Palo con ella (tri sprint les Angles 2014)

Com començo a explicar això...mmm, perque sempre el que més costa es començar, i si es tornar a fer una Triatló després d'una any i dos mesos no podia ser diferent.

Les Angles, Altriman, sinonim de festa del Triatlo, i on no saps si es mes important el contingut (anar a fer una tri), el continent (la fantàstica zona on es celebra) o la companyia (estar envoltat d'amics dins i fora de la prova no te preu) va ser l'esdeveniment escollit per tornar.

No saps ben bé el motiu. Un pinyo en moto que et deixa condicionada només a correr, una etapa corrents per la muntanya que t'acaba demanant un break, un intent fa dos mesos de tornar a nadar, unes amigues que diuen que fa molt que no es repeteix l'imatge de fa mes de tres anys compartint boxes....i ja estas liada.

...

Fa tres anys (tot i que haurien de ser 4) que vaig a l'Altriman - Les Angles. El primer a darrera hora no vaig poder anar, al segon vaig fer l'sprint (el meu unic sprint fins fa res - m'estresso massa), l'any passat necessitava descansar i em va tocar fer de fan al Pau i el Vic i aquest any tornava (re-tornava amb poc entrenament però moltes ganes)

I anem cap allà dissabte, Vic de fan i jo nerviosa (coses que mai canviaran), després d'una setmana on valores certes coses,  i just a l'arribar a la Cerdanya valores d'altres, t'esperen els amics, els riures, les bromes i la companyia que agraeixes. Arribem a Matemale, recollim dorsals, visualitzem rapid la zona i volant al poble a veure els nostres herois: en Ruben, que "està que lo peta" i l' Uri, que ufff....6h10!!!! (i amb ganes de l'any vinent tornar a fer l'Altriman!!! - Uri allà estaré...i lo sabes!). Sempre riuren, sempre son positius, l'sport amateur hauria de ser així. De nit, sopant tots junts la pasta party de la Juls i el Rafa, l'ambient segueix sent igual, i així, cansada però feliç, em quedo fregida en 10 segons compartint habitació amb el Vic i la Manu i els milers de wp que arriben de les altres habitacions!!!

I sona despertador (per sort, i també molt positiu de les Angles que la sortida sprint es a les 10:45 així que no cal matinar). Dutxeta, esmorzar i al lio.

Nervis, entrar a boxes, posar-se el neo, escalfar una miqueta dins l'aigua, petonets dels meus com sempre, les nenes aprop, els fans aprop...i al lio.

Sortida. Em quedo en segona fila. Fa massa que no nedo amb gent i tot i que em sento bé amb el medi no les tinc totes, ja que varies persones (entre elles l'Uri) em recorden que m'agobiaré en els primers 200 metres fins la boia però que passarà (no sabem si es l'alçada o que es). Efectivament, anar fins la boia es una me....50 metros inicials bé, però despres la sensació de manca d'aire, angoixa, el neo apreta, bla bla bla...pensaments negatius a tutti pleni....però si una cosa te nedar malament es que aquesta sensació de merda no es nova (el dia que no em passi si que serà surrealista) així que sense pressa però sense pausa intento que tot torni al seu lloc i jo em tranquilitzi. La resta de gent no fa massa mes bona pinta i tot i que el grup s'estira som una bona colla, així que....per art de magia, quan passo la primera boia ja tot es normal (lent i continuo, en mi linia) i pimp pamp pump arribo a la sortida (hagues pogut nadar metres i metres ara ja).

Estan tots esperant i animant (inclosa la Bea, cosa que no m'agrada gens, però amb aquell ullet el millor era no seguir, perque estem aquí per pasar-ho bé). Surto la 112 de l'aigua. Transició leeenta que no puc ni treure´m el neo sense enviar el garmin a la merda i ja a pillar la bici per canviar d'aires.

Bici que passa ràpid, volta al voltant del llac amb una petita pujada inicial d'uns 10kms molt progressiva. No està permés el drafting així que a la meva arribo. He guanyat dos posicions. 110

I transició rapidissima i m'endinso pel bosc (un any i dos mesos sense fer transicions es durissim, i costa agafar ritme). No porto referencia de kms, ni de temps ni de res, però encara ens creuem amb molta gent de l'olimpic i els primers de l'Sprint. Vaig fent, no em creuo amb Xavi, Alvaro i Manu que van junts fins molta estona despres (jo ja estic una mica ratllada perque no se on donarem el gir) i al veure'ls nomes tinc temps de donar la mà a l'Espriu i preguntar: però on girem? queda molt?...l' Alvaro em crida que en 500 metres o 600 em fan girar. Una mica mes tard, a 200 metres del gir, veig la Julia amb moltes rampes, que crida que si apreto l'engantxo...però jo vaig fossa.

