...de dragona a deessa...( Trail Cap de Creus)

..."es un paraje mitologico que es hecho para a dioses mas que para a hombres y debe prevalecer tal como está"...Amb aquesta cita de Salvador Dalí que encapçalava la pàgina web de l'organització de la Trail de Cap de Creus ens apuntavem a la cursa, pensant per uns moments deixar de ser dragona i ser per unes hores una deessa, per tornar després a ser dragona, que al cap i a la fi, es el que m'agrada.

Va ser una desició fàcil, molt fàcil, deixant-nos endur per la zona on es realizava la trail, i potser ara fredament pensant va ser una decisió massa precipitada (especialment per mi que soc tant racional per aquestes coses). I així, sense practicament reflexionar dos minuts, estavem tots inscrits: el presi, la Nuria i l'Albert als 42km i en Xaxa, Roger, Isa i jo als 24km. Fins i tot vaig animar a una bona colla del Gavà (la Montse i l'Egidia, que son unes maquines!)

Errooooor!!! 24km de muntanya no son 24km d'asfalt, Cap de Creus no es Can Borrell, i entrenar un dia anant fins a Sant Medir no es ser la reostia...però tot i això, després de l'experiència i el resultat puc dir: estic mooooolt satisfeta, estic moooooolt forta i estic al millor club que mai podré estar!!!

....

I el cap de setmana pintava molt i molt be. Reserva de l'hotel feta unes setmanes abans, vistes al mar, tots junts, cadascun amb el seu particular objectiu, amigues de "clubs amigos" i amigo de club "amigo" que s'animava en el darrer moment i ens feia recol.locar totes les habitacions...es lo que tienen estas cosas, se ha de vivir con incertidumbre, porque el dia menos pensado...zascas! ja la tenim liada!!!

Dissabte ben aviadet direcció Cadaqués. La idea?? sortir abans de les 8.00 per poder nedar al mar una estoneta: maletes, roba de la cursa, els neoprenos i les tovalloles i la Pinarello inclosa (lo que da de si un C2). Pimp pamp pump...a les 11.00 ja estavem a la zona.

Ens posem el traje de guerra, ens llencem al mar i poc a poc unes cosetes extranyes que noto que em molesten (per no dir piquen). Miro el company i segueix nedant així que l'opció ràpida es: Anna no siguis paranoica, son algues, això no es Sa Tuna i nedar enganxada a les roques es "lo que tiene". Deu braçades mes i ens parem en sec, ens mirem i pregunta:

- t'està picant alguna cosa???

- M'està picant tot!

- Son meduses?

- Potser son meduses, es una opció

- I si tornem??...

Acte seguit sprint de 100 metres per arribar a la sorra on durant aquesta petita distància cada vegada em pica mes tot i a l'arribar, tota la zona plena de petites cosetes transparents.

Encara negant l'evidencia optem per preguntar a un grup de nois que fan submarinisme: son meduses tot allò que flota???. Resposta: si, son medusetes, esta tot ple!...MMMMmmmm, pues vale, experiència mes a la saca, nomes ens queda ara esperar que dintre de dues hores no anem a urgencies perque ens injectin alguna cosa.

Canvi de plans, tornem a Roses, anem a l'hotel que ja està esperant l'habitació a puntet i aqui, un parell que s'han quedat amb les ganes de nedar, es posen el neopre i neden uns 900 metres per la badia de roses, mar en calma, practicament piscineta i ni un "ser extrany". Vamos...buenas sensaciones!jejeje

A la tarda la familia dragona ja anava arribant, ens reunim i a buscar dorsals. L'organització fa ambient, els entrega, i fa un briefing (que ens saltem perque estem fent el nostre marujeo en un xiringo davant del port) i decidim a quina pizzeria ataquem per poder anar a dormir aviadet i descansar, que la que ens espera es bona.

Dragonets on fire

A les 6.30h despertador, molta soneta perque no he dormit be per nervis, dutxa ràpida, bany de vaselina, radiosalil i mil rituals mes...i recollir les bosses per deixar-ho ja tot al cotxe.Motxila si motxila no??? tic tac tic tac...segueixo dubtant. Baixem a esmorzar. Ufff, quin luxe, hi ha de tot!!!...L'ambient es increible, poc a poc hem baixat tots i els primers nervis es van notant.

Espavilem i anem caminant a la sortida, a deu minuts de l'hotel, comentant la jugada...i ens fem les fotos de rigor. Estem acojonados, pero així tots junts fem molt bona pinta. La Núria fa una darrera repasada al track! uffff...mes nervis. Petonets, abraçades...i ens desitgem sort.



baixadeta entre anims



I comença el show! La premisa es clara: començo i acabo amb la Isa. Primer km d'asfalt fins l'entrada al primer corriol anem amb el Xaxa i en Roger, que rapidament apreten una mica mes evitant el tap inicial.

