3,2,1...Go!!!

La vida es ciclica, d'això n'estic segura, o mes ben dit, a la vida hi ha segments. Hi ha segments on estem mes comodes, on gaudim mes, on no gaudim, o fins i tot n'hi ha que patim, pero saps que entre uns i d'altres sempre tindras un periode de transició, un periode de canvi, un periode per mirar endavant.

triatló de Banyoles

En el fons el nostre dia a dia i la nostra vida es aixo, mai sabem en quin segment estarem mes comodes, sovint això varia, si serà la prova "perfecte" on brillarem en tots ells o be serà d'aquelles que millor oblidar, però al cap i a la fi, a la vida, com a la triatló, el mes important es la suma de tot, perque sempre cadascuna de les coses que fem suma, TOT SUMA, i durant aquestes transicions que vivim hem d'oblidar el segment anterior i nomes mirar endavant, perque el que ens espera, passi el que passi, sempre serà millor, perque tot i els mals moments viscuts, i tambe els bons, aquests s'oblidaran ì finalment creuarem la meta amb un somriure als llavis, que això es el que sempre quedarà dins nostre.

Recordo ara "mantras" que m'ajuden i que algu em va dir en el seu moment: "el sufrimiento es temporal, la gloria es para siempre", "caer esta permitido,levantarse es obligatorio","pain is inevitable, suffering is optional"...cadascú te la seva, totes molt vàlides.

Ara comença un nou cicle, on el nada-pedalea-corre formarà part dels meus dies i serà, més que mai, la meva vàlvula d'escapament, perque cos,cap i cor així m'ho demanen, i un dels fruits que dona es l'inici d''aquest blog.

Conto amb el suport de la familia, amics, un gran entrenador i tots els valors que ells m'estan transmeten cadascun dels dies que compartim.

No faré entrades massa tècniques, no estic qualificada, però si que parlaré de sensacions i del que experimento en els entrenaments dia a dia

Bé, poc mes, jo prefereixo un altre mantra: DALE GAS ANNI...YA LE DOY!

Deixo aqui el link d'una entrada al blog del meu club, els Barcelona Dragons triathlon club, i un dels dies mes feliços de la meva vida esportiva i personal.

http://bcndragons.blogspot.com/2011/07/dale-gas-anniya-le-doy.html

(esto no se para, esto no se para)


Adjunto la cronica d'aquell dia:

DALE GAS ANNI!!!...(YA LE DOY)

I si soc finisher podré escriure una crònica????...i com se que ho seré, n’estic convençuda, començo a escriure la prèvia, que aquests 4 dies que em queden seran mes emocionants que l’hora que pugui durar el meu patiment (realment seran 15-20 minuts,espero, però patiment, al cap i a la fi)

Com no he d’ acabar després de tot el que he fet???, fa uns mesos no era capaç de posar el cap dins de l’aigua, era impossible veure’m fer crol i si intentava nedar era fent una braça tècnicament molt qüestionable...i ara, si, gràcies a molta gent, especialment la Tere però també l’ Angel, he arribat a on estic, això per no anomenar a altres persones que m’han fer perdre aquella “por” i angoixa a l’aigua, i...a 4 dies vista em fan dir, si podré, sortiré de l’aigua, encara que sigui fent la meva braça patatera.

I en part es per això, si soc finisher serà per mi i també serà gràcies a tots els que han estat al meu costat aquests mesos

Anna,que escrius?? que no estas a punt de fer un Iron??? Ja ho se, cullons...pero es el meu debut!!...i em venen frases que m’han dit la gent que m’estima en aquests darrers dies: anneta, debutar es com el primer dia que agafes el cotxe sol, ja pots haver fet mil practiques o haver aprovat, que quan arrenques vas acollonit però desprès penses: com he pogut viure tants anys sense “això”, o com quan vaig trobar mil motius per no fer la Vila i em van dir: que una pequeñez no se interponga en tu objetivo, ara et toca a tu...

Si senyor, ha passat de tot aquests mesos, sensació de voler seguir, sensació de voler abandonar, de que no estic feta per això, de que puc sempre millorar,anna vas lenta, anna vas passada de pulsacions, gent que entra a la teva vida i gent que desapareix, però per damunt de tot: Triatló, triatló i amistat...i ara, a esperar: 4,3,2,1...GO!

