Temps al temps

No cal correr,temps al temps.Es una mica surrealista en un blog esportiu on a tots ens agrada competir una entrada amb aquest titol, pero es a la conclusió que he arribat després del dia d' avui i que potser m'hagues anat be aplicar fa un temps, encara que mai es tard si ens ha de fer be.

Desperto llegint un mail amb uns consells de l'entrenament pel dia d'avui i la sensacio que no puc moure les cames. Ahir de propia voluntat vam fer una sortideta en bici per Premià/ Sant Pol/ Premià amb la Julia i en Xavi i ara les cames passen factura. Com pot ser¿ Van ser 53 km de pla nomes¡¡ El ritme no era rapid exageradament i si,feia un sol de justicia,pero dies pitjors hem passat...d'acord que la sortida no tocava,pero ufff!

Soc una persona exageradament planificada, la gent que em coneix be ho sap, metodica i organitzada, en principi no deixo res a l'atzar i m'agrada tenir-ho (o creure que ho tinc) tot sota control.Les setmanes sense trainer van ser un caos, vaig fer-me jo la meva propia "planificacio subjectiva" i va arribar a un punt obsessiu on nomes volia potenciar el meu punt debil (el swim) i en cap moment m'autoregalava una sortideta en bici o correns. Que s'ha de fer llavors? Potenciem punts forts o treballem punts debils?.Segueixo pensant que treballar punts debils, pero amb mesura.Sempre es millor ser mediocre en tot que ser molt dolent en unes coses i molt bo en altres, perque el teu propi cap farà que el teu cos es bloquegi, i consequentment no sortirà a la llum tot el teu potencial.(Mmmmmm...a mes de planificada soc molt autocritica)

Miro de nou el mail, avui he de nedar i dues horetes de bici, en principi una llum d'alerta s'encen, la bici avui no la puc agafar. Em poso a nedar,carril de 50 per mi sola, pero als 200 metres sento les cames pesades,als 600 m'he de posar el pull-boy i als 1400 he de sortir de fatiga en tot el cos. Em poso a la vora del carril: avui no podem seguir,per molt que t'emprenyi

Moments de reflexió a Sitges

He dit que soc planificada, autocritica i el pitjor de tot,soc molt impacient.
A la meva vida personal i professional potser aquest son tres trets que em descriuen, a mes de competitiva,constant i amb un punt d'orgull del bo...i en el cas de l'esport no anava a ser diferent.El pitjor de tot? Impacient,i aqui esta el problema.

Agafo la bossa i el cotxe,aniré a nedar al mar, no pot ser que em passi això...pero al mar segueixo tenint les mateixes sensacions: es fatiga, i es moment d'anar-ho assumint que no puc seguir amb aquest ritme.

Porto molts mesos sense descansar mes d'un dia, acumulant kms,carregues i sobrecarregues, volum, esforç, matinades a les 5.35 (cada dia desperto aquesta hora i entreno previ anar al despatx) i transformant qualsevol estat de nervis, mal dia a la feina o problema similar en un doblar entrenaments per treure tot allò que em fa mal amb la descarrega d'adrenalina. Si afegim a tot això a que porto uns dies fluixeta animicament, acaba passant que arriba un moment que el cos i el cap diu prou.

Sovint fem servir l' esport com a vàlvula d'escapament d'un mal dia, una mala setmana o una baralla de darrer moment.Pensem equivocadament que com mes acumulis millor seras, tindras millors marques i faras a les proves millors registres.No ens equivoquem, a l'esport com a la vida les presses no porten enlloc, ben al contrari, la meva impaciencia i les meves presses m'han portat mes d'un disgust.



Mentrestant,intento digerir durant tot el dia el que m'ha passat avui.

Es necessari descansar, molt necessari, i fer descansos actius,entrenaments silenciosos... pero sobretot el mes important es ser pacients, i donar temps al temps, perque nomes el temps posa les coses al seu lloc, sent les presses sempre contraproduents, així com a la vida mateixa es necessari donar-nos un temps, un espai, la possibilitat de posar les coses al seu lloc per poder mirar endavant amb mes força que abans.

S'ha de ser conscient dels objectius que tenim, treballar amb constancia,perseverancia i disciplina els dies que ens toca,pero tambe saber descansar els dies que toca, i aixi, poc a poc, a mesura que passin els mesos serem molt millors.Un salt a deshora pot comportar tres pases enrera, i sobretot, hem de saber acceptar un No o qualsevol altre mala experiència que se'ns posi per davant, perque el que no ens mata ens farà més forts, i TOT SUMA

Un consell a seguir i un proposit a partir d'ara : molta paciencia, tot esforç fet amb ilusió finalment es veu recompensat.

Dale gas, Anni

(Esto no se para,esto no se para)