No vaig fer entrada despres de l'UTMCD, no estava gens animada. Tampoc l'anava a fer ara, tot i que el meu estat es completament diferent, si no fos perquè el Victor m'ho ha demanat. Seré breu, això si, o si mes no ho intentaré.
Prades em va deixar mal sabor de boca. Males sensacions nomes començar, apatia i excessius nervis els dies previs que em feien pensar que no podria...i així va ser. Estomac tancat tres dies abans i on a mesura que passaven els kms es feia impossible menjar ni beure res, ni tans sols fer pipi tampoc (tot i que anavem segons temps previstos).Al km 25 una primera pajara que aconseguim salvar encara no se benbé com, amb una barreta i molta sort, i tornem a recuperar el ritme corrents fins el km44, a Vilaplana, on tenim el dinar.
Però sortint de Vilaplana tornen els problemes i aquí ja s'acaba la nostra aventura: 50kms, amb els darrers 6 agònics despres de dinar quatre macarrons amb tonyina i olives i ser una constant vomitada, la visió gens nítida i sense forces per res (era ridicula la meva imatge). Finalment, a la Mussara, abandonem els dos, i el metge em confirma que estic deshidrata i amb el sucre per sota mínims (per sota de 70). No soc la unica, un 40% de persones han abandonat.
Dos dies despres ja em trobo millor però la sensació de rabia e impotència creix al veure que les cames estan bé, i que aquests mesos d'entrenament s'han anat a la me per un tema impossible de controlar. Penso que ha fallat, potser l'excessiu respecte m'han fet una mala passada i el que tenia que ser una bona experiència s'ha convertit en un cumul de nervis. Decideixo, dilluns al dematí, en un rampell, apuntar-me a la Long Trail de la UTBCN, 69kms amb 2500 positius. Total fa tres dies he abandonat amb 50kms i 2600...entrenament de qualitat.
Em prometo però aquestes tres setmanes no pensar massa, no comentar-ho en excés i anar tant relaxada com sigui capaç. I així sense voler arriba la nit prèvia on ara si ja estic mes flan, però s'agraeix dormir a casa.
....
I arriba el dia, la Manu i jo a la sortida sota la promesa que no anirem mai juntes per no agobiar-nos, tot i que els ritmes son molt semblants. Ella baixa com una cabreta i jo pujo forta, així que el dia es llarg.
Dissabte, 8:00 del matí, Begues. Acabem de despedir a en Toni que li esperen 100kms. Està molt fort, i es nota. La Li està al seu costat amb una cara entre alegria i pena per no poder posar-se unes bambes i fer "un dels seus reptes" però ella es molt forta, física i mentalment, i en tindrà altres per treure´s l'espineta. La Isa surt a les 9:00 per fer la Marató amb la Claudia.
Passem pel control de material, ens despedim...i sortida.Jo surto una mica mes ràpid que la Manu, però a la primera baixada m'atrapa i em passa, així anem fins que a la pujada la paso jo. No parlem massa, aquest era el pacta, ens mirem...i estem bé.
km 5, primer avituallament i la Wai donant crits d'ànims, la Manu i jo el passem plegades, i al km 8 coincideixo amb el que serà el meu company de kms, amb ritmes molt semblants, en Toni, i aconseguirà distreurem tantes hores. Al 15 veig en Vic i despres al 21. Vaig be, em veu be. Estic gaudint com pensava que no faria tot i que fa molta calor.
La Manu i jo ens creuem constantment, es un no parar, i al 33 ens reunim a l'avituallament on ens esperen en Victor, la Lidia, el meu pare i l'Albert. Intento menjar una mica però no tinc massa gana, em canvio perquè fa molta calor i seguim els 3 (hem parat uns 30minuts)
I segueix tot com sempre, Manu, Toni i jo, junts però no junts. Obligant-nos a menjar i beure, intentar animar-nos però sempre sempre sempre amb la premissa de no agobiar-nos amb ritmes.
Em sento bastant be, muscularment estic be, i realment tinc com "buits" de records. Només se que passen els kms i sempre som els 5/6 mateixos corredors, moments parlem mes i altres menys, cantem, correm i caminem...i així, sense pensar-ho, arribem al 64. Aquí els crits dels amics del Toni d'Olesa de Bonesvalls son impressionants. Fan reviure a un mort!
A partir d'aquí em vinc abaix, no puc creure que quedin 5, no entenc que en res ja arribavem. La Manu torna a estar amb nosaltres, jo no se si vol anar plegades o encara vol mantenir el pacte...fins que, a 500 metres de la meta, decidim donar-nos la mà i fer el petit tram del centre de Begues plegades. Jo no tinc forces, ella les ha recuperat totes i m'anima a sprintar.
I creuem la meta. Juntes. Com portem 12:24minuts anant. Com fa 70kms que anem. Soc feliç.
I allà tinc en Vic, la Behobia, els papis, l'Uri i el David, la Lidia...ufff, i els que no tinc però se que estan
Ens petonejem, ens felicitem, ens abracem. Tots aquells que hem compartit aquesta aventura...aquesta aventura que va començar com una "cabezoneria" per voler-me treure una espineta i s'ha convertit en una experiencia increible, on, poder comprovar, que a vegades es necessari que molts astres s'aliniin perque un ultra surti bé (no nomes es qüestió d'entrenament).
Gracies a tots, però en especial al Victor per confiar, de nou, en mi.
(Esto no se para, esto no se para)
Una manera molt intel·ligent de fer un ultra en parelles. Felicitats!!! PAU
ResponEliminaen parelles no! per parelles volia dir. Vinga us he dedicat unes paraules al bloc.
ResponEliminabe, jo no les tenia totes d'anar així, va ser mes la Manu que em va prohibir anar amb ella...però mira, sense voler una va tirar de l'altre i va sortir perfecte!!!! ;)
ResponElimina