres setmanes les he dedicat a entrenar les tres disciplines, no nomes el run, així que tampoc estic a full)
  • no participa la Julia que ha marxat a las Vegas ni la Cris amb lesió al genoll
  • toca The New Raemon al festival Sintonnitza dissabte a la nit(jajaj, això no es excusa, pero em mola veure'ls)
  • diuen que plourà mooooolt...
  • estic amb nul.les ganes de competir, tinc en el cap el xip de: val mes un bon entrenament que una mala competició
totes les noies a la linia de sortida
I així inicio la setmana, amb entrenaments correctes on en Xavi em fa anar bastant descansadeta pensant en la Tri, m'aconsella que estigui amb el pensament molt positiu i optimista, gens nerviosa, i que sobretot com sempre gaudeixi. Dijous faig tècnica amb la Tere al Mediterrani despres de mes d'un mes i reconec que tot i l'estiu passat entre mig em va genial, francament mooolt be, estic tranquila, ella ha notat la millora, tant de velocitat com de fons i això es una pujada d'ànims enorme.
Dijous tarda cames una mica cansades, algunes rampes, res millor que fer un massatge al fisio perque descarregui i de pas que faci el que toca a l'esquena, que també esta fina.

Despres a la nit, V World Congress nadapedaleacorre , amb bonissima companyia, pizzes, molt riure i converses girant al voltant de les triatlons, reptes del 2012 i com encaminar el destí d'aquest grup de tendencia anarquica.

I comença el cap de setmana: divendres tarda baixem al mar amb en Pau i l'Albert on l'aigua està bastant mogudeta, dissabte faig un entrenament bastant vàlid amb sensacions bonissimes i despres tertulia amb en Kilian sobre que faré  l'endemà (gràcies!!!), tarda de relax i decisió que faré la Tri. Ahhh, aprofito per felicitar als herois i heroina del cap de setmana, els nanos de la Marnaton: Felicitats de nou: Maria,Roger,Marcel,Nacho i especialment a la sardinilla d'en Xavi amb el seu podi, ets un mestre!

I arriba diumenge!!! despertador a les 6.20h i arribem a les 7.30 al parc de l'Espanya Industrial, en dejú, on ens trobem a un munt de noies nervioses per realitzar la prova, moltes d'elles es el seu debut i d'altres (per no dir la majoria) porten darrera el seu orgullós novio triatleta donant consells de darrera d'hora i podria afirmar que mooooolt mes nerviosos que elles, alguns amb nens de menys de dos anyets en el carret veient com la mama també farà la prova que tantes alegries porta al papa (aquest dematí els papers s'han invertit, i això m'agrada)....i entra la multitud, la Cris i Oscar! quina ilusió, han matinat una passada després d'arribar ahir a les tantes d'haver participat a la Triatló de Banyoles Olimpica l'Oscar però allà estan per animar.
També estan, i encara m'ilusiona molt més, els meus pares, i la meva Boira, que es la primera vegada que em veuran On Fire!!!
Entro a boxes, a les 8.00, i darrera de les tanques Oscar i Cris, on l'Oscar no para de donar mil consells: no ates el casco, las gafas allí para ir mas rapido...jajaja, nervis nervis...i la Cris amb la càmara en mà fent milers de fotos...i ara si que si, cap a la linia de sortida.

En col.loquen en grupets de 50, jo seré la 6a sortida, anem per edats, es a dir, la penultima sortida...bé, es un risc, se que de l'aigua sortiré tardissim i em trobaré tot el problema per avançar a la bici, però bé, endavant!!! L'ambient es excel.lent!!! La prova comença!!! ( si una cosa puc assegurar es que si hi ha companyerisme abans de començar les dones una vegada estem en acció som 100% competitives)
La meva prova ja podeu imaginar com ha estat, natació gens comode, angoixa de posar el cap dins d'aquella aigua bruta, amb trams on podies (fins i tot hi havia companyes que ho feien) caminar per dins del llac, ja que tocaves amb la mà el fons, convinant amb braça o com bonament es podia, ens ajuntem de cop tots els colors (el minut de marge d'una sortida a l'altre no ha estat suficient), l'aigua fa pudor , col.lapse a les boyes, pero en un tres i no res ja estem fora. Ja sabeu que penso d'això, que TOT SUMA, i triatló=adaptació com diu el mestre.

Després transició molt ràpida, agafo la bici de les darreres i quatre voltes al circuit, moooolt de gas, circuit amb rectes i completament plà, d'aquells que tant m'agrada i on recupero molt de temps, moltissim i sobretot gaudeixo molt.

Deixo la bici, i comença la cursa a peu, sensacions genials, res de càrrega als bessons, i faig la cursa a un ritme bastant alegre tot i tenir bastants desnivells i pujades.
Durant el recorregut: familia, amics, coneguts...es el que te estar enmig de Barcelona, això es un valor afegit dels importants.

Finalment passo la Finish line sent la 76 de 322, no està del tot malament, el dia que nedi en condicions, que comenci a tremolar el mon! jejeje

Mil gràcies a tots els que han estat al meu costat avui, física o mentalment. Ha estat una experiencia 100% recomanable, a millorar alguns aspectes com la profunditat del llac del parc, però estic convençuda que en edicions properes aquest aspecte es solventarà i cada cop hi haurà més noies que podran dir: Soc Finisher! (la Cris ho te pendent quan aquell genoll no li faci de les seves)