dissabte, 27 d’agost del 2011

Val per dos

Després d'un parell de dies poc productius a nivell d'entrenament, tot i estar de vacances encara, la darrera setmana pero de vacances, arribo a preocupar-me: Que m'ha passat? Diumenge vinent tinc competició, una cosa senzilleta, si mes no, pero que m'agradaria intentar fer un temps bastant digne, i no se perque, porto dos o tres dies (dijous i divendres) una mica creuada.
En aquests dos dies tenia 3 horetes de bici, una mica de run i treball complementari, pero...no ens enganyem, dimecres en el running de primera hora tampoc va ser cap meravella, el swim a la platja, potser perque l'aigua estava massa bruta, no va servir per treure massa profit i despres a la tarda, 1500 a la piscina, que semblava que anaven a salvar l'entrenament.

Aquesta manca de rendiment a que pot ser degut? Potser a que estic implicant masses hores a l'entrenament? desgast físic? desgast mental? necessitat que arribi setembre i torni la no dessitjada vida normal que potser jo ara necessito. Si potser es l'odiada rutina que ara es troba en falta, però bé, despres aixo portarà un desgast, la manca d'hores per fer-ho tot i nervis...així que no crec que sigui això. Potser que ens exigim massa???

Arribes a casa, o en el cas meu a la platja de la Mar Bella, t'estires damunt de la tovallola i penses: Un bon entrenament val per dos...i un de dolent?? no suma?? resta???...
Bé, en el meu cas fisicament ni suma ni resta, segueix el balanç que es portava fins aquell dia, ja que a objectius petits, esforços petits i entrenaments constants pero petits, molt petits...aixo si, mentalment un mal entrenament resta, i resta molt. Imagineu-vos si estem parlant de 3 dies dolents.

No es qüestió de no aconseguir els objectius marcats a la planificació, es el fet del que costa complir-ho. Series?? a poca gent li agrada les series, pero hi ha sempre una qüestió de fons

Que fer en aquells moments??? He arribat a la conclusió que quan tens un mal dia i et creues, el millor que pots fer es agafar les coses i marxar, acceptar que aquell dia les coses no aniran com tindrien que anar i el millor que es pot fer es una bona dutxa i un esmorzar en condicions, fer un cafe i llegir el diari, per exemple.

Després, quan passa una estona i el café ha fet el seu benvolgut efecte pensem: que ha passat? perque no ha anat del tot be?. Els motius poden ser diversos i a cadascun una solució, pero en el meu cas sempre em faig una pregunta: estic cansada o estic desconcentrada?

-Cansanci físic?:Facil solució! Cal descansar i tot tornarà a la normalitat en un parell de dies, la fatiga sempre acaba per desapareixer si afluixem el ritme. Soc especialista en retenir liquids com la major part de les dones ( i mes a l'agost) i vulguis que no això passa factura en els nostres genolls i articulacions, i la sensació de cames cansades i sentir-se lenta i pesada es de les pitjors que es poden tenir. Per tant, canvi de cinta de correr o sortida de running per una bona sessió d'eliptica i en principi problema solventat,aigua freda a les cames i dormir amb elles en alt aquella nit, a l'endemà potenciar swim i poc mes. Si el problema segueix, un massatget drenant que de tant en tant s'agraeix, i llestos!

-Stress a la feina?: Mes freqüent del que hauria de ser però amb solució relativament senzilla també. Cal prioritzar la tasca pendent a la feina perque una vegada solventada els entrenaments seran de nou molt favorables, i s'agafaran amb mes ganes. Si com en el meu cas el gimnas serveix per desconnectar dels temes laborals i per motius obvis no es pot sortir del despatx tan puntuals com dessitjariem, sempre es una bona opció anar al gimnas a primerissima hora i aixi no hi ha excusa possible que t'impedeixi durant dues horetes tenir el cap desconnectat (encara que impliqui despertar a les 5.35h) i comeces la jornada completament activat. Val la pena, de tot cor ho dic, o porto anys fent-ho i per mi en aquest horari realitzo el millor entrenament del dia, sempre em dejú, però això ja es decisió prpia que un altre dia parlaré amb mes detall.
-Temes personals:Aqui es produeix un bloqueig de ment i cos, fins que les coses no es relativitzen no podem tornar a estar al 100%, això si, el dia següent cal tornar a estar allà entrenant, perque els mals entrenaments causats per aquest motiu marxen tan ràpid com van arribar. Això si, els problemes que t'han provocat aquest bloqueig potser trigaran una miqueta més en marxar.
Es espectacular el poder de les emocions en el rendiment físic.Espectacular. El cap es capaç de fer que estiguis a dalt de tot o desmotivat.