Dono la volta, bec cocacola i segueixo. Vaig desfent el camí creuant-me amb molts corredors....i de cop i volta, de nou el bosc que amaga la catifa i l'arc, i el que es millor, els meus amics esperant-me i la Julia i el Nico fent-me una abraçada sota l'arc. Posició 100

Quantes emocions en 1hora 34 minuts. O en un cap de setmana. 

Tinc constancia que no vaig ser la unica que es va emocionar, jo com sempre per dins, però que unes hores després li dones mes valor.

Ara ja hem començat de nou...i només cal entrenar i gaudir! Palo con ella!!!!

Els Angles (on el triatló es només l'excusa)...ens veiem l'any vinent

(Esto no se para, esto no se para)

Felicitats Ruben, Uri, Alvaro, Xavi, Manu, Julia i la meva Bea - ojitos sexys! (jo ni hagues sortit aquell matí, ets molt forta)

Gracies als fans, al Rafa i Ju ls per acollir-nos a casa vostre, la Dulce per les fantastiques fotos i el Pau pels anims i els videos, el Vic per simplement ser ell i els nens per fer-nos veure que tot pot ser fàcil.

Trail Ulldeter (30kms +2500)

Sabiem a que anavem, sabiem on anavem...tot i això, vam patir.

Just dos mesos després de l'UTBCN, amb pocs kms de running a les cames i encara molts menys de muntanya, allà estavem, a les 8:00 del matí, a la linia de sortida de Setcases. Ara però, anem pas a pas.

Acabo Begues bé, sense molèsties, però als 3 dies un fort dolor al psoas em fa estar un mes sense poder fer massa cosa. A partir d'aquí només nedo, faig bici suau i el que més pena em fa, deixo correr el dorsal de la Volta a la Cerdanya en versió 37kms. 

Penso en el proper repte i si podré arribar: Trail Ulldeter. Ens hem apuntat una bona colla, el Vic fent l' Ultra, i en Jordi, la Eli, el David, el Ruben i la Nuria amb el Trail. 100% alta muntanya.

Els dies passen i no vaig ben preparada, no obstant, la setmana abans anem a fer la pujada primera i un petit reconeixament de la zona. Son 8 kms de pura pujada on es guanyen 1500 positius arribant quasi a 2800 metres. Es tan dur com impressionant les vistes. La baixada no es massa millor, perds alçada ràpidament amb un terreny molt tècnic. Amb tota aquesta informació, 16 kms a les cames i 5 hores d'entrenament, tornem a Barcelona creuant els dits perque la climatologia ens acompanyi.

I arriba el cap de setmana. Divendres a les 8:00 ja estem a Setcases, ambient trail, briefing, sopar aviat a l'hotel i a descansar. A descansar com a mi m'agrada, dormint poc, nerviosa...res fora del que ja estic acostumada.

Al matí aviat un petit esmorzar a l'hotel, el dia pinta molt bé tot i que cal portar tot el material obligatori ja que dalt de la muntanya res es pot controlar, paravents, manta, buff...i sobretot pals.

Veiem la sortida de l' Ultra, a les 7:00, petonet al Vic i ja a preparar les poques coses que ens queden per anar tots junts a la sortida.

Ens trobem a la Nuria, en Gerard d'Ashi i així tots junts rient passem millor els minuts previs ja dins del calaix. Hem decidit en Ruben i jo anar plegats. Ell en 15 dies te el half de l'Altriman del Angles i no vol que li passi factura (el meu sprint serà un passeig comparat amb ell). 

...

I sortim. I despres d'una breu volta a setcases ja tirem amunt. Al km 2 en Ruben te un fort dolor al quadriceps i s'enderrereix una mica, de cop els te pujats, i pensa fins i tot en donar mitja volta. Jo segueixo una mica mes endavant, pendent de si ve, no vull perdre massa el ritme, i una mica mes endavant m'atrapa. Poc a poc les coses milloren i seguim fent la gran pujada plegats, amb una bona colla de corredors, apretant les dents perque el vent no ens tiri i molta paciencia.

