Sabiem a que anavem, sabiem on anavem...tot i això, vam patir.
Just dos mesos després de l'UTBCN, amb pocs kms de running a les cames i encara molts menys de muntanya, allà estavem, a les 8:00 del matí, a la linia de sortida de Setcases. Ara però, anem pas a pas.
Acabo Begues bé, sense molèsties, però als 3 dies un fort dolor al psoas em fa estar un mes sense poder fer massa cosa. A partir d'aquí només nedo, faig bici suau i el que més pena em fa, deixo correr el dorsal de la Volta a la Cerdanya en versió 37kms.
Penso en el proper repte i si podré arribar: Trail Ulldeter. Ens hem apuntat una bona colla, el Vic fent l' Ultra, i en Jordi, la Eli, el David, el Ruben i la Nuria amb el Trail. 100% alta muntanya.
Els dies passen i no vaig ben preparada, no obstant, la setmana abans anem a fer la pujada primera i un petit reconeixament de la zona. Son 8 kms de pura pujada on es guanyen 1500 positius arribant quasi a 2800 metres. Es tan dur com impressionant les vistes. La baixada no es massa millor, perds alçada ràpidament amb un terreny molt tècnic. Amb tota aquesta informació, 16 kms a les cames i 5 hores d'entrenament, tornem a Barcelona creuant els dits perque la climatologia ens acompanyi.
I arriba el cap de setmana. Divendres a les 8:00 ja estem a Setcases, ambient trail, briefing, sopar aviat a l'hotel i a descansar. A descansar com a mi m'agrada, dormint poc, nerviosa...res fora del que ja estic acostumada.
Al matí aviat un petit esmorzar a l'hotel, el dia pinta molt bé tot i que cal portar tot el material obligatori ja que dalt de la muntanya res es pot controlar, paravents, manta, buff...i sobretot pals.
Veiem la sortida de l' Ultra, a les 7:00, petonet al Vic i ja a preparar les poques coses que ens queden per anar tots junts a la sortida.
Ens trobem a la Nuria, en Gerard d'Ashi i així tots junts rient passem millor els minuts previs ja dins del calaix. Hem decidit en Ruben i jo anar plegats. Ell en 15 dies te el half de l'Altriman del Angles i no vol que li passi factura (el meu sprint serà un passeig comparat amb ell).
...
I sortim. I despres d'una breu volta a setcases ja tirem amunt. Al km 2 en Ruben te un fort dolor al quadriceps i s'enderrereix una mica, de cop els te pujats, i pensa fins i tot en donar mitja volta. Jo segueixo una mica mes endavant, pendent de si ve, no vull perdre massa el ritme, i una mica mes endavant m'atrapa. Poc a poc les coses milloren i seguim fent la gran pujada plegats, amb una bona colla de corredors, apretant les dents perque el vent no ens tiri i molta paciencia.
Coronem el pic de les Borregues (2691metres) en 2hores i 15 minuts (dissabte anterior haviem tardat 2hores i 45 minuts) i les sensacions son bones així que estic contenta. Fa vent, molt de vent, moltissim. Ens empenta i ens tira al terra. Els bastons encara ens dificulten mes les coses ja que semblem veles. I comencem a crestejar fins arribar al Coll de la Marrana. La zona es espectacular.
I a partir del Coll de la Marrana, baixada fins el Refugi d' Ulldeter. Camí estret amb molts excursionistes que es creuen fins arribar al Refugi que ens porta una horeta mes, arribant al Refugi en 3:10 aproximadament. Bebem aigua, una mica de coca-cola, mengem una barreta i seguim. Just al marxar arriben l' Eli i el Jordi.
I a partir d'aquí, la pujada fins el Coll de la Geganta es mortal. Una "pajara" de les bones m'envaeix. Pateixo, vaig lenta, em marejo, poc a poc vaig continuant pensant fins i tot en plegar, però en aquesta cursa no es pot ni plegar ja que només tenim dos punts per fer-ho, Ulldeter i Vallter 2000, i estem massa lluny d'un i de l'altre. Així que calma, molta paciencia per part del Ruben (aquí ens passa molta gent) i la beneïda coca-cola amb una mica de barreta i un parell d' ovaris em fan reviure just arribant al Pic de la Dona (2.700 metres). La premissa ara amb el Ruben es clara: tenim baixada tecnica i amb vent de 4 kms fins l'estació de Vallter, si les sensacions son bones, seguim, si son dolentes...aquí mataré el tema.
I si, son bones, molt. Baixo ràpid, deixant en Ruben una mica darrera (els 50kgs vs els 80 es noten, eh?? jijij) i amb la mala sort d'un parell de torçades d'ell del peu que ens fan frenar un pelet. S'ha fet mal, bastant, però el tio es una bestia i segueix sense queixar-se.
A Vallter la sorpresa esperada del dia, l' Ernest i en Polete, quina ilu veure´ls, donant anims, estic molt feliç, tot està sortint molt millor del que esperava fa un parell d'horetes. Hem perdut bastant de temps, però ara se que seguiré i acabaré.
Hidratació rapideta, mes coca-cola, una mica mes de barreta i teoricament comencem la part fácil i rápida, ja que només toca baixar 10 kms...ERROOOOOR!!!!
Entrem a partir d'aquí en un bosc-corriol-pista americana on es impossible correr. Troncs, branques, rius, pedres que rellisquen, i mes pujada, molta mes. Per uns moments pensem que ens hem perdut i estem fent el circuit llarg, però no, es comú, i tots patim igual.
Espero en qualsevol moment que el Vic que teoricament ve darrera meu (l'Ernest no l'ha vist encara) m'adelanti i així veure´l en el tram que va del seu km 26 que es el meu 20 aprox (fins el seu 32 i el meu 26 on ens separem) però no el veig. Em preocupo. Nosaltres anem lents, i ell no em passa.
I enmig del bosc passa de tot, mes torçades de peu del Ruben, relliscada meva amb perdua del Garmin riu avall i posterior recuperació, trote marrano...fins que arribem al 27 (darrer avituallament) on ens diuen que queden 4 kms de corriol mes 1 d'asfalt. Ja cansats, decidim ni parar i apretar.
A partir del Camí de Setcases a Espinavell es bastant corrible i apretem, sobretot en el darrer km d'asfalt, on, amb la companyia d'una noia que portavem aprop en els darrers kms, creuem la meta just en el centre de Setcases amb 7h 30, on ens esperen l' Ernest i Gerard!
El temps, personalment, no es bo, però era el que m'esperava una vegada la setmana anterior ja havia vist la zona. M'emporto però, l'experiencia d'haver fet front a la "pajara" d'una manera bastant positiva, i sabent que totes aquestes petites coses et fan creixer com esportista amateur.
L'alta muntanya no es Collserola, ni el Garraf, ni res per l'estil...i a aquests llocs cal anar amb els deures molt ben fets, cosa que no vaig fer. No tornaré a menysprear una distància i molt menys un desnivell. 30 kms son bons per gaudir-los però també son bons per agonitzar.
Moltes gràcies al Ruben per la companyia, felicitar a l' Eli i el Crespi que estan molt forts, el David, la Nuria i el Gerard que son unes maquines i a l' Ernest per estar allí animant. També especialment contenta estic d'haver coincidit amb molts coneguts i amics que feia molt que no em trobava.
El puntet mes amarg del dia va ser la lesió del Vic que va fer que acabes l' Ultra abans del que voldria. L'any vinent lo petamos!
Ara ja si, Triatló mode On
(Esto no se para, esto no se para)