Per una extranya raó, aquest dematí, dissabte, tenint un volum considerable per mi de 2000 metres de swim nedant en series i posteriorment series en el running, he sortit contenta.
He agafat la bossa i he anat a la platja, i he celebrat fent una birra i menjant uns natxos que les coses tornaven a encaminar-se, no arribaré al 100% per diumenge, però espero que molt millor que el que estava aquests darrers dies.
Tinc ja la planificació de la propera setmana, demà darrera sortida de bici important i llavors entrenaments molt mes suaus per anar-me activant per estar a punt per la prova.
Aquesta setmana no forçaré, prou esforç ja es anar a la feina de nou i que l'estiu s'acabi,i simplement em dedicaré a seguir la rutina marcada. Si un dia o dos tinc males sensacions, els esborraré del meu cap tan ràpid com han aparegut, i sobretot sobretot sobretot intentaré separar el que passa de nas amunt amb el que passa de nas en abaix, només així els resultats seran possitius.

Parc Espanya Industrial
No pretenc fer bon temps, se que no el faré, pero sobretot faré cas de la darrera recomanació del e-mail del dia: Després de mil cops escalfa, col.locat be a la sortida, repassa be boxes, localitza les coses ràpid i fes transició eficaç, roda còmode, vigila que son 4 voltes, corre progressiu de menys a mes i acaba sprintant, la darrera darrera darrera recomanació es la millor: però sobretot disfruta!!!

A partit d'ara, amb el cap a la Tri de la Dona, que es una festa per totes nosaltres, totes les amants de la Triatló que ens esforcem perque cada dia siguem mes i millors, i sobretot per l'ambient que es respira en cadascuna de les sortides i en especial, esperant que el proper dia 04 de setembre sigui una data per recordar per totes aquelles que tinguin el seu debut.

Un bon entrenament val per dos, una bona triatló val per mil!. Creuem els dits...en dos dies, nervis, aquells nervis sans.

(Esto no se para, esto no se para)



diumenge, 21 d’agost del 2011

La primera, de moltes

No soc partidaria d'escriure cada setmana una entrada al blog respecte els entrenaments que faig, ni m'agrada fer- ho ni llegir-ho dels altres,no vull parlar de metres de natació acumulats ni kms en bici fets, pero aquesta vegada bé s'ho mereix, encara que sigui la unica vegada que ho faci.
Perque es necessari?¿ Per que es la primera setmana del blog Tri on fire i especialment perque es la primera setmana d'entrenaments de la nova etapa, del nou cicle, que es va iniciar dilluns passat dia 15 d'agost.

I arrencar aquesta nova etapa no ha estat feina fàcil...perdua "dels serveis" de l'antinc trainer (que en el fons va ser l'impulsor de l'enganxament a aquesta droga  anomenada triatló, li pesi a qui li pesi) ,intent de portar-me jo les propies planificacions cada cop menys objectives, el recolzament de grans amics, els mil xats amb en Pau donant-me consells ( mil gracies!!!!), grans amigues passant-me informacio "d'estranquis" per no perdre la meva rutina ( merci tambe a tu julia), un intent de trainer que no s'adaptava als meus objectius i, la sort, en el pitjor d'aquests moments anímics, de fer gairebé per obligació la triatló de Banyoles (per no parlar de l'extraordinaria companyia d'aquell dia).

Aquest dia va ser una pujada anímica espectacular, l'endemà va ser un no parar de buscar nous reptes per participar abans de la finalització de la temporada, però la sensacio que el problema no estava erradicat. No tinc entrenador!!! (això si, tinc la Tere, que grande eres Tere, pero que grande! jejeje)

Si, ho se, no cal, no som tant pros, no soc la Saleta...pero q voleu que us digui?, jo el necessito! Necessito una rutina i necessito disciplina, soc excesivament planificada i aqui no sera menys. En el fons em sento com aquella gent que intenta fer règim per la seva banda, s'informa, té força de voluntat i perd els seus kilets, però fins que no va a un nutricionista un cop per setmana, la pesa i li diu que ho està fent bé no està convençuda que ho fa bé, o tant bé com realment pot.

