Som com nens

Arribava l'esperat 16 de setembre, i es va complir el que s'esperava, dia intens com pocs, i molt molt molt gratificant.

Ens aixequem ben aviat, esmorzar i ràpid a plaça Espanya:Cursa de la Mercè. Aquesta es la tipica cursa que sempre que t'has d'inscriure fa molta mandra però si no ho fas sembla que et falti alguna cosa...i allà estavem, a les 9:00 preparats per fer la foto de rigor i amb moltes ganes de correr, potser per les darreres intenses setmanes d'entrenaments o potser per la mala llet que arrossego per motius laborals, o, perque no dir-ho, potser per la companyia. La tiPazos debuta en el seu primer 10km en companyia de la relojito suizo Llopis i encara m'emociono en pensar el bon temps que van fer!

La sortida es a les 9:30h puntuals. Comencem a correr a ritmillo, jo simplement la vull fer, la meva llebre vol que la faci amb un temps determinat...així que pimp pamp, fàcil, fins el km 5 que el passem en 25 minuts, però just girar i començar a pujar direcció Arc del Triomf el petit repechillo se'm fa inacabable. Intento no mirar el Garmin, però el miro, i veig que estem perden una mica, però ràpid em passen una aigua i em recorden que ara es el tram amb un pèl de pujada, que recuperarem o no, però que estic anant bé. I així és, a partir d'aqui deixo de pensar en temps i només corro, se que no faré la marca, però tampoc m'importa, unes petites llagues als peus cada vegada son mes molestes (aiixxxx, los inventos de las cremas y el correr sin calcetines, jejeje) però com ja soc una nena gran ni em queixo...i paral.lel amunt amunt amunt, per creuar la meta contenta i satisfeta per la feina feta. Les paraules d'ànims i els riures durant els 10km van estar assegurats, així que no puc descriure l'experiencia de comptar amb una llebre així més que com a magnifica (per la Marató el temps es nostre!) 

I una vegada creuem la meta, comença el show.

Dutxa ràpida i direcció Canal Olimpic, on es durà a terme el 1er Dragons Kid.

Ens plantejavem la Junta del Club un repte molt dificil, potser també per cabezoneria meva que ho soc bastant, i que consistia en fer una triatló per a nens. Tot i els problemes amb les dates previstes i que aquesta varies bastant, per no parlar de l'emplaçament de l'esdeveniment (jo encara dolguda per l'experiencia de la travessia a Begur suspesa), finalment ho tanquem: 16 de setembre al Canal Olimpic, 1a Dragons Kid (ens enfrotem al problema de les diverses edats però no hi ha res que unes categories i diverses sortides no puguin solventar, i finalment la triatló es convertirà en una duatló)

El problema comença aquí, el maleït/benvolgut facebook converteix una activitat per a 20 nens en un esdeveniment per a 70, on estem acompanyats de dragonets, amiguets de dragonets i petits triatletes del Gava. Estem desbordats, no esperavem una cosa així, però ara, potser dues setmanes abans, ja es massa tard per tirar-nos enrera, i ens hem d'aplicar el tipic "pit i amunt"

Arribem al canal, cua de cotxes, amb bicis i tot al portabicis, i una pila de gent en el punt de trobada (jo arribo justera per la cursa previa). Repartim dorsals, fem el briefing (jo no perque em fa vergonya, com sempre...però per això esta el jefecito) i en res els mes peques (de 0-4 anys) ja estan on fire. La resta de les categories son molt emocionants (veure les primeres pedalades de la colla de 5 a 7 o ja l'esperit competitiu del grup de 8 a 10), veure la cara d'il.lusió de la canalla i molt mes encara dels pares es una de les coses mes gratificant que hi ha, i finalment els mes grans (de 11-14 anys) ens demostren que hi ha cantera. Llobets, Godoys, Saletes i Gomez-Noyas,prepareu-vos, potser algun dia us jubilarà algun petit que va debutar un 16 de setembre de 2012.

La jornada va acabar de la millor manera possible. Paella en bona companyia i posterior "passeig" en barca/kayak, i poso les cometes perque de passeig no va tenir res sino que semblava mes una batalla naval on els adults ens vam convertir en nens o protagonistes cutres de piratas del Caribe, amb desembarco de Normandia inclós i hostia de la que escriu relliscant a l'aigua i acabant mullada fins....vamos, fins dalt (i l'Emma també, pobreta)

Setmana dura, molt dura, però preciosa, que acabava diumenge de la millor manera possible, i amb la mirada pensant en el futur, en Menorca, en Gavà,  en la Garmin...
Les coses passen per algún motiu, ara no sabem quin és, però temps al temps. Com diuen els qui creuen que saben molt, el temps ens donarà la raó

Només em queda felicitar als meus companys de la Junta pel seu extraordinari treball organitzatiu, agraïr a tots els assistents la seva presencia, als amics per estar al meu costat en un dia tan important com diumenge.

(Esto no se para, esto no se para)

Orgull de Dragona!