No vaig fer entrada despres de l'UTMCD, no estava gens animada. Tampoc l'anava a fer ara, tot i que el meu estat es completament diferent, si no fos perquè el Victor m'ho ha demanat. Seré breu, això si, o si mes no ho intentaré.
Prades em va deixar mal sabor de boca. Males sensacions nomes començar, apatia i excessius nervis els dies previs que em feien pensar que no podria...i així va ser. Estomac tancat tres dies abans i on a mesura que passaven els kms es feia impossible menjar ni beure res, ni tans sols fer pipi tampoc (tot i que anavem segons temps previstos).Al km 25 una primera pajara que aconseguim salvar encara no se benbé com, amb una barreta i molta sort, i tornem a recuperar el ritme corrents fins el km44, a Vilaplana, on tenim el dinar.
Però sortint de Vilaplana tornen els problemes i aquí ja s'acaba la nostra aventura: 50kms, amb els darrers 6 agònics despres de dinar quatre macarrons amb tonyina i olives i ser una constant vomitada, la visió gens nítida i sense forces per res (era ridicula la meva imatge). Finalment, a la Mussara, abandonem els dos, i el metge em confirma que estic deshidrata i amb el sucre per sota mínims (per sota de 70). No soc la unica, un 40% de persones han abandonat.
Dos dies despres ja em trobo millor però la sensació de rabia e impotència creix al veure que les cames estan bé, i que aquests mesos d'entrenament s'han anat a la me per un tema impossible de controlar. Penso que ha fallat, potser l'excessiu respecte m'han fet una mala passada i el que tenia que ser una bona experiència s'ha convertit en un cumul de nervis. Decideixo, dilluns al dematí, en un rampell, apuntar-me a la Long Trail de la UTBCN, 69kms amb 2500 positius. Total fa tres dies he abandonat amb 50kms i 2600...entrenament de qualitat.
Em prometo però aquestes tres setmanes no pensar massa, no comentar-ho en excés i anar tant relaxada com sigui capaç. I així sense voler arriba la nit prèvia on ara si ja estic mes flan, però s'agraeix dormir a casa.
....
I arriba el dia, la Manu i jo a la sortida sota la promesa que no anirem mai juntes per no agobiar-nos, tot i que els ritmes son molt semblants. Ella baixa com una cabreta i jo pujo forta, així que el dia es llarg.
Dissabte, 8:00 del matí, Begues. Acabem de despedir a en Toni que li esperen 100kms. Està molt fort, i es nota. La Li està al seu costat amb una cara entre alegria i pena per no poder posar-se unes bambes i fer "un dels seus reptes" però ella es molt forta, física i mentalment, i en tindrà altres per treure´s l'espineta. La Isa surt a les 9:00 per fer la Marató amb la Claudia.
Passem pel control de material, ens despedim...i sortida.Jo surto una mica mes ràpid que la Manu, però a la primera baixada m'atrapa i em passa, així anem fins que a la pujada la paso jo. No parlem massa, aquest era el pacta, ens mirem...i estem bé.
km 5, primer avituallament i la Wai donant crits d'ànims, la Manu i jo el passem plegades, i al km 8 coincideixo amb el que serà el meu company de kms, amb ritmes molt semblants, en Toni, i aconseguirà distreurem tantes hores. Al 15 veig en Vic i despres al 21. Vaig be, em veu be. Estic gaudint com pensava que no faria tot i que fa molta calor.
La Manu i jo ens creuem constantment, es un no parar, i al 33 ens reunim a l'avituallament on ens esperen en Victor, la Lidia, el meu pare i l'Albert. Intento menjar una mica però no tinc massa gana, em canvio perquè fa molta calor i seguim els 3 (hem parat uns 30minuts)
I segueix tot com sempre, Manu, Toni i jo, junts però no junts. Obligant-nos a menjar i beure, intentar animar-nos però sempre sempre sempre amb la premissa de no agobiar-nos amb ritmes.
Em sento bastant be, muscularment estic be, i realment tinc com "buits" de records. Només se que passen els kms i sempre som els 5/6 mateixos corredors, moments parlem mes i altres menys, cantem, correm i caminem...i així, sense pensar-ho, arribem al 64. Aquí els crits dels amics del Toni d'Olesa de Bonesvalls son impressionants. Fan reviure a un mort!
A partir d'aquí em vinc abaix, no puc creure que quedin 5, no entenc que en res ja arribavem. La Manu torna a estar amb nosaltres, jo no se si vol anar plegades o encara vol mantenir el pacte...fins que, a 500 metres de la meta, decidim donar-nos la mà i fer el petit tram del centre de Begues plegades. Jo no tinc forces, ella les ha recuperat totes i m'anima a sprintar.
I creuem la meta. Juntes. Com portem 12:24minuts anant. Com fa 70kms que anem. Soc feliç.
I allà tinc en Vic, la Behobia, els papis, l'Uri i el David, la Lidia...ufff, i els que no tinc però se que estan
Ens petonejem, ens felicitem, ens abracem. Tots aquells que hem compartit aquesta aventura...aquesta aventura que va començar com una "cabezoneria" per voler-me treure una espineta i s'ha convertit en una experiencia increible, on, poder comprovar, que a vegades es necessari que molts astres s'aliniin perque un ultra surti bé (no nomes es qüestió d'entrenament).
Gracies a tots, però en especial al Victor per confiar, de nou, en mi.
(Esto no se para, esto no se para)