Coronem el pic de les Borregues (2691metres) en 2hores i 15 minuts (dissabte anterior haviem tardat 2hores i 45 minuts) i les sensacions son bones així que estic contenta. Fa vent, molt de vent, moltissim. Ens empenta i ens tira al terra. Els bastons encara ens dificulten mes les coses ja que semblem veles. I comencem a crestejar fins arribar al Coll de la Marrana. La zona es espectacular.

I a partir del Coll de la Marrana, baixada fins el Refugi d' Ulldeter. Camí estret amb molts excursionistes que es creuen fins arribar al Refugi que ens porta una horeta mes, arribant al Refugi en 3:10 aproximadament. Bebem aigua, una mica de coca-cola, mengem una barreta i seguim. Just al marxar arriben l' Eli i el Jordi.

I a partir d'aquí, la pujada fins el Coll de la Geganta es mortal. Una "pajara" de les bones m'envaeix. Pateixo, vaig lenta, em marejo, poc a poc vaig continuant pensant fins i tot en plegar, però en aquesta cursa no es pot ni plegar ja que només tenim dos punts per fer-ho, Ulldeter i Vallter 2000, i estem massa lluny d'un i de l'altre. Així que calma, molta paciencia per part del Ruben (aquí ens passa molta gent) i la beneïda coca-cola amb una mica de barreta i un parell d' ovaris em fan reviure just arribant al Pic de la Dona (2.700 metres). La premissa ara amb el Ruben es clara: tenim baixada tecnica i amb vent de 4 kms fins l'estació de Vallter, si les sensacions son bones, seguim, si son dolentes...aquí mataré el tema.

I si, son bones, molt. Baixo ràpid, deixant en Ruben una mica darrera (els 50kgs vs els 80 es noten, eh?? jijij) i amb la mala sort d'un parell de torçades d'ell del peu que ens fan frenar un pelet. S'ha fet mal, bastant, però el tio es una bestia i segueix sense queixar-se.

A Vallter la sorpresa esperada del dia, l' Ernest i en Polete, quina ilu veure´ls, donant anims, estic molt feliç, tot està sortint molt millor del que esperava fa un parell d'horetes. Hem perdut bastant de temps, però ara se que seguiré i acabaré.

Hidratació rapideta, mes coca-cola, una mica mes de barreta i teoricament comencem la part fácil i rápida, ja que només toca baixar 10 kms...ERROOOOOR!!!!

Entrem a partir d'aquí en un bosc-corriol-pista americana on es impossible correr. Troncs, branques, rius, pedres que rellisquen, i mes pujada, molta mes. Per uns moments pensem que ens hem perdut i estem fent el circuit llarg, però no, es comú, i tots patim igual.

Espero en qualsevol moment que el Vic que teoricament ve darrera meu (l'Ernest no l'ha vist encara) m'adelanti i així veure´l en el tram que va del seu km 26 que es el meu 20 aprox (fins el seu 32 i el meu 26 on ens separem) però no el veig. Em preocupo. Nosaltres anem lents, i ell no em passa.

I enmig del bosc passa de tot, mes torçades de peu del Ruben, relliscada meva amb perdua del Garmin riu avall i posterior recuperació, trote marrano...fins que arribem al 27 (darrer avituallament) on ens diuen que queden 4 kms de corriol mes 1 d'asfalt. Ja cansats, decidim ni parar i apretar.

A partir del Camí de Setcases a Espinavell es bastant corrible i apretem, sobretot en el darrer km d'asfalt, on, amb la companyia d'una noia que portavem aprop en els darrers kms, creuem la meta just en el centre de Setcases amb 7h 30, on ens esperen l' Ernest i Gerard!

El temps, personalment, no es bo, però era el que m'esperava una vegada la setmana anterior ja havia vist la zona. M'emporto però, l'experiencia d'haver fet front a la "pajara" d'una manera bastant positiva, i sabent que totes aquestes petites coses et fan creixer com esportista amateur.

L'alta muntanya no es Collserola, ni el Garraf, ni res per l'estil...i a aquests llocs cal anar amb els deures molt ben fets, cosa que no vaig fer. No tornaré a menysprear una distància i molt menys un desnivell. 30 kms son bons per gaudir-los però també son bons per agonitzar.