Pujadeta inicial al Pic de L'Aliga i baixadeta putes putes, mooolt tècnica. Només començar ja ens trobem un noi ferit tapat amb unes mantes termiques esperant l'helicopter del Racc. Cal vigilar, i més nosaltres sense experiència, però anant poc a poc a les baixades encara ho salvem dignament! jejeje.La Isa i jo no ens parem de repetir: joooder que putes, mai mes. El proper cop que tal si ens mirem el track abans d'apuntar-nos???



I així, cagant-nos en tots el sants, pujant i baixant, arribem al primer avituallament. Gotet d'aigua i seguir amunt. Amunt amunt fins el coll de sant Genís, baixadetes mes suaus i no tant tecniques i avituallament de la Carretera de Roses, on ens espera en Carles i la Isa Alias per donar moooolts ànims (com s'agraeix això). Gotet d'aigua de nou, una miqueta de poma, petonets i seguir baixant...per tornar a pujar. Mirem el rellotge i portem mes de dues hores i uns 12km, es una sensació ben extranya (la Isa i jo ens recordem perque no ens hem apuntat a la cursa de 12km i jo mentres penso que mai he corregut ni he fet cap prova de mes de dues hores). Aquesta pujada es fa bastant dura, practicament ni ens parlem, anem una darrera l'altre i nomes de tant en tant recordem la sort que tenim per no fer un dia amb sol, ja que no hi ha gens d'ombra a la zona. Les vistes son acollonants, pero fa dos kms que nomes miro pedretes. Pas a pas. Penso en consells de dies anteriors: aprofita les pujades per descansar, on es pugui fer un pas feu dos...i així poc a poc arribem a l' Esplanada de Can Causa, on està el tercer avituallament, i aquesta vegada amb un gel i dos gots d'aigua.



Segon avituallament en bona companyia. Ens queda la meitat



Com si fos un miracle, aquest gels ens reanima a les dues...i de l'esplanada al Mas d'en Figa correm i trotem bastant, seguint una parella que marca el ritme que finalment acabem adelantant entre d'altres nois. Estem més fortes del que ens pensem en aquests moments, i tot i no haver fet gens d'entrenament específic de Trail, aquest debut ens està demostrant que la resta d'entrenament també suma, i molt...i que som dues persones amb molt de fondo, molt de coco i els ---- molt ben posats ( i penso que ara mateix mataria per fer una travessa nedant!jajaja, quien me ha visto i quien me ve)



Pujadeta de nou i km 18, una ventada increible que conjuntament amb suor i la fatiga ens fa pensar que demà tocarà fer llit i repos (avui s'ha comprovat que les dues hem anat a treballar! jejeje)...quart avituallament a la Falda del Puig Alt una mica d'aquarius i dos gots d'aigua i ja només pensar en baixar.

Ens desviem una mica del circuit però ràpidament veiem un noi que va per la via correcte (això si, sortim esgarrapadissimes d'entre els matojillos!jejej) i els darrers 6 kms tot i la fatiga passen de manera ràpida. Els reflexos no son els que eren, però ho veiem bastant factible, així que només cal seguir.



seguim baixant en modo "kilianas Jornetas"



De cop i volta, asfalt! agafo una pedra a l'atzar del miler de pedretes que he vist pel camí i l'apreto fort amb la mà (queden 500 metres i es un regal pendent). Miro a la Isa i li dic: ja ho tenim. Ella mira i suspira: si estas forta apreta tu!.Però que dius!!!!! Hem començat juntes i l'acabem juntes. Mirem al guardia urbà que talla el transit al carrer principal i ens enten perfectament els ullets: o talles el transit o si parem no arranquem. Queden 200 metres, veiem la senyera del port de Roses al fons i sabem que allà està l'arc d'entrada. Una mica d'emoció o benbe no se de que adelantem un grup de tres nois que ens animen i ens criden, i mes gent animant....i recta final, i el carles gravant i acompanyant-nos. M'agafo de la mà de la Isa, ellà està plorant, a mi em queda ben poc, pero jo per aquestes coses soc mes reservada...ja no queda res, mes anims, més gent...i entrem a la meta. Ho hem fet!!!! Estic morta, necessito una cadira, necessito aigua, no se que necessito...però estic molt feliç, molt.

Abraço a la gent que estimo, que han estat al meu costat en el dia d'avui, i penso en els que no han estat, la resta de Dragonets com en Pau que acaba de fer 100km per una bona causa i la Bea, que l'anyoro una passada i tenim pendent una trail de muntanya rememorant el seu darrer entrenament abans d'estar esperant el petit. L'any vinent mami dragona la farem, i la farem juntes!!!!!



la cara ho diu tot. Cansades però contentes



Gran cap de setmana, familia

Només em queda dedicar aquesta entrada a la Isa Llopis, te un coco i una força que sense ella aquesta Trail no seria possible, i en extensió a la resta de companys del club i en especial especial als tres supporters de luxe: Isa, Carles i Ferran. 

(Esto no se para, esto no se para)