això es molt dur (extreme man salou 1,9+90+21)

Han passat bastantes hores per digerir tot això i poder escriure la cronica com deu mana...semblava pràcticament impossible però finalment, després d'aquest etern compte enrera, arribava el dia. El segon objectiu de la temporada, i potser per mi el mes important (per davant de Marato Bcn) ja tenia les hores comptades. 

Ara intentaré descriure d'una manera breu (espero poder) el que vaig viure les hores previes i sobretot durant les 7 hores que vaig trigar per poder, per fi, dir que soc finisher d'un half ironman. Cal deixar constància que el meu temps no es cap animalada, soc una persona popular que vol fer triatló de manera popular i mirant la resta de croniques (especialment la primera d'elles, el meu debut), es pot veure que arribar a tot això que us explicaré només te un secret: constància...contància i estar recolçada per un grup de gent que també estima el que fa.

Dies previes:
Estic nerviosa però no en excés. Dormo bé, menjo molt i bec encara més. Preparo la bossa amb cura de no deixar-me res i comento bastant la jugada amb els companys (aprofito per dir que som 19 dragons/es i això vulguis que no, es un orgull. Faig referencia als que vam fer el half i erem en Joako, Borjita, Crespi, Martí, Leo, Borja Barenys, Sandro, Toni, Lidia i Jo més els 3 equips de relleus. Moltissimes felicitats a tots de nou i gràcies per compartir tants entrenaments durant aquestes setmanes.

Hores previes:
Dissabte de bon dematí anem ja a Salou, i vulguis que no, es arribar a l'hotel amb totes les coses i més encara anar a la fira del corredor quan començo a posar-me una mica més nerviosa. Fem els tràmits una mica ràpids per no passar massa estona allà dins, mirem com va l'entrada i sortida a boxes, l'estat de la mar, fem vermut ràpid amb els companys i dinem alguna coseta per fer una mica de migdiada. A les 18:00-19:00 a boxes anem a deixar les coses i aquí si que si els nervis son visibles a la cara de tots. No sabem benbé com col.locar tot perque entri dins de les bossetes de l'organització, estem envoltats d'unes bicis que son uns pepinos i si, es respira triatló, i dels llargs, per totes bandes. Em truca l'Uri i em semi relaxa amb quatre consells de darrer moment i quatre bromes facils.
Sopar ràpid a Can Barenys on el xef Crespi fa una pasta digne d'un deu i on ens reunim prop de 25 persones, ens acabem de posar nerviosos i a dormir aviat (tot i que això de dormir es una utopia perque no aconsegueixo dormir ni un sol minut durant la nit. Faig el recorregut mentalment 7 cops minim, del dret, del reves, i penso mil coses mes). Finalment les 5:30...i toca sortir del llit

El dia:
Dutxa, esmorzar ràpid una torrada amb mermelada al estic casero, faig el ritual de les cremes i ja m'espera Joako, Sandro i Leo per anar a boxes a fer la repasada final a les coses. Allà esta la resta de la colla i destinem uns 20 minuts per acabar de posar tot ben preparat. Ha plogut aquesta nit, cosa inexplicable, i els mitjons estan mullats, però res greu.
A partir d'aquí entro en un estat d'autisme total. Tinc al costat meu en tot moment en Victor, i això, vulguis que no, s'agraeix, perque tot i no parlar massa se que esta allà. Em poso el neopré, anem a escalfar trobant un mar en calma total, em poso urgentment una crema nutritiva al cap perque en 25 metres de braçades ja tinc ferida (després em dirien que estava sagnant però que van preferir no dir-me res) i aquesta pasta en sec actua com un miracle i deixa de fer-me mal. Alguna foto, molts petons i ens situem a la cambra de sortida.

Swim:
Comencem amb retràs de 20 minuts però jo ho agraeixo perque així he vist el recorregut i m'he mig relaxat. Sortim tots junts els dragons a la darrera onada (mixte d'uns 400-500 triatletes). Aprofito per aquells amants de les estadistiques per dir que som 1300 inscrits dels quals unes 50 noies (proporció baixissima)
Natació fàcil. Molt fàcil. Allò que més por em fa inicialment i em resulta molt comode. Anem fins la primera boya situada a uns 300 metres amb uns petits cops i bastant apretats pero al girar la primera boya ja ens espera una recta bastant llarga de 700 metres on tots trobem el nostre espai per nadar comodes. Aquesta recta es fa un pelet llarga però vaig bé, no tinc angoixes i la respiració es comode així que no m'importa. Decideixo gaudir perque serà la part més relaxada del dia.Girem a la dreta per fer 100 metres mes i ara ja toca desfer el cami i tot resta. Recta de 600 metres de tornada i ja girem per fer els darrers 200 metres direcció platja (a mi finalment em surten 2180metres en el Garmin perque sospito que em desvio una mica, però res greu). Allà estan tots cridant i animant. Miro el rellotge i he estat 45 minuts clavats, just el que m'esperava. Anem bé, per ara.

T1:
Transició semi llarga on agafo la bossa de la bici, vaig a la caseta, em canvio, prenc un gel, deixo la bossa i finalment agafo la bici.