Moltes gràcies al Ruben per la companyia, felicitar a l' Eli i el Crespi que estan molt forts, el David, la Nuria i el Gerard que son unes maquines i a l' Ernest per estar allí animant. També especialment contenta estic d'haver coincidit amb molts coneguts i amics que feia molt que no em trobava.

El puntet mes amarg del dia va ser la lesió del Vic que va fer que acabes l' Ultra abans del que voldria. L'any vinent lo petamos!

Ara ja si, Triatló mode On

(Esto no se para, esto no se para)

El retRIorno

Fa molt que no escric res, la darrera entrada va ser just després de l'ultra de Begues. I realment ara no tinc massa cosa interessant que explicar, però diverses converses i fets aquests darrers dies m'han fet enrecordar-me com m'agradava i em relaxava escriure al blog, i pensar perque poc a poc l'he deixat abandonat...

...com abandonat he deixat el Triatlo. Una mala caiguda en moto, coneixer la muntanya, engantxar-se a distancies mes llargues que et porten un dia a preparar una i fins tot dues ultres...i arriba el dia (un dia qualsevol com avui) que penses: perque no torno a escriure? Perque no torno a fer un half?

Aquesta entrada no es per compartir perque a poca gent l'interessarà saber això, però torna a tenir l'essencia per la qual va neixer aquest blog: desfogar-me jo amb els meus pensaments.

Així que després d'un entrenament de "qualité" amb els dragons i la rutina de tornar cada dissabte al mar, puc dir amb un somriure als llavis: Tornem al Triatló i torna Tri On Fire

(Esto no se para, esto no se para)

Long Trail UTBCN (69kms/2500+)

No vaig fer entrada despres de l'UTMCD, no estava gens animada. Tampoc l'anava a fer ara, tot i que el meu estat es completament diferent, si no fos perquè el Victor m'ho ha demanat. Seré breu, això si, o si mes no ho intentaré.

Prades em va deixar mal sabor de boca. Males sensacions nomes començar, apatia i excessius nervis els dies previs que em feien pensar que no podria...i així va ser. Estomac tancat tres dies abans i on a mesura que passaven els kms es feia impossible menjar ni beure res, ni tans sols fer pipi tampoc (tot i que anavem segons temps previstos).Al km 25 una primera pajara que aconseguim salvar encara no se benbé com, amb una barreta i molta sort, i tornem a recuperar el ritme corrents fins el km44, a Vilaplana, on tenim el dinar.

Però sortint de Vilaplana tornen els problemes i aquí ja s'acaba la nostra aventura: 50kms, amb els darrers 6 agònics despres de dinar quatre macarrons amb tonyina i olives i ser una constant vomitada, la visió gens nítida i sense forces per res (era ridicula la meva imatge).  Finalment, a la Mussara, abandonem els dos, i el metge em confirma que estic deshidrata i amb el sucre per sota mínims (per sota de 70). No soc la unica, un 40% de persones han abandonat.

Dos dies despres ja em trobo millor però la sensació de rabia e impotència creix al veure que les cames estan bé, i que aquests mesos d'entrenament s'han anat a la me per un tema impossible de controlar. Penso que ha fallat, potser l'excessiu respecte m'han fet una mala passada i el que tenia que ser una bona experiència s'ha convertit en un cumul de nervis. Decideixo, dilluns al dematí, en un rampell, apuntar-me a la Long Trail de la UTBCN, 69kms amb 2500 positius. Total fa tres dies he abandonat amb 50kms i 2600...entrenament de qualitat.

Em prometo però aquestes tres setmanes no pensar massa, no comentar-ho en excés i anar tant relaxada com sigui capaç.  I així sense voler arriba la nit prèvia on ara si ja estic mes flan, però s'agraeix dormir a casa.

....

I arriba el dia, la Manu i jo a la sortida sota la promesa que no anirem mai juntes per no agobiar-nos, tot i que els ritmes son molt semblants. Ella baixa com una cabreta i jo pujo forta, així que el dia es llarg.

Dissabte, 8:00 del matí, Begues. Acabem de despedir a en Toni que li esperen 100kms. Està molt fort, i es nota. La Li està al seu costat amb una cara entre alegria i pena per no poder posar-se unes bambes i fer "un dels seus reptes" però ella es molt forta, física i mentalment, i en tindrà altres per treure´s l'espineta. La Isa surt a les 9:00 per fer la Marató amb la Claudia.

