Al otro lado de....la meta (Half Challenge Calella)

Qualsevol Triatló, sigui d'una distància més curta o més llarga, es pot viure desde dins i desde fora. Les emocions que sentim son molt diferents, però nervis n'hi ha, i molts, més quan son bons amics qui competeixen.

Aquesta vegada, a la Half Challenge de Calella, vaig anar de supporter, i potser perque feia molt que no estava a l'altra banda del calaix de sortida (gairebé ni ho recordo, potser a la Cursa del nassos quan el soli em va fer de les seves), les emocions es van incrementar.

Dissabte ben aviat (coincidint amb el meu aniversari, jeje, quina forma millor de celebrar-ho que amb una gran festa triatletica) ens vam digirir a la zona de recollida de dorsals, vam agafar les coses, esmorzar contundent, veure els companys i ràpid a l'hotel. Els nervis van estar presents durant tot el dematí, l'intent d'anar al briefing va ser un fracàs però per sort ens vam trobar a diversos amics que ens van fer un breu resum de com funcionava tot el tema de les bosses, l'hora d'entrada al bikepark, els calaixos...Ufffff, la jornada previa prometia, l'organització va montar un tinglado dels grossos molt similar a qualsevol Ironman de renom.

Dinem, després d'invertir dues hores en trobar restaurants que preparessin pasta amb la bici i tots els complements (sort que no som els unics) i després directes a boxes, platjeta de relax i a descansar aviat. Mes neeeeervis. Tren i a BcN, que tinc festeta d'aniversari! (el cotxe ben aparcat i millor ni plantejar-se tocar-lo)

Diumenge ben aviat a Calella, 7.30 ja estic a la sorra després d'un caòtic viatge en el primer tren on només hi ha gent que torna de festeta. A les 8.00 comencen les sortides, i a partir d'aquí ja poques coses he de dir jo.He dit nervis?? moooolts nervis. Nervis esperant que entressin a l'aigua, nervis esperant que sortissin, en el circuit de bici i sobretot sobretot sobretot en el running.

He d'agraïr que en aquells moments tinguessim al costat, tant els pares del Frijolet com jo, a  la Bea, en Pau, el Willy, la Lidia i el Toni i moltes persones més que tot i no ser al nostre costat físicament ens van recolçar amb missatges de suport.



Finisher Half Challenge 2012

No cal que estiri massa més el tema, el realment important es la crònica de qui ho va viure en primera persona, en Ferran, però he de dir que la sensació de sentir-ho desde l'altra banda la recomano a tots els trialtetes que normalment només pensem en competir: la gent que ens envolta també pateix, encara que no portin un xip al tornell i en canvi portin una reflex entre les mans (el moment de veure als teus entrant a meta es indescriptible, i abraçar-los una vegada han acabat encara es millor).

L'any vinent tornarem a Calella, al Half Challenge, però aquesta vegada, els papers s'invertiran, i estaré jo al calaix de sortida.Felicitats a tots els Finishers!

(Esto no se para, esto no se para)

.......

LA CRONICA DE LA HALF CHALLENGE (de Ferran Rebollar)

Estic segur que el món de les sensacions està lligat a molts esports. Però en el cas del triatló, i sobre tot, en el món de llarga distància, sembla que si no parles de les sensacions que has tingut durant l’entrenament previ, o de les sensacions que has tingut durant la carrera, no ets ningú. I clar, de sensacions se’n poden tenir de tot tipus. Al capdavall, això de les sensacions no deixa de ser un concepte super-subjectiu, que només poden ser desmuntades, o ratificades, pel temps que marca el crono quan passes per sota de l’arc d’arribada. En el meu cas, ja feia setmana que arrossegava “malas sensaciones”; a vegades eren mentals, però a vegades eren completament físiques. I aquestes “malas sensaciones” van fer que no gaudís gaire ni dels dies previs a la carrera, ni de la mateixa carrera. Sigui com sigui, com que de tot se n’aprèn, en el proper mig-ironman segur que ho faré millor, i segur que les sensacions també hi seran. Només espero que siguin més bones.

Jo, que sóc un debutant en això del triatló de llarga distància, no vaig poder evitar la sensació de “joder, això va molt en serio” (osigui, sensació d’acolloniment), quan dissabte vaig entrar al bike-park a deixar la bici. D’entrada mai havia trepitjat una catifa vermella de la superfície d’un camp de futbol (literal), i mai havia vist tantes bicis juntes. “Ups! i se suposa que demà al matí, després de sortir de l’aigua, hauré de trobar la bici a la primera??? Però si totes em semblaran iguals!!! Vale Ferran, tranquil, demà serà un altre dia, i quan tinguem el problema de trobar la bici voldrà dir que ja hem acabat de nadar. Siguem positius”.