I buscant per casualitat, no un entrenador sino fer la triatló de Gava arribo a la web de Win sports, els organitzadors de l'esdeveniment, i allà entre d'altre informació també es proposa un cap de setmana triatletic d'aquells com el que vam realitzar en el mes de juny a l'Escala pero  aquesta vegada per Girona, i ja que per motius obvis no el podré fer, començo a llegir la informació...horaris, activitats, responsable del cap de setmana, o mestre com diu ell, un tal Xavi. No tinc ni idea de qui es, el nom em sona, bé el cognom, però serem sincers, no massa, i com vull saber una mica de quin nivell anirà el cap de setmana, enllaço a la seva web i de la web al blog.

M'agrada com pensa aquest noi, les prioritats que té i sobretot els valors que despren, veig que també entrena gent, busco informació més del perfil com a triatleta que com a persona simplement (joder!!!!, es massa bo), però no obstant pregunto, que hi perdre?? deixant ben clar que soc una "mindungis"...i després d'aquest mail informatiu amb una ràpida resposta es succeeixen un munt de mails, a quin d'ells mes positiu i mes agraït, i tenint clar que ell es un crack i jo una novatilla, accepto.

En Xavi es gran com a esportista pero mes gran com a persona, gent d'aquesta qualitat humana son dificils de trobar a dia d'avui,i ell ho es.
És exigent, es competitiu, té seny, sap que les coses necessiten el seu temps per assimilar-les, no creu en les preses, estima la seva afició de fa moooolts anys i que ha convertit en professió, i aixo ho transmet en cadascuna de les seves paraules.
Entrenaments molt estudiats, objectius molt clars, descansos sagrats, i sobretot divertir-se en cadascun d'ells, perquè aquest es l'unic motiu pel que cada dematí ens despertem amb ganes de més.

Molta feina i moltes hores...i masses series (agggrrr,això no ha de ser bo!), però al final un: Anims Campiona que fa que tot cansanci es vegi recompensat, això i una d'aquelles dutxes que et fan sentir la reina del mambo. 
Es entrenador o planificador¿ Si fossim puristes seria planificador pero la possibilitat de poder contactar diariament, explicar sensacions, angoixes i alegries, el detall de saber millor que jo les proves que em queden pendents abans de finalitzar la temporada, i com actuar davant d'aquestes...fa que per mi sigui entrenador, o com jo li dic: mestre (i cadascú que pensi el que vulgui).

Ara mateix estic a la sala d'spinning, si senyors, 3 horetes de rodar que realment tindrien que ser en carretera però com no m'agrada sortir sola, les adapto ben adaptades al ciclisme indoor, i que aprofito per escriure l'entrada¡ Jajaja, suant com una porqueta, pero en el fons cadascu sua com el que es¡ Jajaj

sala spinning completament buida per rodar
Ha estat una setmana non stop!, grans dosis de natacio, moooolts metres, molta tècnica i moltes series: ràpid, suauet, pull-boy, respirant cada 2,4 ( i aquesta propera setmana cada 3 i 5 despres d'experimentar que en aigües obertes em podia tragar més d'un peixet si no canviava de costat, per no dir que es avorridot), molta bici (incloent la sortida dimecres amb Julia i Ribery que em va costar molt de recuperar)  i molt de running, es dir, setmana genial, això sense parlar del gran desconegut per mi: el treball complementari (és a dir, tota aquella musculació, estiraments, escalfament, treball abdominal...si es que el que vale, vale!!!)
Siiiii, com diu una amiga, que d'això de la triatló no en sap res, una cosa té ben clara: anna ya te han mordido, estas enganchada...i qui no? estic envoltada de grans atletes i millors amics

La propera setmana més i millor, TOT SUMA, més entrenaments i de més qualitat, i la següent ja començarem a patir per convinar-ho amb la feina, ara no vull pensar, perquè venen dies durs al despatx, i s'ha de preparar la tri de la dona per fer un bon paper, esperem.

Així acaba la primera setmana de blog i la primera setmana d'entrenaments de les moltes que vindran, de manera molt optimista i les energies a full. Com diu una gran dragona: soc feliç! (jo també Bea, jo també)

(Esto no se para, esto no se para)

divendres, 19 d’agost del 2011

Temps al temps

No cal correr,temps al temps.Es una mica surrealista en un blog esportiu on a tots ens agrada competir una entrada amb aquest titol, pero es a la conclusió que he arribat després del dia d' avui i que potser m'hagues anat be aplicar fa un temps, encara que mai es tard si ens ha de fer be.