Passem pel control de material, ens despedim...i sortida.Jo surto una mica mes ràpid que la Manu, però a la primera baixada m'atrapa i em passa, així anem fins que a la pujada la paso jo. No parlem massa, aquest era el pacta, ens mirem...i estem bé. 

km 5, primer avituallament i la Wai donant crits d'ànims, la Manu i jo el passem plegades, i al km 8 coincideixo amb el que serà el meu company de kms, amb ritmes molt semblants, en Toni, i aconseguirà distreurem tantes hores. Al 15 veig en Vic i despres al 21. Vaig be, em veu be. Estic gaudint com pensava que no faria tot i que fa molta calor.

La Manu i jo ens creuem constantment, es un no parar, i al 33 ens reunim a l'avituallament on ens esperen en Victor, la Lidia, el meu pare i l'Albert. Intento menjar una mica però no tinc massa gana, em canvio perquè fa molta calor i seguim els 3 (hem parat uns 30minuts)

I segueix tot com sempre, Manu, Toni i jo, junts però no junts. Obligant-nos a menjar i beure, intentar animar-nos però sempre sempre sempre amb la premissa de no agobiar-nos amb ritmes.

Em sento bastant be, muscularment estic be, i realment tinc com "buits" de records. Només se que passen els kms i sempre som els 5/6 mateixos corredors, moments parlem mes i altres menys, cantem, correm i caminem...i així, sense pensar-ho, arribem al 64. Aquí els crits dels amics del Toni d'Olesa de Bonesvalls son impressionants. Fan reviure a un mort!

A partir d'aquí em vinc abaix, no puc creure que quedin 5, no entenc que en res ja arribavem. La Manu torna a estar amb nosaltres, jo no se si vol anar plegades o encara vol mantenir el pacte...fins que, a 500 metres de la meta, decidim donar-nos la mà i fer el petit tram del centre de Begues plegades. Jo no tinc forces, ella les ha recuperat totes i m'anima a sprintar.

I creuem la meta. Juntes. Com portem 12:24minuts anant. Com fa 70kms que anem. Soc feliç.

I allà tinc en Vic, la Behobia, els papis, l'Uri i el David, la Lidia...ufff, i els que no tinc però se que estan

Ens petonejem, ens felicitem, ens abracem. Tots aquells que hem compartit aquesta aventura...aquesta aventura que va començar com una "cabezoneria" per voler-me treure una espineta i s'ha convertit en una experiencia increible, on, poder comprovar, que a vegades es necessari que molts astres s'aliniin perque un ultra surti bé (no nomes es qüestió d'entrenament).

Gracies a tots, però en especial al Victor per confiar, de nou, en mi.

(Esto no se para, esto no se para)

Cuando el interes se pierde...o se re-prioriza

Porto setmanes, per no dir mesos, pensant que m'ha passat amb el blog. El tinc desasistit. No es que no entreni, no es que no competeixi, no es que no hagi superat el trauma del pinyo en moto ni que ni la feina ni el master (ni molt menys la meva vida personal) m'impedeixin escriure. Simplement es que no tinc ganes.

 

Suposo que ara tinc unes altres prioritats, potser mes relacionades en explicar als de casa el que faig durant el dia que explicar-li a la pantalla d'un ordinador...o simplement etapes. Si no hi ha Tri no te sentit TriOnFire, no?

 

Com tampoc m'agrada massa deixar les coses a mitges, faré un molt breu resum de la competi de fa 15 dies (siiiii, 15 dies, jo que era de publicar en màxim 15hores!): la Marxa dels Castells de la Segarra.

 

Bé, la Marxa dels Castells de la Segarra era un test de qualitat per UTMCD, 55kms molt planers (uns 900+) per rodar a un ritme alegre i content. Fins allà anem la Lidia, en Toni, en Vic i jo, passant la nit previa a un super hotel de carretera i rient d'allò mes. Gracies nois!!!!

 

Les estrategias de les dues parelles son ben diferents. Ells volen fer sub6 hores i nosaltres...bé ni ens ho hem plantejat, però ens sembla anar massa ràpid. Simplement ens hem apuntat pq estem fins els pebrots de Collserola i el fet de portar tres hores i no saber quin corriol agafar, així que l'opció mes comode es pagar i que ens obliguin. A més, butifarra al 37,2 (Cervera)...així que pla perfecte.

