tri on fire: 12 mesos despres...(1/2 de Granollers 2013)

12 mesos després...12 minuts abans. Però anem per pasos.

Com canvien les coses quan les fas per primera vegada a quan les fas amb un objectiu concret (ara Anna aplicat aquesta punyetera frase d'aquí al 17 de març). Fa just ara un any vaig anar fins Granollers per debutar en mitja marató, juntament amb l'Annabel i una bona colla de dragons, i avui, aquest dematí, tornava amb un objectiu mes o menys concret, millorar la marca feta a Salou (i perque no dir-ho, apropar-me a l'utopic i ambicios 1:45). MMmmm petit incís: cronica Mitja granollers 2012

I si, moltes coses han canviat a Granollers, no només la temperatura i el dia assolejat que avui feia en comparació a l'any passat sino especialment l'estat de forma amb el que arribava (i perque no dir-ho, també l'animic).Preparar la Marató te coses bones (i coses no tan bones) i una d'elles es la manera amb la que et planteges fer 21kms ara.

...

Arribem a Granollers, amb marge suficient per poder aparcar com bonament podem, i relativament descansada despres d'una setmana a mitg gas per una grip de pantxa (sort d'això perque els meus companys van carregadissims de kms i això ha tingut les seves conseqüències negatives). Tinc ganes de correr, tinc ganes de competir, tinc ganes de provar-me i despedir-me per unes bones setmanes de tot allò relacionat amb "ritmes xisposos" per mi. Després d'avui, kms i kms i kms a ritme Marató...

Fem cafetet i al punt de sortida. El dia promet ser calorós (tot i que fa un vent de pebrots) i "yo y mis calores" fa que em decideixi a sortir amb poca roba, en modo keni. Ens trobem per la foto de rigor on som mes de 30 persones dragones i entre elles dues que no ho son però per mi en aquells moment les mes importants: la Neus i el Miquel. Si senyor, ha arribat el dia. El Miquel debuta en Mitja i la principal responsable soc jo! jijiji. Està nervios, molt nervios, però també molt emocionat. Tenia que debutar aquí a Granollers, si o si, crec que no hi ha millor lloc. Em mira cagat i diu només una frase: Annita, em vas dir que maniga curta i fa un fred de cullons. La meva resposta: Miquel, ja m'ho agraïràs.

Ens col.loquem al calaix, tots junts com un poti poti, i decidim fer com dos grupets. Per una banda aniran el Vic i el Carles, que estan molt forts. Per altra, la Lidia, Martí, Crespi, Roger i jo. La premisa es anar a 5.

I aquesta premisa la compleixo fins el 8 aproximadament, gairebé tota la pujada...i es en aquest moment que valoro que s'escapin. No vaig agonitzant, pero soc conscient que m'esperen encara 13 kms, i si segueixo així ja si que potser no ho explico. Em poso una mica mes relaxadeta fer els 3 kms de pujada que m'esperen, em prenc el meu gel tranquileta, mitja ampolla d'aigua com deu mana i la resta pel cap i el clatell, que el sol ja està fent de les seves.

A partir del 11, la relativa baixada m'ajuda, torno a agafar ritmillo, però soc conscient que aquest no em faran recuperar el perdut i molt menys assolir l' 1:45h, així que intento que aquest pensament m'afecti minimament i tiro endavant. Al km 13,5 tinc un moment de bajon, una fluixerà general que em fan correr per inercia (i si, diuen que els ultims 10km fan baixada, però segueixo pensant que els tobogans trencacames que hi ha fan que aquesta per mi sigui una mitja "no fàcil"...o potser es que anava amb el llisto massa alt, això mai ho sabré)

I finalment, entre una cosa i altra, la "recta final". Me cagu en tot, una recta final de gairebé 3,5kms!!!!!jajaja, ja em va passar l'any passat que al 17,5k pensava que ja arribava del fantàstic ambient que hi ha...però s'ha de ser molt tonta perque aquest any em tornes a passar!!!! Suposo que es allò que diuen que la gent et porta i t'empeny i et de tot, però clar, 200 metres vale...però 3500?? jejeje

I després d'aquesta intensa empenta on em concentro en gaudir durant uns kms del genial ambient, sentir els crits, els ànims, veure la Neus de nou i mooooltissima gent desconeguda cridant qualsevol nom que passes per davant...creuo la meta, marcant en el meu Garmin 1:48

Estic bé, no estic cansada, es una sensació de satisfacció i de saber controlar la situació per damunt de res, i sobretot de cap, perque qui sap el pet que hagués fotut per ser una "anna temperamental" i voler mantenir un ritme que no era possible.