Desperto llegint un mail amb uns consells de l'entrenament pel dia d'avui i la sensacio que no puc moure les cames. Ahir de propia voluntat vam fer una sortideta en bici per Premià/ Sant Pol/ Premià amb la Julia i en Xavi i ara les cames passen factura. Com pot ser¿ Van ser 53 km de pla nomes¡¡ El ritme no era rapid exageradament i si,feia un sol de justicia,pero dies pitjors hem passat...d'acord que la sortida no tocava,pero ufff!

Soc una persona exageradament planificada, la gent que em coneix be ho sap, metodica i organitzada, en principi no deixo res a l'atzar i m'agrada tenir-ho (o creure que ho tinc) tot sota control.Les setmanes sense trainer van ser un caos, vaig fer-me jo la meva propia "planificacio subjectiva" i va arribar a un punt obsessiu on nomes volia potenciar el meu punt debil (el swim) i en cap moment m'autoregalava una sortideta en bici o correns. Que s'ha de fer llavors? Potenciem punts forts o treballem punts debils?.Segueixo pensant que treballar punts debils, pero amb mesura.Sempre es millor ser mediocre en tot que ser molt dolent en unes coses i molt bo en altres, perque el teu propi cap farà que el teu cos es bloquegi, i consequentment no sortirà a la llum tot el teu potencial.(Mmmmmm...a mes de planificada soc molt autocritica)

Miro de nou el mail, avui he de nedar i dues horetes de bici, en principi una llum d'alerta s'encen, la bici avui no la puc agafar. Em poso a nedar,carril de 50 per mi sola, pero als 200 metres sento les cames pesades,als 600 m'he de posar el pull-boy i als 1400 he de sortir de fatiga en tot el cos. Em poso a la vora del carril: avui no podem seguir,per molt que t'emprenyi

Moments de reflexió a Sitges
He dit que soc planificada, autocritica i el pitjor de tot,soc molt impacient.
A la meva vida personal i professional potser aquest son tres trets que em descriuen, a mes de competitiva,constant i amb un punt d'orgull del bo...i en el cas de l'esport no anava a ser diferent.El pitjor de tot? Impacient,i aqui esta el problema.
Agafo la bossa i el cotxe,aniré a nedar al mar, no pot ser que em passi això...pero al mar segueixo tenint les mateixes sensacions: es fatiga, i es moment d'anar-ho assumint que no puc seguir amb aquest ritme.

Porto molts mesos sense descansar mes d'un dia, acumulant kms,carregues i sobrecarregues, volum, esforç, matinades a les 5.35 (cada dia desperto aquesta hora i entreno previ anar al despatx) i transformant qualsevol estat de nervis, mal dia a la feina o problema similar en un doblar entrenaments per treure tot allò que em fa mal amb la descarrega d'adrenalina. Si afegim a tot això a que porto uns dies fluixeta animicament, acaba passant que arriba un moment que el cos i el cap diu prou.


Sovint fem servir l' esport com a vàlvula d'escapament d'un mal dia, una mala setmana o una baralla de darrer moment.
Pensem equivocadament que com mes acumulis millor seras, tindras millors marques i faras a les proves millors registres.No ens equivoquem, a l'esport com a la vida les presses no porten enlloc, ben al contrari, la meva impaciencia i les meves presses m'han portat mes d'un disgust.



Mentrestant,intento digerir durant tot el dia el que m'ha passat avui.

Es necessari descansar, molt necessari, i fer descansos actius,entrenaments silenciosos... pero sobretot el mes important es ser pacients, i donar temps al temps, perque nomes el temps posa les coses al seu lloc, sent les presses sempre contraproduents, així com a la vida mateixa es necessari donar-nos un temps, un espai, la possibilitat de posar les coses al seu lloc per poder mirar endavant amb mes força que abans.

S'ha de ser conscient dels objectius que tenim, treballar amb constancia,perseverancia i disciplina els dies que ens toca,pero tambe saber descansar els dies que toca, i aixi, poc a poc, a mesura que passin els mesos serem molt millors.Un salt a deshora pot comportar tres pases enrera, i sobretot, hem de saber acceptar un No o qualsevol altre mala experiència que se'ns posi per davant, perque el que no ens mata ens farà més forts, i TOT SUMA

Un consell a seguir i un proposit a partir d'ara : molta paciencia, tot esforç fet amb ilusió finalment es veu recompensat.