 

A les 7.00 am es la sortida. Sortim de Guissona, col.locant-nos davant ja que es una marxa i sino es crearan uns taps bestials. Anem els 4 junts i el ritme que marquen Lid i Toni es sempre sota de 5:30. Pensem que potser es massa ràpid pero em sento bé, així que seguim.

 

Als 4kms ens separem per treure'ns roba ja que el dia es preveu que será dels que piquen, però els tornem a engantxar, així ja seguim junts fins el control del 12.

En Vic i jo fem un control molt curt ja que odio parar massa jo i agafem una mica de distancia. Seguim a bon ritme, ell em recomana afluixar, pero avui total es un test així que ja pararem. En el seguent punt de control i ja sortint, arriben la Lid i en Toni. Ella te molesties (en aquell momento lleus) però seguirà.

 

En aquest moment ja ens separem completament. Les sensacións son molt bones i estic contenta. Aquests perfils ràpids de pujar i baixar sense parar sense trams tècnics a mi m'encanten, tot i que en Vic els odia bastant. I xerrant xerrant arribem a Cervera.

 

Allà tenim un avituallament bestial, son just les 11 del matí i no perdonem la Buti amb formatge de 2 pams, ens apalanquem una estoneta però ràpid ens animem de nou per seguir el camí. Anem a ritme de fer 5:30h i això mola, a més fa tanta calor que com mes aviat millor volem acabar.

 

A partir d'aquí, i amb la buti creuada, córrer es fa quasi impossible. Tampoc tenim cap necessitat, així que anem trotant amb brillo.

 

Ens passa el Toni al km 42 (passem amb els avituallaments i tot amb 4h40) rapidíssim i ens confirma que la Li despres de les molèsties ha preferit plegar, però que la portaven a meta i no patíssim. Ens anima a córrer, però preferim seguir en modo dominguero ara ja. Va fortíssim.

 

I així anem fent, ja sabem que perdrem les 6 hores, però estem gaudint bastant, fins que a 4kms de meta ens trobem a en Toni, amb dolors a l'esquena. El convidem a que segueixi caminant amb nosaltres, que es prengui un ibu, que torni 1km enrera que esta avituallament, pillem a la Li en cotxe a meta i anem a per ell....però ens diu que ja arriba, que camina xinu xano i que seguim nosaltres pq ella no pateixi.

Estem una estona pensatius, si sabem que hagués patit tant després haguéssim plegat amb ell, però en calent mai saps que fer...i quedava res per acabar.

En aquesta estoneta ens han passat varies persones, però ja hi comptàvem. Finalment entrem a Guissona, on la Li ens informa que soc la 10a nena, tot i les tres que quan estàvem amb el Toni han passat`, i ens diu que ella ha anat al Cap però està bé (bé relativament, però aleshores no teníem ressonància). 6hores 31 minuts i mes frescos que una rosa.

 

Just després, amb la coca a la mà i un got d'aigua a l'altre, trucada al movil d'uns desconeguts: En Toni està a 3kms de meta bastant tocat...la resta, ja us podeu imaginar: mes stress que en els 55kms!

 

Molts molts ànims parella: Li en res tornes a donar guerra!

 

Ara si que si, 15 dies per UTMCD

 

(Esto no se para, esto no se para)

Re-Torn

Just ara mirava quan va ser la darrera entrada,i ja fa molt, massa...
Era l'endemà del pinyo en moto, 3 dies abans de fer una de les proves que mes ganes e il.lusions tenia, la Matagalls-Montserrat, un dia 12 de setembre. I va ser ahir, quan en Vic em recordava, enmig de les muntanyes de Prades entrenant per l'ultra UTMCD: tens una mica el blog abandonat,no?

Si, el tinc, o el tenia, completament abandonat. El motiu simplement es que no tenia ganes d'escriure res. Aquell dia va ser una baixada d'ànims completa i dies després saber que estava trencat el cap de l'humer i que això no només suposava no fer la Mm sinó renunciar a l'Ultra de Collserola va ser el detonant per necessitar desconnectar. Sota la màxima "el blog es meu i escric quan vull" vaig fer això, no escriure. 

