C'est magnifique (Triatlo Les Angles)

Era la prova de foc, o si mes no...per mi era la prova de foc. No sabia com aniria,  pero si que sabia que aniria. Una cosa tenia clara, patis o gaudis l'anava a fer, anava a superar el segment de l'aigua i anava a finalitzar la prova.

La setmana passa ràpid, sense voler-ho estic un parell de dies nedant amb el grup dels Masters del Medi on m'animen a que a partir d'ara entreni amb ells, dimecres amb la Isa a la Barceloneta a fer uns metrillos amb el neopré, dijous de xerradetes amb la Meritxell i una sessió amb la Tere d'exercicis previs a la prova. Tot pinta be, molt be...però cal ser conservadora, ja que els nervis apareixen en el moment que menys t'esperes.

Preparem les bosses i tot el Tri-nglado que representa i, amb bona cara (això diu el Ferran, però clar, que ha de dir...tot i que a posteriori confesa que a Banyoles la meva cara 24h abans ja era un poema) anem fins a Les Angles, deixem les coses a l'hotelet i a sopar amb la resta del grup. Fred, molt de fred...sopem pasta, parlem de tot menys de la prova concretament, i seguint la idea de ser molt metodica aquests dos dies a les 23.00 ja estic al llit.

Dissabte arriba, i amb moltes ganes. Estic nerviosa, però no en excés, quan detecto una petita ombra de nerviosisme em relaxo respirant.Esmorcem amb la Isa i el Carles i anem al llac de Matemale, recollim dorsals i ràpid entro a boxes perque la meva idea principal es escalfar.Estic en modo concentració, i es una agradable sensació.

Escalfo, 300 metres màxim, però em sento be.Provo les ulleres noves i com no m'agraden decideixo portar les de sempre. No ens adonem i ja ens criden per anar recol.locant-nos (es el que te anar a França, que la meitat del briefing no t'enteres de res).

Un parell de petons i abraçades, una foto, no massa show perque jo...he dit que estic concentrada??? jejeje, el poder de la mente (arriba a caure un meteorit davant dels meus nassos i segueixo indiferent)

3,2,1...piiiiiii. Surto la darrera (crec que queden 3 persones per entrar a l'aigua) mentres sona una musica semblant al dia del judici final que fa posar nervios al mes seré i un home en francés va dient ves a saber que. Començo a braça, braçar braçar...i estic be. Aïllo del meu voltant tot el que em molesta i sincerament la natació fins la primera boia es comode ( a excepció del tramet que has de caminar i sento riures de la gent pensant que el moment es surrealista). Sento a en Ferran cridant i dient que vaig molt be i penso en la Tere dient-me: el mes putes serà fins la primera boia.Respiro tranquila,es un xute d'adrenalina. De la primera a la segona tinc moments dolents de cops i patades, hi ha màxim 150 metres, la corrent va en contra i em dono 10 metres de marge per controlar la situació. Automaticament m'adono que mirar no es l'opció i girant la segona boia ja encaro fins la sortida. Braçada, braçada, braçada...i llisco ràpid. Adelanto posicions, se'm fa realment curt (penso dos segons que podria fer una segona volta), i en res ja estic corrents mentres em trec el neopré i sento els meus cridant animant. En Martí crida: ets la primera dragona en sortir.

A partir d'aquí m'es indiferent la resta de la Triatló. Agafo la bici amb un somriure tonto i començo a rodar. Passant la pressa durant els 5 kms de pujada confeso que fins i tot una llagrimeta em cau, d'emoció, perque els que em coneixen sabien que avui era un dia important per mi. Arribo a boxes en un moment, el circuit es precios, ho confeso, però es molt més dolç el moment que estic vivinet jo interiorment. Deixo la bici i em calço les bambes, la gorra i a correr. Corro lenta, massa per ser jo, però no m'importa tampoc. 5 kms que passen ràpid amb unes vistes impressionants, creuar la pressa inclós, i molts crits d'ànims. Torno a veure els meus Dragonets.

Creuo la meta rient. No estic gens cansada. Giro el cap i me'ls trobo a tots. Abraço en Ferran. He fet el primer Sprint, he fet Les Angles i ha sortir rodó, o simplement ha sortit com volia que sortís. Me gusta que los planes salgan bien. jejeje

Espero a la Isa que arriba en res. L'abraço. A ella i a la resta. Demano el telefon ràpidament. Hi ha algú que espera a Bcn nerviosa per saber com ha anat. Despenja ràpid dient que està al parque amb el Brunito pensant que feia exactament a hores d'ara la Bastús.Riu, riu molt...i jo quasi ploro de nou, però també em poso a riure. Per fi tants mesos d'esforç s'han vist recompensats. Ara cal buscar reptes molt més agosserats.

Això que va passar dissabte no em fa millor persona, ni millor triatleta...però em fa feliç (y con esto me sobra y me basta)

Cal seguir treballar: de cos, i de ment

(Esto no se para, esto no se para)

PD: el que va passar la resta del capdesetmana no es pot descriure amb paraules, però va ser especial

Nomes vull felicitar a tots i cadascun dels Dragons/es que vam participar, agraïr la claca que va venir a veure´ns i sobretot sobretot sobretot gràcies als meus pilarets per estar allà. M'emociono, però avui tinc dret.