Aupa neska (behobia-SS 2012)

Behobia-San Sebastian, 20 kms, pluja, fred...i sentiments a flor de pell. Ara intentaré explicar les emocions viscudes en un cap de setmana per no oblidar, on, ja ho diuen... "lo de menos es la cursa" (no crec que sigui capaç, però...això s'ha de viure)

Divendres a les 15:30h estem preparats per sortir, punt de trobada a Sant Cugat. No porto la B.SS ben preparada, molta mandra les darreres setmanes i descans obligat, però allà que hi anem amb ganes de passar-ho bé. El nostre comando està format per la Joplis, en Charlio.Mr President, la Judith i la Isabel. Plou, plou molt i plourà més. En tot moment estem en contacte amb la resta de cotxes i autocars que es dirigeixen a Donosti. Sentim que som 5.000 catalans que ens desplacem...i ufff...es nota només mirar per l'autopista la resta de cotxes i a les arees de servei. Kms, kms, kms...visita al Pilar (no diré res mes) i a les 22:00h, sota la pluja, arribem a l'hotel per fer una primera inspecció a l'habitació i marxar a sopar sense massa èxit ja que la gentada ha acabat la reserva de montaditos, però per sort, no d'entrepans de truita de patates. Vinet, vinet...i ja cansats a dormir que demà ens espera un gran dia.

Dissabte despertem aviat, he aconseguit convencer a la colla per matinar i fer un running en dejú per la Concha a les 8:30h. Experiencia acollonant, només fem que creuar-nos catalans: Llobet, Leiva...i trotem una estona envoltats d'unes vistes que et fan treure un somriure tonto (soc una amant d'en Chillida). Esmorzar i cap a la fira del corredor a recollir dorsals. Allà ens espera la resta de comandos, les meves nenes sirenes Montse, Ingrid i Anna, la resta de Dragonets Crespi, Roger, Sheila, Choks i Katia (l'Anne i el Joako estan a Bilbo, en Victor i l'Albert venen de camí i en Victor Señor esta amb amics). Dinem bé, fem migdiada millor, ens mullem encara més i passem la tarda com podem (bàsicament intentant planificar com arribar a Irun per les corresponents sortides) per finalment a les 9.00 fer tots plegats la pasta party i poder dormir relativament aviat (això de dormir es una utopia, el fred i els nervis m'invaeixen i es impossible que tanqui els ulls...això de deixar-se la finestra oberta a Donosoti al novembre quan plou es el que te, això i pensar quina roba m'he de posar per no passar ni massa fres ni massa calor)

Diumenge es el gran dia. Hem decidit renunciar a les nostres sortides i sortir tots plegats i mes tard per així evitar deixar les coses al guardarrobes i passar fred en exces. Ens trobem tots a l'hotel. Esmorzo mes ben poc. L'Albert s'ha currat unes bosses d'escombreries de tamany industrial i les customitzem (basurillas power) com volem-podem (jo amb un missatge d'amor per la meva chuchi) i ràpid a l'estació per trobar-nos amb la resta de dragonets i arribar a la sortida. Plou molt, moltissim, encara mes que molt...i arribem a Irun per esperar l'autobus que ens porta a la sortida ja completament molls...però Behobia es una festa...i allà hi som. Ens col.loquem a la sortida, petonets, abraçades, desitjos de sort, i al lio!

La meva idea es correr amb la Judith, i així ho fem. Només sortir m'estripo la bossa, em trec els guants que estan massa mullats i em quedo en "modo keniata". Anem massa conservadores, no volem arriscar,en el km 3 un corredor se m'apropa i em pregunta si tinc un blog, que m'ha reconegut (quina ilusió!!!!!) ens desitgem bona cursa i rient mentres la Jud s'intenta arrencar la bossa arribem a la pujada del km 6-7 on m'escapo sense ser massa conscient rebent l'aprovació amb la mirada de la Judith que em diu que tiri i el crit d'un espontani que em recorda que no miri enrera i apreti jo.

Em quedo sola, bé, menteixo, em quedo amb mi mateixa i envoltada d'un públic que anima a més no poder mentres l'aigua cau sense donar-nos ni uns segons de pausa. Aquí comença la meva B.SS. Es emocionant, molt. Cada pas, cada km, cada avituallament. Gent, crits, ànims, i una frase que quedarà dins meu de les vegades que la vaug sentir: Aupa Neska!!!. La gent tira de tu, els nens donen gots d'aigua completament mullats i amb un somriure als llavis, la gent gran crida en cadascun dels racons per on passa la cursa, cada pujada i cada baixada, cada recta i cada revolt.

Estic emocionada, no pateixo...la gaudeixo. Es un somni estar allà, es el meu somni (no m'agrada correr i això els que em coneixen ho saben) però aquell matí m'encanta correr. Soc feliç. Porto un bon ritme, molt bo, i pel meu cap passen mil pensaments. Penso en gent que està al meu voltant i en d'altres que s'han quedat a Bcn. Tinc un moment per tots i cadascun d'ells.

No m'adono i ja estic fent la pujada del km 16, de manera molt comode...sentint la gent. A partir del 17 no recordo massa cosa més. Un petit càlcul mental que em fa pensar que la millor marca que mai pensaria que faria seria millorada i deixar-me endur. Arribo al boulevard i agafo el darrer km de la recta de meta per creuar els arcs d'arribada amb un somriure tonto i una cara de felicitat absoluta.

Estic completament mullada. 1:47:32h. Em trobo en Carles i l'Albert, ens intentem tapar i ens donen la medalla. Les noies arriben en res. La Jud, la Isa, la Pazos son unes autentiques campiones. La Sheila, la Chocks i la Katia també. En Victor fa un tiempazo seguit del Joako. Quines besties, com estan els nois!!!!!

Ràpid a l'hotel, dutxeta i dinar de celebració tots plegats. Estem completament euforics...tot i que no tant com ho estarem aquella mateixa nit (jejeje, a veure que explico ara en un bloc de triatló/esport).Vamos a ello...

Diumenge nit. Sopar aniversari de la Jud i celebració del gran capdesetmana behobià viscut. Comencem amb uns vinets per acabar en un restaurant "de luxe" (gràcies Isa per com t'has currat l'organització d'aquest viatge. T'estimo bonica). Vi, vi i més vi...gintonics i riures, fotos i despres més gintonics i més riures al Homeless on acabem en una especie de Donosti Shore. Arribem a l'hotel a les 6:00 am després de mil i una aventures per trobar el camí, saltant murs, tanques i trailejant.

Dilluns aviat despertem, tot s'acaba...hem de tornar a Barcelona. Resaca i cansament. Gran escapada. L'any vinent tornarem, si o si. La behobia s'ha de viure una vegada a la vida...però perque no es pot viure una vegada l'any? Personalment per mi serà un fixe en el calendari annual i tinc un tema pendent a la propera visita a la Concha al 2013 i una resposta per donar.

Behobia-SS, s'ha de viure

Gràcies a tots per aquest gran capdesetmana

Felicitats al Jaume Leiva per la seva victoria

Esto no se para, esto no se para