Tampoc entrenava massa tot i que estava sempre activa, vaig seguir els amics de Cavalls de Vent, en Vic a la Marató de Berlin...i poc a poc al mes ja caminava i trotava amb el braç immobilitzat, gràcies al Vic feiem trotes cotxinus fins que es va convertir de nou en correr, i en un rampell estava semi preparada per tornar. 

I aquell dia va ser la Rupit-Taradell, 43Kms sota una pluja intensa, molt intensa, i el seu corresponent desnivell, unes vistes impressionants i finalitzant en 7hores amb la millor companyia, la seva. 6 dies despres, ens esperava l'Ultra de Collserola, i jo, encara cansada, vaig baixar de les 3 hores en la modalitat 21kms i uns 1100+ i en Vic va superar el repte de l'Ultra, aquesta vegada sense mi. En 7 dies va fer 117kms!!!

Després d'això, poques novetats, refredats,nadals i mes refredats...ahhh, si, i ens apuntem a l'UTMCD

Les setmanes passen, massa ràpid, entrenem quan podem per qüestions d'horaris de feina i altres, i veiem que això es més dur del que pensavem. Sortim per asfalt, el meu ritme es patetic però tampoc espero se mes ràpida sino mes constant, no obstant, em comparo als ritmes de fa un any preparant la Marató i encara ploro.

Així, de manera radical però planificada, decidim anar a Prades i coneixer la zona, i no només això, coneixem a mi en aquest medi que desde setembre no estic acostumada...i quina es la meva sorpresa que gaudeixo com una enana. Uns 45 kms per la zona que em reclamen mes!!!!!

Aquest cap de setmana ha sigut un xut d'energia, de motivació, d'alegria. Tinc ganes de tornar, correr, caminar i especialment compartir amb el Vic mes dies per les muntanyes de Prades. Queden moltes hores per sortir a correr, molts caps de setmana per entrenar!

Ara si que si, queden 2 mesos, 90 kms i 4500+. Ahhh, i prometo no deixar massa d'escriure el blog!

(Esto no se para, esto no se para)

Mm OFF

Les coses mai saps com venen i perque venen, simplement passen i ens hem de resignar a elles. Aquest es el meu estat d'ànim ara mateix: resignació, i tristesa.

Encara no se perque un dia tornant de la travessia nadant de Begur l' Anna em va liar per apuntar-nos al sorteig de la Matagalls-Montserrat, ella ja estava inscrita però necessitava algú que l'acompanyes 86,6 kms i uns 6000 de desnivell acumulat. Jo, sense pensar-ho massa, vaig acceptar, pensant que segurament no ens anava a tocar, i molt menys a les dues, però que ja tenia una excusa per començar a entrenar de nou el running, i aquesta opció a sorteig comportava també algun petit repte intermig i l' Ultra de Collserola.

I va tocar. A la primera. Recordo a les 8 de la tarda sortint de nadar estavem les dues mirant com histeriques el telefon i vam fer un salt/crit d'alegria al veure que estavem dins. A partir d'aquí, molts matins, molts, sortint per Collserola i corrents-caminant per caminets i corriols descoberts per mi mateixa o ensenyats per la meva gent. I jo, amb l'emoció, intentant transmetre tot el que anava descobrint a l'Anna. Preparant curses, travessies, entrenaments...fins el darrer.

Setmana de descarrega, dimarts tarda 8 kms per asfalt i dimecres ens trobem tots per fer unes dues horetes fins Sant Cugat per Collserola, caminets dels meus preferits per agafar una sobredosis d'autoestima i de ganes abans de descansar. Aquí la Bea, l'Ernest, l'Eva i el Borjita...i una insistent pluja. Ens ho passem be, molt be, i em trobo forta. Com diu en Borjita: la Mm ja està a la saca!

I això semblava, però a vegades les coses van com van i no es pot donar la culpa a ningu.

Arribem a Maduixers i cada vegada plou més. Agafo la moto, rellisco amb la grava i al terra. Després ambulancia i urgencies directes a la Vall d'Hebron. Pronostic no fatidic però que si m'obliga a descansar 10/15 dies. Cames magullades i pelades i espatlla esperant ressonancia perque tot pinta a tema muscular serios.

Em sap molt de greu, Anna. Però diumenge t'espero a Montserrat. I qui sap, l'any vinent, allà hi estarem. Espero que també amb tot l'entrenament fet. Ara només ens queda descansar i pensar en la propera

(Esto no se para, esto no se para)