Petits objectius (Jean Bouin 2011)

Després de tres setmanes sense fer res, aquest dematí m'he llevat amb moltes ganes, moltes. Hem tornava a posar les bambes i estava disposa a fer kms,exactament 10km, en una de les curses que els runners tenen millor record de les que es disputen a Bcn, però també de les mes dificils per millorar marca pels 3 darrers kms. 10.000 runners per 10.000 metres, la jornada prometia, amb inscripcions esgotades desde feia setmanes i molts trapis per aconseguir que tots els que voliem estar podessin estar a la linia de sortida

Foto de familia previa

Arribem a les 8:30, la Lidia ja espera amb els peques de la casa, la Irene i en Jordi, fet un bitxillu. Poc a poc arriben la resta, en Victor, la Isa amb el Carles, la Bea guapissima i recuperada despres de la Rupit-Taradell amb en willy willy, en Pau que avui sembla mes un jefe d'escuderia, en Robert, l'Albert, en Martí, en Xavi Espriu amb el seu cunyat que debuta en un 10.000, en Sergi que a pintes que s'ha escaquejat del treball...i el que es millor, un munt de Dragons nous completament desconeguts. Jo porto el meu suporter preferit, el papa. Comença la sessió de fotos com es ritual, cada cop som més, fem patxoca i tot. Aviat les escales de l'esquerra anant a les fonts se'ns quedaran petites i tot!

La Bea i jo saludant a "la claca"

Ens col.loquem al calaix de sortida, casualment tots som verds, inclos en Victor i el seu amic, ja que es van equivocar a l'hora de posar el numero de xip, i per tant, tots ben apretades i a buscar l'objectiu que teniem en ment: uns mes exigents com la Lidia i en Victor "mejicano xingon", altres mes realistes com la Isa i en Carles amb el seu sub 50, altres en el meu cas a baixar dels 55 i no sentir cansanci en excés després de tres setmanes sense fer res...( i pensant que tard o d'hora he de fer la mitja de Granollers i Bcn, per tant, no m'agradaria arribar a meta massa cansada, sino amb la sensació que podria seguir i acabar-la amb garanties).

Comença la cursa! Primer km amb moltissima gent, carrer massa estret, cops fins i tot, fins que arribem a la Gran Via. Gran Via fins el km 3 molt correcte, ample, ràpid, ritme molt digne, veig passar la Bea amb el Robert, la Isa i en Carles, i en Xaxa que encara no se d'on ha sortit però que m'agafa per darrera i em comença a donar conversa (xaxa no forcem, vaig be pero no vaig sobrada jajaj).

A partir del km 4 comencem a baixar...que tenen els carrers que les baixades practicament no es noten i en canvi quan fas el recorregut en sentit invers si??? res, caldrà reflexionar aquest fet i discutir-ho amb algun urbanista. Arribem al km 6, per fi l'avituallament, sort d'això, tot i no fer calor començava a tenir la boca seca, miniglopet i ampolla pel cap, like ever...i directes al Passeig Colom. A partit d'aqui una frase: tot el que baixa, acaba anant amunt, ens queden 3 kms de pujadeta bona. Pimp pump pimp pump anem tirant. No vaig cansada, vaig be, ritme mes lent que que els kms anteriors, però ja hi comptava, i el que ara importa es no perdre "el nou ritme". Els mitjons alts comencen a fer-me mal, millor no pensar ja pel que queda, si quedes mes, me'ls treia i sacrificava els 31 euros de medilast!jajaj, total sense mitjons ja estic acostumada a correr.

Acabem Paral.lel, enfilem carrer Tamarit, em trobo a en Victor, que ha complert la seva paraula i ha vingut pacient al meu rescat del darrer km, just darrera, cartell de km 9. No parlem, para que?, i seguim pujant pel carrer Lleida. Jo vaig convençuda que girem per Avinguda Rius i Taulet, però alguna cosa em fa pensar que no, vamos, la massa de gent em fa pensar que no, i miro a en Victor que acaba de passar fa 5 minuts per allà. Estamos locos o que??? on anem? Anna calma, que has estat molt tranquileta tots els 9km previs, ara si que si: "todo lo que sube, baja" això estic segura, i en res ja estem baixant bordejant la font de Montjuïc. No obstant, confirmo: ara si que si ja baixem per sempre no?. Ultims metres, cames descansadetes, ppm també...i directes a meta, jo per primer cop, ell per segon.

Just passada la meta, miro a la dreta, el meu suporter number one està allà pendent que no agafi fred, aquesta vegada jo no l'he vist, ell a mi si. Cua excessiva per recollir una ampolleta d'aigua, ens trobem la Bea que ha perdut en Robert, també ens trobem a la Lourdes del Gavà, voliem veure'ns per anar plegades e intentar baixar ella de 55', finalment s'ha quedat a les portes per segons, m'explica.La seva capacitat de superació és admirable.

Després ens trobem a la resta, mes fotos de familia, m'encanta aquest moment, és el que fa gran tot aquest esforç. Comentem les jugades, no massa, més que res ens posem a riure i ja pensem en la propera Dragons-Trastada, critiquem els "equips amics", ens tapem una mica més, en willy willy esmorza....petites coses que fan pensar que som una familia.

Ara a pensar en la propera, mes i millor, com sempre



Foto de familia post Jean Bouin, grans marques de molts d'ells i especialment d'elles



(Esto no se para, esto no se para)