Bike:
Ara si que comença el show. M'esperen 90kms de bici. Em despedeixo dels meus que m'animen i al lio (el Vic només sortir de boxes em crida que apreti i l'envio literalment a la me amb un "si hoooombre" jajajaj, no hi ha res pitjor que al començar un circuit de bici que es preveu llarg un suporter et cridi que apretis jejeje).
I l'aventura d'anar jo sola es especial. El trànsit està obert i això condiciona bastant, no està ni delimitat en tot el recorregut (per Salou si, i regulat per la resta de zones per mossos en els creuaments) però circulem amb vehicles, com si fos "un diumenge qualsevol" i amb algunes pitades incloses.Tinc gent de referència davant i darrera però això del "no-drafting" almenys nosaltres ho respectem completament. I a partir d'aquí molta calma.  Després dels primers 25kms amb el vent en contra (i bastant) començo a encarar el primer port, l'Alforja. Bec, menjo i torno a beure bastant en bici (o això crec jo) i mentrestant vaig veient gent que ha puntxat i toco fusta perque no em passi, alguns fins i tot suplicant que paris i ajudis.

Baixo el port de l'Alforja i ja toca començar el seguent, que te una mini pujada i després el port exigent però curt amb el rampot del 12%. Estic bé, em sento bé, no em suposa un sobre-esforç pujar aquest port així que estic contenta. El baixo gaudint bastant de la baixada i ara si que ja em disposo a pujar el darrer, la Teixeta. Aquest port, com era d'esperar, se'ns creua a tots una miqueta més perque es més llarg i vulguis que no els 50kms que portem a les cames ja van pesant (el pes de la prova està del km 25 al 50 amb els tres pots consecutius i un desnivell d'uns 1200, crec) però arribar dalt es un dels moments a nivell mental mes gratificants que tinc. 
A partir d'aquí, baixada i pla, algun repexito però tendint a baixar, i sense pensar-ho massa km 80 i tram de nacional per enllaçar amb Salou. Aquí el trànsit es espectacular i nosaltres circulem com podem entre els vehicles sent els mossos i els voluntaris (gran tasca d'ells) els encarregats de dirigir el cotarro. Veig portaventura i penso: això ja està...i entrant a Salou el comptakms marca 90 kms (jo crido un "arbitro la hora" para mis adentros), Passeig Maritim, crits dels meus, somriures, fotos i a boxes. Perfectament medit el circuit de nou, cal dir. He estat unes 3:55. Poca broma

T2:
Baixo de la bici pensant que vaig millor, però les primeres passes ja prometen. Deixo ràpid la bici i faig una transició bastant ràpida on no entro ni a la caseta, em poso la visera, les bambes i a correr.

Run:
A partir d'aquí son 21kms de cap, pur i completament. Les cames estan carregadetes, els quadriceps sobretot, i noto que m'estan sortint dues bullofes del contacte dels mitjons amb els peus mullat i tanta estona a la bici (després veuria que mes que bullofetes son aliens). El meu cap desconnecta a partir d'aquests moments i es dedica a correr durant les dues voltes del circuit a un ritme constant, sempre, i voltant al 6 minuts/kms. No puc anar mes ràpid, em fa mal tot i tinc molta sed, a més que em manca gel o alguna cosa de glucosa perque entre la calor (el sol pica de justicia, son la una del migdia i porto 5 hores d'esport) i que el circuit es lleig de pebrots i dur pel desnivell...uffff

Em creuo als meus, em creuo a coneguts, em criden, m'animen, estic patint...tots estem patint. Crido un "mai més, mai més, això es molt dur" al Pau i la Bea quan els veig amb els peques, a més estan la Julia i el Rafa i la Neus i el Miquel. Tots estan animant i jo només he de correr, correr i no pensar en res més (em permeto caminar els dos petits trams de la S que puja de la platja, on tots ho fem, però recupero ràpid el trote). I així, no se benbé com, ja em queden tres kms finals de platja, l' Oscar m'acompanya uns metres i si, no m'ho puc creure però crido a la Neus i veig ja la recta a meta. He estat 2:08 fent la mitja marató. Tanco els ulls, es el meu moment. Estic envoltada de tots els meus amics que m'esperen a la meta....i creuo l'arc amb un crono de 7:05 on m'espera el Vic.

Estic morta, em posa el Polo la medalla i just en aquells moments en Joako apareix i m'abraça. No puc parar de plorar, com si tingués 5 anys. Jo, la que sempre presumia de no plorar, ni tan sols durant la Marató, estic plorant desconsoladament. La Bea plora amb mi, en Joako, la Isa, la Neus...qualsevol persona que s'apropa menys en Cortadas acaba plorant (jejeje, que dur que ets Pau). Això ja s'ha acabat i ara surt tots els nervis i tota la tensió del dematí. 

I ara les felicitacions, més fotos, més petons i juro que això mai més ho faré, repeteixo a en Pau que això es massa dur i només em contesta: que et pensaves, es un half. Donçs te raó, es un half, no se que em pensava...però ara ja esta fet...i el que es millor, ja penso en el proper!!!!!

Ara toca descansar uns dies perque bé m'ho he guanyat i replantejar objectius pel que queda de temporada.

Gràcies, gràcies, gràcies a tots per fer possible el somni d'aquest mig ironman. Vaig tenir un momentet durant les 7 hores per pensar en cadascun de vosaltres i totes les persones importants de la meva vida, us ho ben prometo.

(Esto no se para, esto no se para)