Dale gas, Anni

(Esto no se para,esto no se para)



dimecres, 17 d’agost del 2011

3,2,1...Go!!!

La vida es ciclica, d'això n'estic segura, o mes ben dit, a la vida hi ha segments. Hi ha segments on estem mes comodes, on gaudim mes, on no gaudim, o fins i tot n'hi ha que patim, pero saps que entre uns i d'altres sempre tindras un periode de transició, un periode de canvi, un periode per mirar endavant.
triatló de Banyoles

En el fons el nostre dia a dia i la nostra vida es aixo, mai sabem en quin segment estarem mes comodes, sovint això varia, si serà la prova "perfecte" on brillarem en tots ells o be serà d'aquelles que millor oblidar, però al cap i a la fi, a la vida, com a la triatló, el mes important es la suma de tot, perque sempre cadascuna de les coses que fem suma, TOT SUMA, i durant aquestes transicions que vivim hem d'oblidar el segment anterior i nomes mirar endavant, perque el que ens espera, passi el que passi, sempre serà millor, perque tot i els mals moments viscuts, i tambe els bons, aquests s'oblidaran ì finalment creuarem la meta amb un somriure als llavis, que això es el que sempre quedarà dins nostre.

Recordo ara "mantras" que m'ajuden i que algu em va dir en el seu moment: "el sufrimiento es temporal, la gloria es para siempre", "caer esta permitido,levantarse es obligatorio","pain is inevitable, suffering is optional"...cadascú te la seva, totes molt vàlides.

Ara comença un nou cicle, on el nada-pedalea-corre formarà part dels meus dies i serà, més que mai, la meva vàlvula d'escapament, perque cos,cap i cor així m'ho demanen, i un dels fruits que dona es l'inici d''aquest blog.
Conto amb el suport de la familia, amics, un gran entrenador i tots els valors que ells m'estan transmeten cadascun dels dies que compartim.
No faré entrades massa tècniques, no estic qualificada, però si que parlaré de sensacions i del que experimento en els entrenaments dia a dia

Bé, poc mes, jo prefereixo un altre mantra: DALE GAS ANNI...YA LE DOY!

Deixo aqui el link d'una entrada al blog del meu club, els Barcelona Dragons triathlon club, i un dels dies mes feliços de la meva vida esportiva i personal.
http://bcndragons.blogspot.com/2011/07/dale-gas-anniya-le-doy.html

(esto no se para, esto no se para)


Adjunto la cronica d'aquell dia:

DALE GAS ANNI!!!...(YA LE DOY)

I si soc finisher podré escriure una crònica????...i com se que ho seré, n’estic convençuda, començo a escriure la prèvia, que aquests 4 dies que em queden seran mes emocionants que l’hora que pugui durar el meu patiment (realment seran 15-20 minuts,espero, però patiment, al cap i a la fi)

Com no he d’ acabar després de tot el que he fet???, fa uns mesos no era capaç de posar el cap dins de l’aigua, era impossible veure’m fer crol i si intentava nedar era fent una braça tècnicament molt qüestionable...i ara, si, gràcies a molta gent, especialment la Tere però també l’ Angel, he arribat a on estic, això per no anomenar a altres persones que m’han fer perdre aquella “por” i angoixa a l’aigua, i...a 4 dies vista em fan dir, si podré, sortiré de l’aigua, encara que sigui fent la meva braça patatera.

I en part es per això, si soc finisher serà per mi i també serà gràcies a tots els que han estat al meu costat aquests mesos
Anna,que escrius?? que no estas a punt de fer un Iron??? Ja ho se, cullons...pero es el meu debut!!...i em venen frases que m’han dit la gent que m’estima en aquests darrers dies: anneta, debutar es com el primer dia que agafes el cotxe sol, ja pots haver fet mil practiques o haver aprovat, que quan arrenques vas acollonit però desprès penses: com he pogut viure tants anys sense “això”, o com quan vaig trobar mil motius per no fer la Vila i em van dir: que una pequeñez no se interponga en tu objetivo, ara et toca a tu...

Si senyor, ha passat de tot aquests mesos, sensació de voler seguir, sensació de voler abandonar, de que no estic feta per això, de que puc sempre millorar,anna vas lenta, anna vas passada de pulsacions, gent que entra a la teva vida i gent que desapareix, però per damunt de tot: Triatló, triatló i amistat...i ara, a esperar: 4,3,2,1...GO!

