La vida es domingo

Portavem setmanes entrenant, no es per justificar res, però esperavem la Triatló de Gavà, en modalitat olimpica per relleus, amb moltes ganes. Tot va començar just a partir d'un sopar tranquil a Martinet, previ a la triatló fustrada d'Andorra...i una per l'altra ens vam anar animant.

Les premises estaven clares: la TiPazos faria el swim, la Bastús (jo mateixa) s'encarregaria dels 40kms de bici i la relojito suizo Llopis faria el run.Quedaven setmanes d'estiu per anar acumulant metres, kms...i sobretot riures i whatsapps.

Seguint l'esperit dragó que darrerament més ens envolta, "l'ardillisme", rapidament va apareixer un equip B (dic B per dir-ho d'alguna manera), i així, mig en conya mig de debó, cada dia hi havia un motiu més per donar el millor de nosaltres mateixes i picar-nos de manera sana davant la Lidia, la Judith i la Choc substituïnt a la Nuria que s'escapava a París....i como buenas modernas, ben aviat vam pensar en fer-nos una equipació que es va mantenir en secret fins els darrers minuts previ a la competició (sembla mentira però aquesta vegada si que vaig aconseguir no penjar cap foto amb el trisuit nou, i ben poca gent sabia de la seva existencia...vamos, un trabajito fino de disseny que Bunch ens ho va plasmar d'allò més be, tot i les putades amb les talles i el "momento hucha" que ens va portar a totes al borde de la histeria un parell de dies abans)

Practicament sense pensar-ho (les setmanes passen volant) ja estava fent tirades en bici de 70, 80, 100kms (gràcies nois) i la traca final seria el subidon del Half de Menorca (on les ganes de competir es van incrementar un 300% i fent dels 4 dies a l'illa amb els meus dragonets una experiència única) http://www.bcndragons.com/2012/09/half-de-menorca_30.html . Petita nota despres del link al blog amb la cronica del Joako: Sou molt grans, nois, felicitats, l'any vinent tornem i seré jo una de les que agonitzi pujant fins la torre de Fornells tres cops

I així, pimp pump, després d'uns dies de descans laboral,ja ens trobem en el capdesetmana de l'esdeveniment.Dissabte no va parar de ploure i a la tarda Gavà era una bassa d'aigua. Es comunica que es farà un duatló i ens plantegem enviar-ho a la merda i marxar a Bagà a rebre el nostre jefecito a les 3 del matí que porta 17hores corrents Cavalls de Vent, però finalment la vena racional, i saber que la previsió per l'endemà es millor així com alguna filtració, ens fa quedar-nos a Bcn i matinar diumenge (m'agafa un bajon, l'Ana portava una feina increible dins l'aigua, però sigui el que sigui que s'acabi fent ho anirem a gaudir al màxim perque serà el premi de tants bons moments que hem viscut preparant-ho).

Diumenge, 7:45h a boxes punt de trobada, aquesta vegada no hi ha foto oficial ni res de res, però allà estem els valents i les valentes, creuant els dits perque no torni a caure un aigüat i preguntant-nos com pot ser que finalment el segment de natació quedi anul.lat si l'aigua es troba d'allò mes plana. Res de res, duatló i punto, així que entro a boxes jo soleta, començo el ritual, i ràpid a la sortida a veure la Pazos com es converteix en una sirena del asfalto.

8:35h sortida, jo rapid a boxes,esperant que em passin el relleu, i mentres la companyia m'ajuda a passar millor l'estona...ja la tenim aquí. Canvi de xip i ara em toca currar a mi.

Sorprenentment no estic gens nerviosa (sembla ser que ara l'Anna que dona mil voltes a tot està en modo off), potser perque he de fer durant 40kms el que mes m'agrada (crec) i durant les darreres setmanes he agafat la bici més que en els darrers 29 anys, fins i tot, la darrera sortida va ser de qualitat, no per la distància, sino perque sortir un dia laborable (gràcies sr. Turro per les supervacances que m'has fet gaudir, quina pena que siguin tan curtes) entre camions, cotxes, autobusos, semafors, autovies de castelldefels...te el seu que per agafar confiança.

I començo el circuit, dues voltes de 20kms en un circuit completament pla. Passat el pont inicial em trobo a la Choc que havia sortit un pel abans quan la Lidia havia passat el seu relleu, però jo segueixo. Em trobo be, fa vent i no soc capaç d'adaptar-me a cap grup fins que als 12 kms o així aproximadament m'enganxo a la Monica del xipiteam que roda amb uns nois, i així fins el 19 aproximadament. El circuit es fàcil, un parell de girs tancats que ens fan pensar en frenar perque encara queda aigua en la zona amb ombra, però fàcil i ràpid. Fa calor, m'hidrato com puc que ja sabem que tinc un problema amb els bidonets i l'equilibri, penso que fer amb els manguitos...pujadeta a la rotonda de boxes i em trobo a tota la claca esperant. Que grans que sou, per mi el millor de la jornada, i aquesta vegada, molt especialment, agraïr en Pau que dormint res vingues a veure'ns (gràcies de tot cor!) i agraïr a l'Edgard que tot i el que li esperava a Calella també fes la gran matinada per estar al nostre costat.

Segona volta, mas de lo mismo, grups que venen, grups que s'escapen, algun que enganxo, la massa de bicis de l'sprint que ara coincidim...i plis plas, claca de nou cridant com histerics i cap a boxes. Transició llarguissima, i jo corrents com si fos curteta amb l'Edgard al costat (nota mental: repte de 2013, saber treure'm les zapas a la bici i baixar com els pros) dient xorrades...ràpid ràpid, relleu a la Isa i feina feta (per la meva part). Em comenten que portem uns 7 minuts de diferencia respecte les ardilletes dragones. Ole!!!!

La Isa es marca un sub50 espectacular als 10kms i quan queden 200 metres l'estem esperant l' Ana i jo per entrar juntes a meta. Que gran que ets, Llopis, que grans que sou les dues! (vale, ara ho he de dir, perque em xifla la frase: GRANDES TRIATLETAS PERO MEJORES PERSONAS, jajaja)

Rapidament arriba la Judith per entrar a la meta amb la Lidia i la Choc (bestial la progressio de la Judith). L'arribada de l'equip dels nois no la vaig poder veure, i en Carles i Paradell tampoc...es lo que tienen estas cosas

Acabem amb ganes de mes, buscant nous reptes com equip de relleus, i una mes que satisfactoria 4º posició com equip femení (recordem que ens vam inscriure de catxondeo sense cap pretensió mes que passar-ho be, i perque no dir-ho, el nostre premi era el trisuit de kalaveras que ens vam currar)

Ràpid comentem la jornada i marxem directes a Calella, a la Challenge. El que va passar i vaig viure en aquella marató m'ho quedo per mi.

En 6 dies ens espera la Garmin, aquest cop Olimpic, aquest cop sola (o relativament sola perque la claca allà estarà). M'encanten aquests diumenges...encara que els dilluns es facin durs de pebrots

(Esto no se para, esto no se para)