I esperant el “dia”, un esdeveniment clau: dijous es celebra el sopar del Club, i només veure les emotives anècdotes que tots expliquen amb un somriure als llavis penso:que arribi ja dissabteeeeeeee!

Òbviament dissabte arriba, matino però no massa, no m’agrada tenir massa temps per pensar, la bossa i la bici ja estan a punt tot i l’incident de la cadena del dia previ (una trucada d’emergència per reparar-ho i unes paraules: Hi hauran moltes triatlons, però mai ninguna serà com la primera, a gaudir-la). Rebo un whatsapp molt aviat: “Aquesta nit m’he acostat al llac per assegurar-me que no hi ha cap drac petador, pots estar tranqui!jajajajaj” (es en Jordi, per ell l’esdeveniment d’avui ha de ser molt important perquè es mereixi matinar tant, i encara que no podrà estar al meu costat físicament, el tindré molt present dins meu).

A les 10.30h amb una mica de retràs per motius logístics, tot i que encara no estic nerviosa excessivament, la Bea, en Pau i en Guillem em venen a buscar (ara si que no hi ha marxa enrere...) i de camí a Banyoles parlem, riem, calculem temps, reptes pel 2012 i rebo mil missatges de suport (especialment agraïda a Jaume i Ribera,Oscar,Cris i Mercè).

Arribem allà, hi ha muntat un desplegament increïble amb motiu del ITU Premium European Cup i la Julia i en Rafa ens esperen per recollir dorsals, aparcar i descarregar bicis i esperar a en Xavi (el Dragó masculí de la jornada entre tres Dragontanes) per deixar les bicis a boxes...i quins boxes!!, tot i obrir amb una mica de retràs son espectaculars i això per no parlar de l’arc d’entrada i les grades que hi ha (en el fons sabem que son pel Gómez Noya i companyia per l’endemà) però que cony, avui la creurem nosaltres, que per això ho han muntat (sento en Pau de fons dient: quin debut,això no es cutre) i jo només puc dir entre nervis: que algú quan estigui arribant em passi un nen, m’és igual quin, però això sembla un IM.

Controlo la boya, molt controlada, la tinc en ment, hi ha tres,jo a la primera volta i cap a terra ferma...i anem a dinar (si es que menjar tres macarrons es dinar) i comença a diluviar, plou tantíssim (i estem a menys d’una hora de començar).

La resta us la podeu imaginar: ens canviem, passem de nou per boxes per comprovar que tot esta mullat, i ens posem en posició per la sortida al llac (sortim els 4 junts en el primer grup), giro un segon el cap i veig en Miquel, el meu cunyat, torno enrere, l’abraço, pregunto per la Neus,arribaven tard i ell ha sprintat per veure’m sortir, torno en posició, ens abracem els 4, ens desitgem sort, ens diem que gaudim i ja piiiiiiiiiiiiiii, a l’aigua...passen dos segons piiiiiiii comença,el cor a mil.

I nedo, fatal nedo (Tere ho sento), penso en els primers 20 segons el clàssic:anna que cullons fas aquí, dona mitja volta i ja està, soc incapaç de respirar normal, faig braça, no se que faig, però vaig amb el grup, i puc veure a la Bea, em relaxo, però no massa, encara que se que arribaré, i finalment toco terra, miro polar (be, rellotge perquè amb els nervis no l’he encès) i han estat poc mes de 10 minuts. Els torno a veure a tots (i sento a en Pau que diu: Annaaaaaa ja ho tens!!!!, ja ha passat!!!)

A la transició torno a creuar-me amb la Bea (la sento cridar: ens veiem ara) i a la bici tot son bones sensacions, només guanyo posicions (es un subidon ser una patata a l’aigua encara que només sigui per això), em creuo i saludo a la Julia i la Bea a la gran recta que puja 1 km (terra massa mullat, no apretem en excés al baixar-la). Deixo la bici, em poso les bambes i la gorra i em poso a córrer, vaig còmode, però lenta pel que soc jo,tinc un somriure tonto als llavis que em fa no córrer mes ràpid però gaudir d’aquell moment, relaxar-me i dir: estàs a punt de creuar....i de cop, sento l’speaker, gent cridant,de nou Rafa, Miquel,Neus,Pau amb en Willy...creuo la meta amb els braços en alt, molt emocionada, gens cansada i de cop, els 4 dragons abraçant-nos de nou. Soc Finisher!!!!!!!!

(esto no se para, esto no se para)