I esperant el “dia”, un esdeveniment clau: dijous es celebra el sopar del Club, i només veure les emotives anècdotes que tots expliquen amb un somriure als llavis penso:que arribi ja dissabteeeeeeee!

Òbviament dissabte arriba, matino però no massa, no m’agrada tenir massa temps per pensar, la bossa i la bici ja estan a punt tot i l’incident de la cadena del dia previ (una trucada d’emergència per reparar-ho i unes paraules: Hi hauran moltes triatlons, però mai ninguna serà com la primera, a gaudir-la). Rebo un whatsapp molt aviat: “Aquesta nit m’he acostat al llac per assegurar-me que no hi ha cap drac petador, pots estar tranqui!jajajajaj” (es en Jordi, per ell l’esdeveniment d’avui ha de ser molt important perquè es mereixi matinar tant, i encara que no podrà estar al meu costat físicament, el tindré molt present dins meu).
A les 10.30h amb una mica de retràs per motius logístics, tot i que encara no estic nerviosa excessivament, la Bea, en Pau i en Guillem em venen a buscar (ara si que no hi ha marxa enrere...) i de camí a Banyoles parlem, riem, calculem temps, reptes pel 2012 i rebo mil missatges de suport (especialment agraïda a Jaume i Ribera,Oscar,Cris i Mercè).

Arribem allà, hi ha muntat un desplegament increïble amb motiu del ITU Premium European Cup i la Julia i en Rafa ens esperen per recollir dorsals, aparcar i descarregar bicis i esperar a en Xavi (el Dragó masculí de la jornada entre tres Dragontanes) per deixar les bicis a boxes...i quins boxes!!, tot i obrir amb una mica de retràs son espectaculars i això per no parlar de l’arc d’entrada i les grades que hi ha (en el fons sabem que son pel Gómez Noya i companyia per l’endemà) però que cony, avui la creurem nosaltres, que per això ho han muntat (sento en Pau de fons dient: quin debut,això no es cutre) i jo només puc dir entre nervis: que algú quan estigui arribant em passi un nen, m’és igual quin, però això sembla un IM.

Controlo la boya, molt controlada, la tinc en ment, hi ha tres,jo a la primera volta i cap a terra ferma...i anem a dinar (si es que menjar tres macarrons es dinar) i comença a diluviar, plou tantíssim (i estem a menys d’una hora de començar).

La resta us la podeu imaginar: ens canviem, passem de nou per boxes per comprovar que tot esta mullat, i ens posem en posició per la sortida al llac (sortim els 4 junts en el primer grup), giro un segon el cap i veig en Miquel, el meu cunyat, torno enrere, l’abraço, pregunto per la Neus,arribaven tard i ell ha sprintat per veure’m sortir, torno en posició, ens abracem els 4, ens desitgem sort, ens diem que gaudim i ja piiiiiiiiiiiiiii, a l’aigua...passen dos segons piiiiiiii comença,el cor a mil.

I nedo, fatal nedo (Tere ho sento), penso en els primers 20 segons el clàssic:anna que cullons fas aquí, dona mitja volta i ja està, soc incapaç de respirar normal, faig braça, no se que faig, però vaig amb el grup, i puc veure a la Bea, em relaxo, però no massa, encara que se que arribaré, i finalment toco terra, miro polar (be, rellotge perquè amb els nervis no l’he encès) i han estat poc mes de 10 minuts. Els torno a veure a tots (i sento a en Pau que diu: Annaaaaaa ja ho tens!!!!, ja ha passat!!!)

A la transició torno a creuar-me amb la Bea (la sento cridar: ens veiem ara) i a la bici tot son bones sensacions, només guanyo posicions (es un subidon ser una patata a l’aigua encara que només sigui per això), em creuo i saludo a la Julia i la Bea a la gran recta que puja 1 km (terra massa mullat, no apretem en excés al baixar-la). Deixo la bici, em poso les bambes i la gorra i em poso a córrer, vaig còmode, però lenta pel que soc jo,tinc un somriure tonto als llavis que em fa no córrer mes ràpid però gaudir d’aquell moment, relaxar-me i dir: estàs a punt de creuar....i de cop, sento l’speaker, gent cridant,de nou Rafa, Miquel,Neus,Pau amb en Willy...creuo la meta amb els braços en alt, molt emocionada, gens cansada i de cop, els 4 dragons abraçant-nos de nou. Soc Finisher!!!!!!!!



(esto no se para, esto no se para)