I sense saber com, l’endemà em vaig trobar engabiat entre tanques d’obra, envoltat de tios vestits de negre, amb casquet de natació, olleres, i moltes ganes de nadar. Per provar vaig voler sortir enmig del grup, a veure què passava, per comprovar si de veritat hi havia tant contacte en la sortida d’un triatló... i la resposta és: SÍ, HI HA CONTACTE. HI HA MOLT CONTACTE. Diguem que durant els primers 100m, nedar, el que es diu nedar, poc tirant a poquet. La sensació més aviat va ser una cosa semblant a aquesta: “collons, el tio de davant podria córrer més. Merda, deixa de donar-me patades a la cara. I tu, el del costat, et pots apartar una mica? Joder! El de l’altra banda m’està fent un sandwich contra l’idiota que no s’aparta i no puc nedar!...vale, doncs braça...no, braça no, que vaig massa poc a poc!! Hostia, vale, prou, ara veurà com t’apartes!! Toma! A que ara t’has apartat!” I així més o menys fins a la primera boia, a 200m de la platja... Però al capdavall, lo bo que té el sector de natació, és que quan aconsegueixes nedar, es qüestió de relaxar-se, anar mirant, i anar braçant fins que vas passant boies. I sí que és veritat que des de la platja, 1.9km semblen llargs, però quan surts de l’aigua, la sensació sempre és la mateixa: “doncs no n’hi havia per tant...”

I és veritat que a l’aigua mai n’hi ha per tant, perquè la lluita de veritat comença quan poses el cul sobre el seient de la bici i comences a pedalar. El circuit de bici de la Half-Challenge és cosí-germà del d’Arenales 113, a Elche: un circuit ràpid amb uns quants repechones, però que obliguen a mantenir sempre una velocitat constant; zero ports de muntanya, zero baixades. Osigui, circuito-rodillo, i pel meu gust, una mica avorrit. La cosa era anar de Calella a Mataró, i de Mataró a Calella dues vegades. La bici tampoc no té gaire secret. Es tracta de no passar-se, i en el meu cas, controlar de no baixar mai de 30kmh per mirar de fer els 90km en menys de 3h, així que si baixava de 30, havia d’apretar per recuperar la mitja. En bici estic començant a aprendre la importància de tenir paciència, de no voler córrer més del que toca, de no angoixar-se perquè els bons et passen com si tu anessis aturat, i de pensar que la carrera no s’acabarà quan deixaré la bici al box. I ho vaig controlar tot força bé, i per això estic content; les sensacions van ser bones ;)

I un cop acabada la bici, tocava fer el que millor se’m dona. I aquí va ser on la vaig cagar i molt. Perquè de moment anàvem molt bé. Sabia que si em sortia una bona mitja marató podria apropar-me a les 5h 15’, que era el meu objectiu. I em trobava bé. I em sentia fort. I corrent no sóc dolent. Així que vaig començar la cursa a peu a molt bon ritme; entre 4’15’’ i 4’30’’, avançant a molta gent, i trobant-me cada cop millor. L’Anna, en Pau, la Bea, i el petit Guillem, m’animaven cada cop que passava pel seu costat. Com s’agraeixen els crits d’ànim!!

Però cap el km 13 vaig començar a notar que la cara em bullia, i que el cap se m’estava escalfant massa, i no tenia cap punt d’avituallament a prop. “Merda, hauré d’aguantar fins que trobi aigua...”. I vaig haver de baixar el ritme. “Vale, no passa res, vaig bé, em posaré a 5’ i aguantaré allà... buf, quina calor”. Km14. Començo a notar que em costa mantenir la vista al front, i que em molesta tot; la visera, les olleres, les bambes que estan mullades, m’apreta el top.... “no anem bé... hauré de parar... no, no paris, aguanta... km15... he de parar... no, si, no, si.... merda, he d’aturar-me o m’agafarà un cop de calor...”; i en aquell moment vaig visualitzar una imatge en el crono d’arribada que em va fer molt mal: 6h. “Uf, això no pot ser, s’espera més de mi i no puc deixar-ho així. Això ho he d’arreglar”. I ho vaig arreglar; amb quatre gots d’isotònic fresquet, dos troços de plàtan, un gel, i dos ampolles d’aigua que em vaig tirar pel damunt em van salvar. “Vinga, a córrer una mica...merda quin mal les cames, estic deshidratat?... potser... o potser no, potser la dutxa d’aigua freda m’ha fet baixar el to muscular... va, va, una mica més... merda, he de pixar... vale, vale, pixo i així descanso, però quan acabi, per molt mal que em facin les cames començo a córrer i per collons que no paro fins a la meta”. I així ho vaig fer. I cada cop faltava menys per arribar, i m’havia recuperat d’una pájara important, i estava a punt d’arribar a meta... però no sabia com anava. Pel temps que em marcava el meu crono tampoc anava tant malament. “Vinga, a veure si puc rascar les 5h30’... però amb tranquil·litat, perquè una altre cop com aquest ja no l’aguantaria”.

Quan vaig arribar a la ziga-zaga de meta, la sensació va ser indescriptible. Volia plorar d’emoció però no podia. Volia mantenir el tipus, estar content, sentir l’emoció, gaudir del moment, però sobre tot volia trobar l’Anna, volia veure on era, necessitava veure on era abans de creuar la meta. I aleshores la vaig trobar, cridant, contenta, rient... i això va ser el millor moment de tota la carrera. I aleshores vaig riure, i vaig ser molt feliç. Havia patit moltíssim, però en aquell moment només quedaven uns metres per creuar la meta. Això ja ho tenia. Ho havia fet un altre cop; estava a punt de ser doble finisher de Half-Ironman en menys d’un mes i mig! És per estar content. És per estar moooooolt content, perquè, com sempre, lo millor sempre està per arribar.

SWIM 0:37:36 – BIKE 2:55:45 – RUN 1:54:59

META 5:35:45